dimarts, 2 d’octubre de 2018

L’assentament de l’autonomia i l’oferta turística menorquina (1986-1993)

La creació de la comunitat autònoma de les illes Balears es va produir en un període d’importants transformacions en l’oferta turística, especialment la irrupció dels apartaments turístics. Aquest fet va determinar que la discussió sobre el model turístic assolís una gran intensitat.


A finals del 1986 el president del Consell Insular, davant l’important increment de l’oferta turística, criticava que s’estava optant per un turisme de masses controlat pels grans operadors, que crearia problemes de saturació en determinades infraestructures, com l’aeroport. Per aquest motiu, defensava la realització d’un gran debat amb totes les parts implicades per definir el model turístic desitjat per Menorca.

Paral·lelament, el conseller de Turisme del Govern Balear declarava que a Menorca no se suscitarien els errors de manca d’infraestructures que s’havien produït a la resta d’illes, perquè el desenvolupament turístic era més prudent. En diverses intervencions d’aquests anys advertia que el tipus de turista se seleccionava a partir de la qualitat de l’oferta i per açò demanava que es construís de forma que es poguessin captar clients de major capacitat adquisitiva que els que anaven a Mallorca i Eivissa. Menorca havia de créixer de forma racional, sense errors urbanístics irreparables, per la qual cosa calia crear una oferta de més qualitat. Assenyalava que globalment no es podia dir que Menorca estigués destrossada i que els seus recursos naturals estaven per damunt de la resta de l’arxipèlag i de la competència de la Mediterrània, situació que presumiblement es mantindria en el futur.


La societat era més crítica. El 1988, el Grup d’Economistes de l’Institut Menorquí d’Estudis presentava un manifest en el qual feia notar que ni els agents turístics ni els ajuntaments avaluaven correctament beneficis i costos socials, tenint en compte el futur i la necessària preservació de l’entorn. Reconeixent que l’expansió turística era una esperança davant la crisi de la indústria tradicional, criticava el fort procés de terciarització, l’expansió del sòl urbanitzable i el creixement continuat de l’oferta d’allotjament, en bona part de baixa qualitat, i les deficiències de les infraestructures turístiques. Com a conseqüència, s’estava produint la progressiva pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Per redreçar la situació es demanava una actuació pública amb un programa integral de reconversió del sector turístic. Aquest havia d’incloure el fre definitiu a l’augment de l’oferta de sòl turístic, la redacció d’un pla director d’ordenació territorial de l’illa i l’execució d’un programa de millora d’infraestructures, per al finançament del qual es proposava que, en cas necessari, s’establís un cànon turístic.

No totes les opinions eren unànimes. Eusebio Lafuente, amb vincles amb els promotors urbanístics, el 1988 declarava que el turisme i la construcció eren necessaris per l’activitat econòmica que generaven. Admetia que s’havien fet algunes barbaritats, que no s’haurien de repetir, però que havien estat autoritzades i eren menys nombroses que a altres bandes. Es negava a creure que no fos possible realitzar projectes respectuosos amb el medi.

El 1989, l’exdirector general de Promoció Turística, Ignacio Vassallo, advertia que Menorca no podia imitar el model de Mallorca, perquè tenia una climatologia diferent i una temporada més curta. L’illa havia d’aprofitar la seva imatge de turisme ecològic i selectiu i desenvolupar productes d’aire lliure i esport, com els camps de golf. Propugnava la planificació general del creixement perquè no quedés en mans dels municipis o de la pressió dels majoristes; més important que el nombre de places era la seva qualitat, que havia de ser alta.


A finals del 1990, les conclusions d’un debat sobre el sector de la construcció apuntaven a què l’única alternativa per a la crisi del sector era optar per un turisme de qualitat, ja que la relació entre els dos sectors era molt estreta. Calia reestructurar les urbanitzacions, que s’havien plantejat com inversions a curt termini, aplicant una dolorosa cirurgia per assolir l’equilibri. Es criticava l’administració per la manca de coordinació i de planificació del sector turístic. Finalment, era necessari millorar les infraestructures i crear-ne d’altres per atreure un turisme de qualitat, com els camps de golf i els ports esportius.

Els anys 1989 i 1990 l’expert en turisme Tomàs Serra defensava que l’illa havia d’oferir un producte diferenciat. A tot el món, el nombre de turistes augmentava constantment i Menorca no podia competir amb països com Turquia o Tunísia, amb una mà d’obra més barata i una divisa més dèbil. Per aquest motiu, l’illa s’havia de distingir per la innovació i sofisticació del seu producte, així com una cura extrema sobre la qualitat. S’haurien de potenciar la cultura i l’esport, dos sectors amb un pes creixent i per dedicar-se al turisme familiar.

El 1991 Mark Williams va presentar a la Universitat de Kentuky la seva tesi doctoral sobre l’impacte del turisme en l’economia de Menorca (1965-1988). A partir de la teoria del cicle del producte turístic de Butler, arribava a la conclusió que la popularitat de Menorca com a destí turístic havia arribat al seu sostre i si no s’actuava començaria una època de declivi. Per aquest motiu, defensava una política de diversificació i innovació. També assenyalava com aspecte preocupant el control exterior de l’oferta, que xifrava en el 65%, i s’agreujava pel fet que el 90% del turisme fos canalitzat pels tour operadors. Les grans empreses internacionals fomentaven l’increment de l’oferta d’allotjament de l’illa. L’economia de Menorca, abans diversificada amb altres indústries, s’estava reorientant ràpidament i de cada vegada depenia més del turisme.


El debat sobre l’anomenat “turisme de qualitat”, s’havia revifat des de la publicació del Llibre Blanc del Turisme, el 1987 i l’aprovació de la Llei de camps de golf. El 1991 el gerent d’ASHOME, Joan Juanico afegia unes dosis de realisme, en explicar que els establiments de les categories superiors (més de quatre estrelles o tres claus) només suposaven 2.722 places i, per tant, a curt i mig termini no tenia sentit pensar en un turisme de luxe. La qualitat era l’objectiu fonamental de tota política turística, però no era sinònim d’hotels de cinc estrelles i camps de golf, sinó que s’havia d’obtenir per altres vies que tinguessin en compte l’oferta global de Menorca. Es tractava que els allotjaments treballessin amb la major professionalitat possible, amb independència de la seva categoria i que l’entorn fos adequat, superant situacions d’obres inacabades, renous, brutícia a les platges o manca d’informació.

El 1992 Díaz Montañés, president del Foment del Turisme, també assenyalava que turisme de qualitat no era sinònim d’hotels de cinc estrelles: la qualitat havia d’estar present des del més petit xiringuito. Tanmateix, considerava que havia de ser una orientació estratègica a llarg termini, mitjançant una especialització i una diversificació de l’oferta. Defensava anar més enllà del sol i platja i potenciar la cultura, la tradició i els productes autòctons, com la bijuteria i el calçat, generant així sinèrgies comercials intersectorials, sempre a partir de la preservació del medi ambient.


L’any següent, el president Cañellas defensava davant els hotelers que el turisme era la base de l’economia, però era imprescindible un creixement ordenat, dedicar esforços a la modernització, l’ordenació i la planificació del futur, crear les necessàries infraestructures i serveis, professionalitzar el personal i conservar el paisatge i el medi ambient. Remarcava que els diferents destins turístics no havien d’entrar en una guerra de preus, ja que l’única competència efectiva era la qualitat i el servei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada