dijous, 20 de setembre de 2018

La crisi i el consens sobre el model menorquí de turisme (1975-1984)

La greu crisi econòmica dels anys 1974-1984 va posar l’economia en un primer pla. Un dels handicaps del sector turístic de Menorca era l’escassa participació dels agents locals. L’any 1976, Gabino Sintes estimava que només el 20% del capital invertit era menorquí, un 50% nacional i el 30% restant d’estrangers; l’existència d’homes de palla dificultava el càlcul. L’estudi d’un equip d’arquitectes del 1977 feia notar la influència que havia tingut la irrupció de capital aliè en el canvi del caràcter de les urbanitzacions de l’illa. El 1980 Joan Casals alertava que, a pesar que el turisme l’havien iniciat empresaris locals, els darrers anys l’arribada del capital forà havia conduït a la construcció de quatre o cinc “grans desencerts”. Dos anys més tard, el president del Foment del Turisme es tornava a referir a la poca participació dels treballadors i els empresaris menorquins en el turisme i invitava els ciutadans a integrar-se en l’activitat, per oferir un nou producte que respongués als reptes de futur.


A partir del 1980 el turisme comença a rebre l’atenció del món acadèmic. Guillem López assenyalava la importància d’un creixement gradual i cridava a evitar les actuacions irreversibles envers el territori. Tomàs Serra, pel seu compte, remarcava els efectes positius de l’afluència de visitants en el conjunt de l’economia i el mercat de treball alhora que censurava el creixement incontrolat i les deficiències de serveis. El caràcter irreversible del deteriorament del paisatge provocat per l’expansió urbanística exigia que el creixement fos molt selectiu, aplicant criteris econòmics, urbanístics i ecològics rigorosos.

En contrast amb  la divisió d’opinions existent sobre el model turístic abans de la crisi, aquests anys sembla existir un consens. El 1980 Casals es qüestionava la capacitat de la indústria i l’agricultura menorquina per competir en un mercat global, criticava els excessos dels anys anteriors a la crisi, l’urbanisme extensiu i la proliferació d’apartaments, però també la protecció sense objectius i defensava centrar-se en “una demanda superior i especialitzada”. Bartomeu Gili, el president del Foment del Turisme, feia notar que l’entitat no estava ni havia estat mai per la balearització de Menorca, ni propiciava “una muralla de ciment al voltant de l’illa”. Defensava la conservació del paisatge, la qual no tenia perquè estar barallada amb el desenvolupament del turisme. Denunciava que el producte turístic no estava a l’altura; hi havia platges brutes, algunes zones de bany contaminades, uns serveis hoteleres mediocres i escassos de personal qualificat, excursions turístiques rutinàries i monuments prehistòrics d’accés quasi impossible.



El 1982, el Foment del Turisme remarcava que el sector s’havia fet conscient de la conveniència de protegir l’entorn, ja que el producte turístic no consistia només en els serveis hotelers, sinó també hi formaven part les infraestructures, l’arquitectura, el paisatge, els vestigis històrics i la qualitat de vida general. Per reduir la temporalitat calia potenciar l’entreteniment, la cultura, l’esport i la salut. El turisme del futur hauria de comptar amb una oferta més diversificada que permetés al visitant integrar-se en l’entorn i ser el protagonista de les seves vacances. El següent president, Vicenç Amer, el 1984 defensava un creixement qualitatiu del turisme de l’illa i creia que era obligat cercar un equilibri amb l’ecologia.

Els agents de viatge coincidien en el diagnòstic. El 1977 un grup manifestava que Menorca era un lloc atractiu per la conservació del paisatge, unes urbanitzacions agradables i la neteja imperant, la qual cosa la convertia en un lloc privilegiat que es podria espenyar si es construïssin hotels de dimensions gegantines i proliferessin establiments de diversió nocturna. Cinc anys més tard, directius de la TUI reiteraven aquest missatge i apreciaven la manca de massificació de l’illa i la seva tranquil•litat. Agents de viatge britànics i alemanys compartien aquesta opinió i reclamaven que no es construïssin més hotels. El 1983 el director general de l’alemanya Neckermann deia que el turista que venia a Menorca no era igual que el que anava a Mallorca; no era un fenomen de masses, sinó un turisme familiar, amb fillets, que volia alguna cosa més que sol i discoteques.


Aquest model turístic va rebre l’atenció dels mitjans de comunicació: el 1983 li van dedicar un reportatge El País i Cambio 16 i l’any següent The Washington Post. La directora de l’Escola Oficial de Turisme i el cap de gabinet d’estudis econòmics i empresarials de l’Institut Espanyol de Turisme valoraven positivament l’orientació turística menorquina per la protecció del medi ambient, de forma que l’illa mantenia una gran bellesa. S’havia aconseguit un equilibri entre un turisme minoritari, que optava per la conservació de l’entorn natural, i un altre majoritari. Açò no obstant, Menorca no tenia condicions per atreure un turisme de luxe, perquè no comptava amb l’oferta necessària. El 1985 el director del Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials afirmava que l’illa havia desenvolupat un patró turístic diferenciat que calia profunditzar per competir amb altres destins, perquè ja no se podia oferir al turisme únicament “sol, platja i sangria”, sinó que calien al•licients socioculturals que a Menorca seria fàcil d’establir, gràcies al seu patrimoni arqueològic, arquitectònic i natural.

La ciutadania compartia aquest enfocament. En un debat organitzat el 1980 a Ciutadella, els assistents reconeixien la contribució del turisme a l’economia menorquina, però volien mantenir l’equilibri amb la resta de sectors. Destacats hotelers, com Victory i Casals, defensaven l’aportació del turisme a la qualitat de vida dels menorquins, no només pels llocs de treball i les rendes generades, sinó per les millores en els transports aeris i tot tipus d’infraestructures que no s’haguessin obtingut en la mateixa mesura de no existir els fluxos turístics. També són anys en què es demana una major valorització del patrimoni arqueològic, per impulsar el seu paper com a producte turístic.


Les noves institucions van incloure el turisme entre les seves prioritats. El 1978 el conseller de Turisme del Govern Balear indicava que Menorca havia evitat la balearització, ja que comptava amb un model de creixement propi que calia conservar perquè l’illa mantingués les seves característiques específiques que la personalitzaven amb respecte a Mallorca i Eivissa. També va convenir amb els hotelers en què calia anar cap a un turisme de qualitat i acabar amb el turisme quantitatiu.

Una de les primeres actuacions del Consell Insular, el 1980, va ser l’encàrrec d’un estudi sobre el sector al centre d’estudis de Banca Catalana. Així mateix, era l’objecte del primer programa d’actuació de la institució. Es volia demanar el traspàs de les competències turístiques per introduir un plantejament insular orientat a conservar la seva personalitat natural. S’apostava per l’ordenació territorial per preservar el medi ambient i per l’adequació de la xarxa d’infraestructures i equipaments, especialment els sistemes de depuració d’aigües, el foment dels ports esportius i noves declaracions de zones d’interès turístic. Es considerava vital una promoció turística que conservés el nivell de la demanda, per obtenir el major rendiment econòmic i social.


El 1984, el president de la institució, Tirs Pons, donava per superats els criteris de creixement ràpid i apuntava que el sector turístic era el primer que havia comprès que s’havia d’optar per un creixement mesurat que conservés l’entorn perquè tots en poguessin gaudir. Es tractava d’un turisme diferenciat i integrat en la vida menorquina. L’any següent advocava perquè el sol i platja deixés de ser l’únic factor d’atracció del turisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada