El frau de la crisi i el conductor cec

La crisi econòmica en què ens vam precipitar el 2008 ha causat una commoció intel·lectual proporcional als seus estralls socials. Alhora que milions de persones queden a l’atur i milers d’empresa fan fallida, acadèmics, activistes i ciutadans es qüestionen sobre com és possible que açò hagi pogut passar. Semblava impensable que després de dècades de relativa estabilitat l’economia s’esfondrés de manera abrupta. Com no podia ser menys, els bancs han estat a la diana de tots els atacs.

Aquestes reflexions han donat peu a considerar la crisi com un frau, on la connivència entre els poders econòmics i els polítics integrats al sistema ha generat la depressió que pateix la gent. És simptomàtic que aquest plantejament radical també sigui una de les conclusions d’un llibre d’èxit, Cisne Negro: El impacto de lo altamente improbable, escrit per Nassim Taleb, un analista de Wall Street que assessora, entre d’altres, el govern del Regne Unit, qui vaticinava la recessió l’any abans que esclatés.

L’autor fa notar que la globalització fomenta les fusions bancàries, les quals donen lloc a institucions gegantesques. La major concentració té com efecte fer menys probables les crisis, però quan es desencadenen ens copegen amb més força. Fins i tot assenyalava el risc que suposava l’entitat Fanny Mae, “que està assentada sobre un barril de dinamita”, i que va ser una de les intervingudes pel Govern americà el setembre del 2008.

Les crítiques de Taleb apunten per un costat al sistema financer i, per l’altre, a l’economia acadèmica. La clau és que els experts no han entès el risc dels mercats i consideren que la borsa és com un casino, on la probabilitat de guanyar o perdre és coneguda i regular, així que descarten que hagi un enfonsament. Aquesta forma de domesticar l’atzar fa que cometin errors de previsió enormes i reiterats.

L’assagista va viure la seva particular caiguda de Damasc el 19 d’octubre del 1987, quan l’índex Dow Jones va retrocedir el 23%, una pertorbació que segons la teoria imperant no es podia produir, perquè tenia una probabilitat infinitesimal. Profunditzant en el tema, constata que la meitat dels guanys de la borsa en els darrers cinquanta anys s’han obtingut en deu dies. Aquesta desproporció invalida els mètodes estadístics basats en la campana de Gauss, que acadèmics guardonats amb el premi Nobel han utilitzat per explicar el funcionament dels mercats.

És paradigmàtic el cas de Scholes i Merton, els quals després de rebre la distinció el 1997, van veure com el seu fons d’inversió, que especulava en borsa utilitzant els seus mètodes, feia fallida i era rescatat pel govern l’any següent, quan la crisi financera de Rússia va fer trontollar els mercats. La magnitud de les desviacions era considerada impossible per la seva fórmula.

Els banquers entabanen al públic fent veure que són molt prudents, quan de fet, assumeixen uns riscos desmesurats. El truc és que al principi donen beneficis i les pèrdues emergeixen sobtadament anys després, la qual cosa els permet de rebre substancioses retribucions, encara que a la llarga estan arruïnant els accionistes. Per aquest motiu, a més de denunciar la cobdícia dels gerents, Taleb defensa que no es rescati els bancs, perquè no es pot admetre que ells es quedin els beneficis i la societat assumeixi les pèrdues.

Les grans concentracions empresarials s’haurien de prohibir, per evitar que es formin conglomerats que siguin massa grans per caure, ja que al final és el contribuent el qui paga per la bancarrota. A més, la seva magnitud fa que l’economia es mantengui estable més temps, però al preu de provocar crisis colossals quan tenen dificultats. Tanmateix, a tots els països els governs fomenten la creació d’aquests goliats financers, que generen un risc sistèmic creixent, del qual després no se senten responsables.

El llibre apunta que, en els fenòmens socials, l’atzar té un paper major del que li atribuïm, tant per bé com per mal. Els grans descobriments, ja sigui Amèrica, la penicil·lina o internet no van ser el resultat d’una recerca dirigida, sinó de la sort. Les grans catàstrofes: la I Guerra Mundial, la caiguda de la URSS, l’atac de les torres bessones del 2001, uns dies abans eren inimaginables. Són com el cigne negre, que es creia una quimera i fou trobat a Austràlia el segle XVIII. Aquest atzar caòtic impedeix qualsevol predicció precisa, ja que el bategar de les ales d’una papallona a l’Índia pot provocar un tornado a Amèrica.

Els economistes s’entesten a fer profecies, que no es compleixen, especialment a llarg termini en què els errors s’acumulen. Per aquest motiu, els bancs centrals cada vegada que hi ha una crisi s’excusen dient que “mai havia passat”, que és el mateix que pronosticar que no ens podem morir, perquè mai ens hem mort. Els cracs financers són recurrents, però cadascun té uns trets particulars. El problema és que les autoritats es neguen a acceptar que pròximament n’hi haurà un altre i no actuen en conseqüència, obstaculitzant les conductes arriscades dels agents econòmics.

A Espanya els darrers mesos s’ha fet públic com el Banc d’Espanya va ser abduït pels successius ministres d’Hisenda, perquè fes cas omís dels inquietants símptomes que donava l’economia, que experimentava una perillosa bimbolla immobiliària. El risc es va passar per alt, ja que la salut econòmica fictícia permetia al govern exhibir els seus èxits aparents i fer uns pressupostos expansius, que acontentaven tothom.

Confiar la gestió de l’economia a aquestes eminències és com deixar que un cec meni un autobús escolar: no importa quan temps duri el trajecte, acabarà amb un accident.