dimarts, 16 d’abril de 2019

La vinya de la postguerra


Abans de la Guerra Civil, la vinya encara tenia un paper modest a l’agricultura menorquina. En general, no es tractava d’un conreu comercial, ja que la provisió de vi de l’illa es realitzava bàsicament amb vins importats (sobretot catalans i mallorquins), sinó que es tractava d’un conreu destinat a l’autoconsum, situació no gaire diferent a l’existent a Eivissa i Formentera.

Tanques on antigament havia vinya

La Guerra va ocasionar l’abandonament dels vinyets, que, mancats de tractaments, foren atacats per les malalties (míldiu i oídium), de manera que pocs anys després, el nombre de viticultors era tan exigu que la idea més comuna era que es tractava d’un conreu extingit. Així ho indica el 1945 la Cambra de Comerç de Menorca: “En cuanto atañe a viñedos, han desaparecido en su totalidad los que antaño cubrían importantes extensiones de terreno. La producción de uva de este año ha sido nula”. L’afirmació era una simplificació, perquè les dades oficials demostren que la producció no era inexistent, però expressava la idea general existent a l’illa. Els anys següents, l’especialització ramadera de Menorca aguditzà el desinterès per l’elaboració de vi, de manera que cap al 1980 només quedaven unes poques famílies que mantenien petites vinyes.

El contrast amb el cas eivissenc, on la suma de reduïdes porcions de vinyet pujava el 1962 a més de cent hectàrees, quasi totes destinades a la vinificació, és evident, i no s’explica plenament per la diferent estructura agrària de les dues illes. En efecte, si bé és cert que les Pitiüses són un territori de minifundi, mentre que Menorca domina el latifundi, el Llevant menorquí, en especial els termes de Sant Lluís i es Castell i el sud del de Maó, així com la perifèria dels nuclis urbans d’Alaior i Ciutadella, compten amb un nombre considerable de petites propietats.

Vinyes d'Eivissa (can Rich)

En tractar-se d’un conreu minoritari, a partir del 1939 les dades sobre l’extensió de vinya formen un conjunt dispers, fragmentari i en ocasions contradictori, però són suficients per fer-se una idea aproximada. Si entre 1927-1936 havia 95,5 hectàrees, el 1940-45, només quedaven 34,7 ha, tot i que és probable en realitat hi hagués una mica més. En qualsevol dels casos, els anys 1946-1955, en què les dades ofereixen unes garanties superiors, la superfície vitícola era de 31,7 ha, una tercera part de l’existent abans del 1936. La disminució fou intensa arreu i el conreu només es va mantenir vigent a San Lluís, Maó i Ciutadella, si bé en aquest darrer terme s’esvaniria els anys següents.

Devers 1956-1961, amb unes dades més segures, continua la regressió de la vinya, ja que només hi havia 27 hectàrees, procés que continuaria els anys següents: 17 ha el 1962-69, la meitat que als inicis dels anys quaranta. Al cens agrari del 1962 figuren a l’illa 11 ha de vinya (destinades totes a vinificació), xifra que, pel que sembla, estava un poc per davall de la realitat. El 1970-73 quedaven 26,8 ha, de les quals només 11,4 eren per fer vi i el 1974-1988 es va tocar fons amb només 5,5 hectàrees (4,5 a Maó i 1 a Alaior). Excepte en un cas, es tractava de superfícies molt petites.




Per aprofundir en les dades anteriors, es pot analitzar la situació d’alguns termes municipals, la qual cosa també ens permet cobrir les mancances de les fonts oficials.

A Ferreries, fins a principis del segle XX, les tres zones més reconegudes eren Son Bell-lloc, Son Blanc i Calafi Vell. Els dos darrers tenien cellers particulars, el primer del senyor i el segon de l’amo. D’aquesta mena n’hi havia altres com els des Barranc i Son Gras. Segons Antoni Serra, descendent de la vinya de Son Bell-lloc, a les tanques del Pla Verd de Ferreries, terme que a l’estadística no figura, s’hi va fer vi fins els anys 50.

Perico Serra explicava que el celler de Son Bell-lloc era al poble de Ferreries. Les instal·lacions comprenien botes, una premsa bastant remarcable i una màquina d’embotellar. S’obtenia vi negre i un vinagre bastant fort i bo, comparat amb el d’avui en dia. Cada any es preparaven de mil a dos-mil bòtils i la resta es venia a la menuda a una botiga de la població. Una vegada cada mes, es duia vi al soterrani de cas General de Ciutadella, on els sabaters anaven el temps de berenar a fer un gotet de vi. Les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, imperial negre i blanc, negre, planta o blanc, marsellarès i de senyal de gall (gra tort).
 
Son Bell-lloc (Ferreries)
A Alaior, estan disponibles les declaracions de collites i existències de vi. La producció de la primera postguerra va disminuir notablement: si el 1927 en aquest terme havia 20 hectàrees de vinya, que devien produir uns 36.850 litres de vi, el 1945 s’havia encongit a menys d’una dècima part (2.870 l), que corresponien a set vinyaters. Els anys següents va caure ràpidament el nombre d’elaboradors. Entre 1948 i 1955 en restaven dos, que feien uns 360 litres de vi perhom, però els anys 1956-57 només hi havia un, que n’obtenia 200 l. El 1969-74 ningú declarava produir vi en aquest terme.

Segons diversos testimonis, la darrera vinya va ser la de Son Gall, que en els anys bons havia tingut un equip de vinyòvols i un celler equipat. El seu vi, negre i de bona qualitat, amb etiquetes amb el nom de la finca i l’escut de la família Seguí, es venia a les tavernes d’Alaior fins la dècada del 1950.

D’altra banda, el propietari de la vinya de s’Artiga Vella, Antoni Petrus, el 2014 contava que havia vist fer vi al seu avi. Hi havia diverses vinyes, la caseta del vinyòvol i dos vermadors. Aquest era el lloc on s’hi posaven els paners i els poals plens de raïm; quan era ple es feia un viatge de carro. Estava fet de tal manera que el raïm tingués ombra i el sol no li pigàs directament. Al casat tenien un celler amb cabuda per cinc botes, de les quals una solia estar buida i servia per trascolar el vi. Un altre paratge notable eren els plans d’Alaior on, segons un informant, la dècada del 1920 tot eren vinyes.
 
Antoni Bonet
A Ciutadella el conreu també es va esfumar. Entre 1940 i 1961 a la documentació consten 5,22 hectàrees, que corresponen a Algaiarens, coneguda com la vinya de la Vall, de la qual tenim la descripció que el 1982 en va fer un pagès que hi treballà a Antoni Bonet, que creiem que és aplicable al que succeí a Alaior i altres bandes: “quan ell la va començar a conèixer, eren dues; l’una feia molts d’anys que estava plantada, però l’altra era una vinya jove ja que, segons havia sentit contar, l’havien plantada devers l’any 1915”.

Part del raïm es venia per al consum, per a la qual cosa cada matí es carregaven els paners plens en un carro. Però l’aprofitament principal devia de ser l’elaboració de vi. Es duia el raïm a Ciutadella, al celler situat al soterrani de ca n’Esquella, el propietari, on “feien aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La Vall (Ciutadella)

El més revelador és la descripció del final: “Quan va esclatar la guerra civil, aquesta vinya, com moltes altres coses, va ser molt malmesa i abandonada, però en acabar encara la van tornar a remuntar una mica, si bé la vinya vella ja no la varen poder aixecar i va ser abandonada totalment; però de la nova, encara en van fer vi fins l’any 1949 o un poc [més] d’allà; en què es va deixar de fer vi. Llavores, a poc a poc, un tros ara i un altre suara, es va abandonar, i l’any 1960 ja no en quedava ni un cep, d’allò que altre temps havia estat una gran vinya”
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada