Menorca en els periodistes viatgers. La Revista de Oro i l’esperançador futur turístic de Menorca (1926)

Les revistes il·lustrades veuran el seu enlairament la segona part de la dècada del 1920. La fotografia ja ha arribat a un punt de notable maduresa i es comencen a veure imatges en color. Menorca apareixerà a la Revista de Oro l’octubre del 1926. Aquell any la publicació, editada a Barcelona, havia modificat el nom primitiu d’“El mundo en auto”, sense abandonar la seva funció de donar publicitat a la indústria automobilística. El setmanari es costejava amb els ingressos dels anunciants.

  

Les tres pàgines de l’article estan escrites en un to marcadament propagandístic amb l’objectiu de “vendre” l’illa als potencials turistes, una activitat que s’indica que ha iniciat el seu desenvolupament. S’inclou una fotografia del port de Maó i el plànol de la ciutat, però la majoria són de la costa: les platges de Son Bou, cala Mesquida, Rafalet i cales Coves. N’hi ha dues imatges de l’interior: el gran tronc d’una olivera i unes roques prop de Son Bou, així com un anomenat “dolmen” (la taula de Talatí).

Al començament, s’indica que Menorca, pel seu clima i belleses físiques, és una illa privilegiada que està destinada a convertir-se, com les de Hyères al sud de França i la de Wight a Anglaterra, en una important estació d’esbarjo i lloc de reunió de la societat aristocràtica amant dels esports. Com més endavant s’explica, el motiu d’aquest optimisme és la prevista construcció d’un hotel modern amb el confort dels de les grans capitals europees, que pensava aixecar al port de Maó la Compañía Nacional de Industrias de Turismo, (la qual, d’altra banda, inseria un anunci en una de les seves primeres pàgines), “un esplèndid establiment digne de les belleses naturals i arqueològiques de l’illa”.

Així es pronostica que començarà l’evolució que la transformarà en pocs anys en el Sant Sebastià de la Mediterrània. De fet, la seva situació, a mig camí de València i Sardenya i Marsella i Alger, li confereix una importància capital per al turisme nàutic. En el seu reduït perímetre conserva una mostra de cadascun dels paisatges pintorescos de la península i una temperatura benigna durant tot l’any.

 La costa és molt irregular: al nord té alts penya-segats que li donen un aspecte abrupte i extremadament pintoresc, com el del Cantàbric; el sud, en canvi, conté fons molt nets i platges en suau pendent, com les del Garraf o Sitges. La platja de Son Bou, llisa i dilatada, té un encís particular; a Rafalet, pel contrari, la mar penetra entre elevades roques que li proporcionen un aspecte imponent. A cales Coves l’efecte dels penyals rematats de vegetació és molt atractiu.

El port de Maó pot allotjar còmodament una flota immensa, la qual cosa fa que els marins el considerin com un dels millors de la Mediterrània; el de Ciutadella també és excel·lent. Les muntanyes de l’illa són suficients per satisfer les exigències de l’excursionista. La més elevada és la del Toro, al mig de l’illa, però n’hi ha d’altres com la de Falconera, Biniac i Milà. El principal al·licient no és l’altura, sinó el seu caràcter extremadament pintoresc. Les masses rocoses tacades de verd d’alguns paratges recorden Montserrat. Alternen amb prats entapissats d’herba i poblats de cases delicioses, així com nombrosos ramats que fan el paisatge semblant al de Castella la Vella. Les cabres, ovelles i porcs animen les valls, contribuint a la seva poètica rusticitat.

El port de Maó està comunicat per un servei de vapors amb Barcelona, Alcúdia i Palma de Mallorca. La circulació dels automòbils per l’illa és fàcil i còmoda, gràcies a una carretera de primer ordre que uneix Maó amb Ciutadella, passant per Alaior, es Mercadal i Ferreries. Maó també està connectat amb Sant Climent, Sant Lluís i es Castell. Altres vies enllacen Ferreries amb es Migjorn, aquest amb es Mercadal i Fornells i la darrera població i Maó.

L’activitat industrial de Menorca està en creixement. Al camp destaquen la producció de formatge i mel, la ramaderia i la pesca (especialment la llagosta i els vivers de marisc). Dues branques tenen una importància excepcional: la fabricació de calçat, del qual s’exporta una quantitat elevadíssima, i els moneders de plata, amb un desenvolupament ben conegut a Catalunya i la resta d’Espanya.

Ciutadella, l’antiga capital de l’illa, conserva moltes restes de la seva passada grandesa, però la ciutat més important és Maó, amb 13.800 habitants. Té un institut d’ensenyament, cambra de comerç i diverses entitats de crèdit. El passeig de l’Albereda és tan bell com concorregut.

Les tradicions locals, que els menorquins aprecien i preserven, tenen un encant especial per al viatger. Hi sobresurten les festes de Sant Joan de Ciutadella, que comprenen cavalcades, curses i reminiscències dels tornejos medievals. La dominació anglesa va deixar alguns records curiosos a Maó. El general Kane va construir la carretera que arriba a Ciutadella. Les freqüents visites de la flota britànica contribueixen a mantenir viu aquest record. Són relativament nombroses les persones que xerren anglès i estan familiaritzades amb els costums de les ciutats cosmopolites, la qual cosa fa que el turista es trobi amb sorpreses agradables. L’article s’acomiada prometent tractar en una altra ocasió sobre les interessantíssimes riqueses arqueològiques de l’illa, fet que no es va arribar a dur a terme.