Des
de fa més d’una dècada, l’atur és el principal problema d’Espanya. Així ho
indiquen els resultats de l’enquesta que fa cada trimestre el Centre
d’Investigacions Sociològiques. Hi coincideixen en el diagnòstic diferents
institucions (Fons Monetari Internacional, Unió Europea i Organització
Internacional del Treball). Està relacionat amb la manca d’oportunitats dels
joves, que emigren en quantitats significatives.
Quan
es publiquen les estadístiques (INEM o l’EPA), la ministra de Treball treu pit
perquè les xifres s’han reduït i els sindicats es queixen de la precarietat
laboral. Passada la gran depressió, en què totes les formacions es donaven cops
de pit i clamaven al cel contra aquesta plaga bíblica que no tenia fi i era “un
drama nacional”, cada partit ha tornat al seva zona de seguretat: el PP
s’apunta al carro de la recuperació econòmica que, gràcies a les reformes, està
llimant les dades de l’atur. Si el trimestre que ve comencés una nova crisi,
amb les mateixes lleis veuríem com el nombre de desocupats tornava a remuntar.
Les
esquerres es posen la gorra de sindicalista i clamen contra el retall dels
drets laborals i el treball de baixa qualitat; a tot estirar parlen d’ocupació
pública, la qual no ha solucionat el tema a cap país. Alguns titllen de
neoliberal la postura del Govern, que confia que la mà invisible (i màgica) del
mercat resoldrà les dificultats. És probable que més tost reveli la incapacitat
de posar sobre la taula autèntiques reformes que dinamitzin el teixit econòmic
i el mercat laboral, actitud compartida amb l’oposició.
Amb
les pensions, tot és semblant: des del 2011 les despeses de la Seguretat Social
superen els ingressos. El Govern ho atribueix a la crisi econòmica i no pren
cap mesura, confiant que la remuntada de l’economia quadrarà els nombres de
forma automàtica. Molt al contrari, el dèficit no para de créixer: si el 2012
fregava l’1% del PIB, el 2016 ha assolit l’1,7%, superior al de la suma de totes
les comunitats autònomes. Els partits polítics reclamen la millora de les
prestacions, però no expliquen com les pensen finançar. Confondre els desitjos
amb la realitat és l’antesala de la frustració. L’envelliment demogràfic és un
trencaclosques que més prest que tard demandarà accions que ningú vol explicar.
El
següent gran repte nacional són les finances autonòmiques, una qüestió vital
pels serveis que afecten més directament els ciutadans: sanitat, educació i
benestar social. Des del principi, el sistema presenta importants mancances,
que les successives reformes no han solucionat. La fórmula actual fou acordada
abans de la crisi i ha generat fortes tensions. S’hi afegeix el fet que les
balances fiscals de les autonomies presenten un gran desequilibri. El resultat
de tot plegat és que els ciutadans dels diferents territoris tenen accés als
serveis públics de manera molt desigual segons on viuen. És una incògnita com
pensen abordar aquest espinós assumpte els polítics.
Pel
que fa a l’educació (que, d’altra banda, mai és esmentada com un problema en
els baròmetres del CIS), les comparatives internacionals sempre ens deixen en
mal lloc: gairebé tots els països de la Unió Europa treuen més nota que els
nostres fills en l’informe PISA. Aquí tampoc hi ha gaire idees, perquè quan al
Parlament dissenyen una nova llei d’educació el major escull és l’assignatura
de religió, que passa sense pena ni glòria a les escoles...
De
fet, cada comunitat autònoma fa la guerra pel seu compte; algunes són
brillants, com Castella-Lleó (que està entre les deu millors nacions del món) i
altres són decebedores, com Balears,
bastant per davall de la mitjana. No es coneix cap proposta de les
formacions polítiques de l’arxipèlag per millorar el balanç, fora d’augmentar
els recursos. És cert que Balears està a la coa en la inversió educativa per
habitant, però aquesta situació fa dècades que s’arrossega. L’organització del
nostre sistema educatiu podria aprendre de les capdavanteres Castella-Lleó,
Madrid i Navarra, però no consta que ningú s’hagi aturat a analitzar les raons
del seu èxit.
Finalment,
la Generalitat de Catalunya propugna des del 2012 la celebració d’un referèndumd’autodeterminació. Cada partit té la seva estratègia: acceptar la consulta per
defensar la pertinença a Espanya, reformar la Constitució i negativa de pla, i
el temps transcorregut no ha servit per acostar postures.
Amb
els anys, l’anomenat “procés” s’ha acabat transformat en una confrontació entre
el Govern de l’Estat, atrinxerat darrera de la Constitució per negar cap
modificació en l’estructura territorial, i la Generalitat, que invoca el dret a
decidir. Els unionistes aposten perquè la maniobra de desgast provoqui la
deserció de la població per esgotament; els sobiranistes esperen un pas en fals
de Madrid que els permeti saltar la banca i declarar-se independents.
Aquest conflicte entre legalitat i democràcia, ple de trampes per les dues parts,
s’assembla cada vegada més als partits d’un mundial de futbol, on cada equip
planteja una defensa numantina i l’error es paga amb la derrota. Al final,
molts es resolen en la tanda de penals i només interessen a les aficions dels
dos països, emocionades per la incertesa del resultat.
Desgraciadament,
en política les solucions amistoses no estan definides abans de començar, sinó
que han de ser construïdes pels adversaris. Potser un dia constataran l’empat i
acordaran la manera de resoldre les divergències. És difícil, perquè, a
diferència de l’esport, els jugadors no tenen un temps màxim fixat i han
mostrat prou imaginació per prorrogar el final del matx, prometent que l’èxit
està a girar de la cantonada.
Els
ciutadans observam amb impotència com els grans problemes d’Espanya s’enquisten
sense que cap polític sigui capaç de definir un pla que creï un horitzó de progrés.
Al final hem tornat a allò de “vuelva usted mañana”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada