dimecres, 14 de març de 2018

La reforma constitucional inviable


Espanya travessa el moment polític més difícil des dels anys vuitanta, quan una fràgil democràcia, assetjada per la dura crisi econòmica, s’intentava consolidar davant la mirada hostil dels militars i els terroristes. Llavors, els enemics estaven fora de l’estructura de l’Estat, mentre que ara els reptes són interns: el sistema autonòmic, el mecanisme de finançament del qual és molt controvertit i amb la comunitat catalana intervinguda per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i els partits polítics, corcats per la corrupció, que segons el baròmetre del CIS, són el segon i el tercer grans problemes del país, només per darrera de l’atur.


Per fer front a aquestes qüestions, els darrers anys venen sorgint diferents veus, des del món de la política, els mitjans de comunicació i les universitats, que urgeixen a reformar la Constitució. De fet, el títol d’aquest article correspon al llibre que Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, va presentar a Menorca fa uns dies, i en el qual defensa que aquesta no és només la solució a les dificultats que ens assalten, sinó també la seva causa.

L’autor argumenta que la Carta Magna té una naturalesa diferent a les lleis ordinàries, que han de ser acatades, sense que la discrepància sobre el seu contingut n’alteri la legitimitat. La Constitució, en canvi, precisa de l’adhesió activa dels ciutadans, ja que si aquests no hi creuen esdevé paper mullat i es cau en una crisi institucional com la que vivim.

Per aquesta raó, la reforma constitucional és el mecanisme essencial de recuperació de legitimitat de la Llei de lleis, a través de la qual aquesta restableix la seva vigència, en sintonitzar de nou amb la voluntat popular. El problema no és que la Constitució del 1978 fos defectuosa, al contrari, la seva llarga pervivència demostra que era un text ben armat per respondre als desafiaments de la societat espanyola de finals del segle XX, sinó que avui aquests són diferents i necessita ser actualitzada.
 
Javier Pérez Royo
El diagnòstic, en el qual altres autors, des de diversos punts de vista, coincideixen, no pot ser més encertat, però Pérez Royo intenta anar més enllà i esbrinar els fonaments de la falta d’acord per escometre la reforma constitucional que fa temps que està damunt de la taula.

El professor parteix del fet indubtable que, des de Ferran VII, el rei no va acceptar limitar-se a una funció representativa i exigí una quota de poder actiu, la qual cosa va situar la seva figura en el centre de les confrontacions polítiques, des de la Constitució del 1837 fins a la Guerra Civil. La història del constitucionalisme espanyol, amb una muntanya russa de textos i dos règims republicans, és la del paper que havia de jugar la monarquia en el govern del país.

Aplicant aquesta coneguda premissa a la Constitució del 1978, afirma que la divergència sobre l’estatus reial és el motiu darrer de la manca d’entesa sobre la reforma constitucional. És més, el sistema electoral espanyol, basat en la regla d’Hondt sobre les circumscripcions provincials, hauria estat cuinat al final del règim franquista per obtenir un biaix favorable al bipartidisme, amb predomini dels partits de dretes.
 
Alfons XIII
Tanmateix, em sembla que en aquest punt, els fets s’allunyen de la teoria. Els resultats electorals han estat prou variables. Alguns entenen que la corona és una relíquia del passat i una violació inacceptable del principi d’igualtat; d’altres valoren la seva aportació a l’estabilitat. Amb tot, per a la majoria dels ciutadans no és un debat fratricida.

La monarquia és com la reforma agrària, un tema que durant un segle va provocar l’enfrontament visceral dels espanyols, però que el temps ha arraconat. En un cas, perquè l’agricultura va deixar de ser la base econòmica del país i en l’altre, perquè el rei ha renunciat al poder executiu i s’ha alineat amb la tradició parlamentària de les monarquies atlàntiques: Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Noruega. El seu protagonisme en la introducció de la democràcia i en la derrota del cop d’estat del 23-F l’han legitimat per acomodar-se en aquesta nova posició.

Ara bé, és clar que existeix un motiu de dissensió civil que ens separa: la Guerra Civil. Els seus estralls, amb assassinats de polítics, sindicalistes, capellans i empresaris; el terror comunista en la zona republicana i quaranta anys de dictadura franquista, basats en la revenja i l’aniquilació de l’enemic, van deixar una societat extremament dividida en dos blocs gairebé irreconciliables que el temps no ha llimat, com veiem amb la qüestió de les fosses comunes, la Vall dels Caiguts i el nom dels vencedors a les vies públiques.

La contesa va destruir els partits de centre republicà i polaritzà la societat. La dreta, continuadora de la tradició monàrquica, posa per damunt de tot la unitat, “España, antes roja que rota”, i l’ordre: la Constitució no és l’emanació de la voluntat popular, sinó una llei (cosa que l’acosta de forma paradoxal a l’odiat règim veneçolà). L’esquerra, per contra, accepta l’existència d’una Espanya plural i considera la llibertat el pilar del nostre règim polític.

La reforma constitucional oposa els que veuen la Constitució com un principi que ens ha de portar a noves metes i els que la prenen com un final, la concessió màxima impossible de franquejar, en especial respecte al model territorial, però també pel que fa als drets dels ciutadans.

Només el dia que arribi la veritable reconciliació entre els espanyols sota el principi de la sobirania nacional serà possible la reforma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada