Les trinxeres de la política

Durant la transició va ser habitual que els polítics acordessin qüestions que per la seva transcendència volien deixar fora del joc partidista. El paradigma foren els Pactes de la Moncloa, vitals per sortir de la crisi econòmica i que obriren el camí a l’aprovació de la Constitució, també fruit d’un ampli consens. Aquesta manera de fer política s’estengué a les autonomies i així es va aconseguir l’entesa en algunes lleis urbanístiques i en la normalització lingüística.

Amb la desaparició de la Unió de Centre Democràtic s’inicià el declivi d’aquest esperit de diàleg i tolerància, impregnat més del seny centreeuropeu que de la rauxa mediterrània. Irònicament, després de la caiguda del mur de Berlín, les formacions polítiques es passen a definir més per allò que s’oposen que allò que defensen, potser per la pròpia inseguretat dels seus fonaments ideològics.

Aquesta deriva ens ha dut fins la situació actual on és més rellevant la posició genèrica que el programa. Així Pedro Sánchez es defineix com “No és no”, tancant la porta a qualsevol tracte amb el PP, alhora que Pablo Iglesias bloqueja un acord amb el PSOE per governar en coalició.

La Llei electoral espanyola, que suma la regla d’Hondt amb circumscripcions petites que marginen les grans aglomeracions de població, ha afavorit la deriva partidista, ja que amb un 44% dels vots s’obté la majoria absoluta i si se supera el 35% es pot assegurar un executiu en minoria, tant al Govern central, com a les comunitats autònomes. Els que critiquen que els independentistes catalans amb un 47% dels vots puguin manar són incapaços d’aprovar els pressupostos de l’Estat, perquè només van obtenir el 33% en les eleccions generals.

La I Guerra Mundial fou una guerra de trinxeres, on cada bàndol es preocupava més de no perdre terreny que de desbordar l’enemic. La política actual presenta força similituds: l’únic que val és mantenir-se ferm i esperar que un tomb electoral proporcioni el suport suficient per assaltar el poder. Un cop allà l’objectiu serà desmuntar les lleis del govern anterior, substituïdes per altres no millors, només diferents i amb un escàs vernís ideològic, on les classes socials han estat substituïdes pel poble o la gent i el bé general per la salvaguarda de les minories i col·lectius diversos.

No és estrany que els parlaments, nascuts per debatre l’acció política, hagin esdevingut teatres de varietats on cada grup intenta atreure l’interès dels mitjans de comunicació. Els ministres venen el peix a crits, com les peixateres, aprovant mesures en favor dels ciutadans que pensen que els poden donar més vots. Els grups de l’oposició critiquen qualsevol iniciativa del Govern, la qual cosa fa que si algun dia arriben a manar s’hagin de retractar dels estirabots que havien llançat alegrement des de la tribuna dels oradors.

Els polítics han acabant donant la raó als filòsofs postestructuralistes que, emparats en el relativisme cultural, negaven l’existència de la veritat i propugnaven que només existien interpretacions. Per tant, la comunicació és impossible, perquè les concepcions pròpies de cada grup no es poden transmetre. L’únic important és qui arriba a imposar el seu relat, la seva manera de veure les coses que no és ni millor ni pitjor que el dels altres i únicament pot aspirar a ser més convincent.

Malgrat que els aires intel·lectuals d’avui en dia estan arraconant aquesta visió pessimista i sectària de la realitat i hi ha un retorn a l’ètica, els nous polítics l’apliquen amb delectació. Com és habitual en aquestes corrents de pensament, allò crucial és el llenguatge i així Trump amb la postveritat ha redefinit una forma tendenciosa de sostenir el seu projecte polític excloent. El president americà també és simptomàtic en la utilització de l’insult i les variants més vulgars del llenguatge per cridar l’atenció i captar el vot de les capes populars. Tanmateix, és una tendència general i a Espanya el verb encès de Gabriel Rufián (ERC) o Antoni Camps (PP) no hi té res a envejar.

Aquesta polarització del discurs polític ens acosta a la dècada del 1930, però llavors era el reflex d’una societat profundament dividida, on feixistes, comunistes i anarquistes propugnaven marcs socials oposats i els seus seguidors més extremats no dubtaven en prendre les armes per liquidar el contrari i intentar assolir el seu ideal.

Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. En l’actualitat, la població mira amb escepticisme les arengues incendiàries dels seus dirigents i les redueixen així a una pantomima. Tanmateix hi ha el perill que líders irresponsables acabin arrossegant el país a un enfrontament on ningú pot guanyar.

El procés català és un bon mirall. La negativa categòrica del PP a qualsevol proposta que vingués del Principat, ja fos la reforma de l’Estatut o la millora de les relacions financeres, ha portat a l’actual radicalització, convertint l’independentisme, durant dècades una aspiració sentimental i folklòrica, en un projecte àmpliament compartit per la societat catalana.

La política local no s’escapa d’aquest esquema. El PP va dissenyar unes rodones a la carretera general que només eren un pal·liatiu a la seva impossibilitat de desdoblar la via, irrealitzable per manca de recursos. Les eleccions van aturar el despropòsit, deixant unes obres difícils de gestionar. L’actual equip d’Ara Maó a l’Ajuntament ha projectat un ascensor al parc Rochina, que és una simple resposta a la proposta del PP d’instal·lar unes escales mecàniques, però que si hagués estat plantejada pel PP haurien combatut aferrissadament. El que compta és anar a la contra.

Els resultats electorals presenten un fraccionament cada vegada major. Sinó som capaços d’acordar els temes clau, acabarem sumits en la discòrdia civil i el desgovern.