En els articles publicats hem vist com,
des de l’aprovació de la Llei del sòl del 1956 fins el 1975, es projectaren
seixanta urbanitzacions, de les quals deu no van quallar. El ritme d’expansió
es va anar accelerant: quinze foren construïdes abans del 1965, el mateix
nombre el quinquenni 1965-1969 i vint els anys 1970-75.
La inexistència de plans municipals
obligava als promotors a tramitar successivament el pla d’ordenació i el pla
parcial. Tanmateix. el compliment de la normativa va ser limitat. Aquest fet al
principi es devia a la manca de tradició, i perquè es tenien molt en compte els
beneficis econòmics. En bastants ocasions l’Ajuntament deixava que es comencés
a construir quan es presentava la sol·licitud, sense comptar amb cap tipus
d’aprovació.
Les primeres notícies sobre la
planificació urbanística apareixen al començament dels anys seixanta i es
refereixen a la seva necessitat per organitzar el creixement de determinats
nuclis. El 1960 es demanava que es fes as Grau, per posar ordre al desgavell
constructor. Paral·lelament s’anunciava que alguns estrangers s’estaven
plantejant comprar solars a Sant Antoni (port de Maó) quan s’aprovés el pla
d’urbanització. Pocs mesos més tard, amb motiu de l’adquisició de la marina de
Binibèquer Vell, es reclamava la redacció d’un pla per ordenar la costa de
S’Algar a Binisafúller. Als pocs dies un article sobre “urbanismo turístico” demanava la regulació dels nuclis
turístics per evitar que s’edifiqués amb plena anarquia, com a cala Mesquida.
La presentació dels plans urbanístics
no es faria esperar. El mes de desembre del 1961 els propietaris de s’Algar
l’entregaven a l’Ajuntament de Sant Lluís. L’any venidor ho feien els de cala en Blanes, remarcant el fet que la seva existència conferia categoria a la
urbanització. Mesos més tard s’apuntava que seria una de les millors de Menorca
“por el acierto en que ha sido planeada
y el respeto a las normas oficiales que rigen en tales urbanizaciones y que se
siguen saltando”.
El públic ja era conscient que la
legislació rares vegades s’acomplia i que açò anava en detriment de la
qualitat. En tot cas, aquests primers intents no van reeixir: S’Algar fou ordenada
el 1982 per les normes subsidiàries del terme i el pla parcial de cala en
Blanes no fou aprovat fins el 1975.
El coneixement de la situació no va
alterar gaire el comportament dels empresaris. En un moment d’intensa activitat
urbanitzadora, la següent notícia sobre el tema és del 1964, quan es presentà a
l’Ajuntament de Maó el pla general de cala Llonga. El mes de desembre la premsa
esmenta per primera vegada la Comissió Provincial d’Urbanisme, amb motiu de
l’aprovació definitiva del pla d’aquell nucli, el primer que aconseguia estar
completament en regla, la qual cosa es fou remarcada en indicar que “sin duda será uno de los de más prestigio y solvencia de
la Isla, al contar con un Plan”.
El 1966 el Daily Mail es queixava de la manca de seguretat jurídica de les
propietats de les illes Balears, cosa lògica ja que un bon nombre de zones
turístiques no comptaven amb pla parcial i es venien com a terrenys rústics, en
alguna ocasió sense llicència d’obres; els permisos es demanaven a posteriori. Aquest article fou
reproduït a la premsa local, per cridar l’atenció sobre l’afer.
A partir d’aquest moment augmenta el
coneixement de la normativa urbanística: es passa d’informar sobre la
presentació dels plans a fer-ho de la seva aprovació. El més actiu fou l’Ajuntament
de Ciutadella. Progressivament es dóna més importància a la Comissió Provincial
d’Urbanisme, alhora que es distingeix entre aprovacions provisionals i
definitives.
Van existir grans diferències entre els
diferents nuclis turístics de l’illa. Mentre un bon nombre no van obtenir
l’aprovació definitiva, altres, iniciats feia anys, finalment la van
aconseguir, com ses Salines, iniciada el 1962 i legalitzada el 1970. Al mateix
temps, es comencen a veure els primers fracassos: el 1971 la CPU denegà l’aprovació
del pla de Binimel·là. De fet, els anys setanta ja existia la suficient
conscienciació sobre el tema perquè s’utilitzés com un argument de venda, la
primera vegada en la comercialització d’una parcel·la hotelera a cala Galdana,
el 1971, i l’any següent en la publicitat dels centres turístics de cala Llonga
i el port d’Addaia.
Per disposar una visió de conjunt del
procés urbanitzador, hem analitzat la tramitació dels nuclis turístics de
Menorca entre 1955 i 1975 davant de la Comissió Provincial d’Urbanisme.
Tramitació dels
nuclis urbanitzats a Menorca (1955-1975). Percentatges
|
||||
Formar
d'aprovació
|
1955-1964
|
1965-69
|
1970-75
|
1955-1975
|
Aprovat
abans
|
0,0%
|
20,0%
|
20,0%
|
14,0%
|
Tramitat
en paral·lel
|
20,0%
|
13,3%
|
35,0%
|
24,0%
|
Aprovat
a posteriori
|
33,3%
|
6,7%
|
15,0%
|
18,0%
|
Tramitat
però no aprovat
|
20,0%
|
46,7%
|
15,0%
|
26,0%
|
Sense
tramitar
|
26,7%
|
13,3%
|
15,0%
|
18,0%
|
Font:
Elaboració pròpia. Actes de la CPU de Balears.
|
En conjunt, van predominar els nuclis
començats a construir sense cap tipus d’habilitació legal: en el 62% dels casos
les infraestructures i els edificis es van realitzar abans de l’aprovació del
nucli per la Comissió Provincial d’Urbanisme, i de fet el 44% dels centres no
van ser autoritzats mai i la seva situació va ser legalitzada quan s’aprovaren
els plans generals municipals.
Amb el pas dels anys es va tendir a
complir amb la llei. Amb anterioritat al 1966 cap projecte es tramità abans del
seu inici, el 20% es va gestionar mentre es feien els treballs d’urbanització i
el 46,7% no aconseguí mai la seva aprovació. En canvi, en el quinquenni
1965-69, el 33,3% dels plans van ser aprovats abans de començar a bastir
edificacions, tot i que el 60% no obtindria el permís definitiu. Finalment, els
anys setanta el 55% dels nuclis es començà a construir amb un pla definitiu
aprovat i només el 30% quedaren fora d’ordenació.
L’incompliment de la llei no ha de ser
atribuïda en tots els casos als promotors: els ajuntaments també van tenir la
seva responsabilitat. Si construïm una escala respecte a l’acompliment de la
llei en què 1 significa màxim respecte
(s’aprova el pla abans de fer res) i 5 el mínim acatament (no s’aprova
mai), trobam tres grups. A Ciutadella, Ferreries i es Mercadal la normativa va
tenir un seguiment notable: els plans es despatxaven mentre es feien les obres
d’urbanització o, en alguns pocs casos, es prosseguia fins obtenir l’aprovació
final. En canvi, a Maó i Alaior era més freqüent començar a construir i obtenir
més endavant el consentiment oficial. Els dos municipis més incomplidors foren
es Castell, on cap nucli disposava d’un pla, i Sant Lluís, on només el va
obtenir un, i de forma posterior al seu desenvolupament.
Tramitació dels
plans urbanístics de Menorca
|
|||
Municipi
|
Núm. plans
|
% s. total
|
Tramitació
|
Ferreries
|
1
|
2%
|
2,00
|
Ciutadella
|
11
|
22%
|
2,27
|
Es
Mercadal
|
9
|
18%
|
2,33
|
Maó
|
7
|
14%
|
2,71
|
Alaior
|
6
|
12%
|
2,83
|
Sant
Lluís
|
10
|
20%
|
4,10
|
Es
Castell
|
6
|
12%
|
5,00
|
Total
|
50
|
100%
|
3,10
|
Aquests fets eren coneguts pel públic a
través de la premsa i encara més pels actors del mercat immobiliari. El 1976 el
secretari de la Cambra de Comerç feia balanç dient que “Muchas urbanizaciones han pasado por encima de la
legalidad o la han cogido al vuelo cuando ya llevaban varios años de vida.”
Al seu parer, la major responsabilitat era de l’administració, per la seva
passivitat. Aquest modus operandi
tenia conseqüències negatives: reduïda superfície de les parcel·les, escassa
reserva de zones verdes i serveis comuns, deficient infraestructura sanitària i
manca d’equipaments, la qual cosa havia decebut a compradors de xalets i solars
que van veure com “el paraíso
prometido se convertía en un infierno”.
Aquest panorama ens permet interpretar
casos conflictius, com Shangri-la, on els urbanitzadors van seguir el costum
habitual al municipi: primer fer les infraestructures i les edificacions i
mentrestant anar tramitant els plans urbanístics, sense adonar-se que aquesta
pràctica era minoritària a l’illa i s’estava quedant desfasada amb el pas del
temps. L’afer suposà la fi de la tolerància de la qual s’havien beneficiat els
centres urbanístics il·legals. El Col·legi d’Arquitectes de Balears va
qualificar les obres de “clandestines”. Dies després el delegat provincial del
Ministeri d’Habitatge censurava la manca de responsabilitat de totes les parts.
Aquesta nova actitud havia arribat per quedar-se. L’any següent, en comentar
una ordre de demolició de l’Ajuntament de Maó, el periodista no es podia
abstenir de comentar que “se desprende que
se hicieron sin licencia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada