Menorca en els periodistes viatgers. La revista Nuevo Mundo (1933)

La segona aparició de Menorca a les pàgines de Nuevo Mundo, el 1933, va suposar un canvi de consideració. Si un any abans l’atenció se centrava en l’interior de Menorca, ara el punt d’interès es trasllada a la costa. En efecte, l’article, d’una sola pàgina, incloïa fotografies de les platges de Son Bou, Pregonda, Algaiarens i cala Galdana. Aquesta darrera, un capvespre d’estiu amb uns fillets a contrallum, una composició que la promoció publicitària utilitzaria en nombroses oportunitats a partir del 1970.

 

Atardecer en la playa de Santa Galdeana (Menorca)

L’article el signava Francesc Pou Morales, qui havia estat contractat feia uns mesos com a cap d’oficina del Foment del Turisme, i per tant, com en l’anterior ocasió, respon a la tasca d’aquesta institució per promocionar l’illa entre el públic espanyol. De fet, la col·laboració es titula “Menorca, la isla azul y blanca (playas de luz y calma)”.

L’autor s’estalona decididament sobre les imatges, tot comentant que “reprodueixen alguns dels infinits panorames que les costes de Menorca ofereixen als seus visitants”. Aquests brinden llocs plàcids per reposar del desgast que suposa viure en les grans ciutats, de manera que es mostra l’illa com un destí estival, la qual cosa implica una novetat respecte als plantejaments precedents, on se la donava a conèixer com una estació hivernal, seguint la pauta que havien marcat fins aquell moment els principals destins turístics i tots els que intentaven seguir la seva estela, ja fos Mallorca o Barcelona.

El text, d’un cert amanerament però bastant breu, presenta Menorca com l’illa blanca i blava, però, de forma un tant incongruent només es refereix al blau de la mar i el cel, però no explica què li confereix el color blanc, segurament per l’absoluta preferència que es dóna a les platges i la natura, en detriment de les poblacions. No s’oblida, en canvi, d’esmentar els monuments prehistòrics, ni que sigui de passada.

Tanmateix, l’èmfasi es posa en la “terra mediterrània” i la “llum incomparable del cel balear”, en aquest cas matisats per la gràcia i la placidesa. Aquest aspecte lluminós l’hem de lligar al gaudi de l’aire lliure i el litoral: es comenta que la llum tenyeix de color de plata els penyals del nord i de metall líquid les aigües meridionals, “que besen cadenciosament les arenes d’or d’aquestes platges, plenes de bucòlic encant”. Com es veu, es tracta d’una descripció que es podria trobar a qualsevol fullet publicitari, fins i tot avui en dia. Per arrodonir-ho, les brises refresquen constantment aquells paratges els dies de màxima canícula estival.

A continuació, es referma la idea de la dualitat nord-sud de l’illa indicant que les platges de tramuntana són llocs de sortilegi, entre penyes i espadats grisos i brillants, mentre que les de migjorn apareixen entre les fulles de pins i mates. El major encís d’aquestes resideix en la vegetació que adorna les seves vessants, on predomina la flor del fonoll marí, el romaní i la cèlebre camamil·la (que és exportada a tot el món), els perfums dels quals, acres i salvatges, embalsamen l’ambient menorquí.

D’aquesta manera, si Mallorca és justament anomenada l’illa d’or, es reclama que Menorca és l’illa de plata. Per justificar aquesta denominació s’assenyala, en unes atapeïdes línies finals, els atractius que posseeix i que “pregonen a tots els vents els turistes que vénen”. S’entreteixeixen el seu aspecte físic: les caletes i platges, la llum, el sol rabiós sense núvols ni boires, i l’humà: l’hospitalitat, generositat i simpatia de la gent, així com la neteja i la barator del cost de la vida.

Per damunt de tot es destaca la calma i la pau, conceptes reiterats en tot l’article i que converteixen l’illa en un refugi de pau espiritual i un dolç refugi acollidor. Tot plegat es remata amb una cita de l’escriptora catalana Alícia Davins: “hallaréis la paz dentro de la misma vida”. Convé assenyalar, d’altra banda, que aquesta autora és la inventora de l’eslògan “Menorca, l’illa blanca i blava”, que fou el títol del llibre que edità el 1925.