dimarts, 3 de març de 2020

La creació de l’Esplanada de Maó

Els espais urbans que podem veure avui en dia no han estat sempre així. De fet, en molts casos tenen al seu darrere una llarga història que ens il·lustra sobre les diferents activitats que s’hi han desenvolupat. En moments de canvi com l’actual, en què l’èmfasi està retornant dels vehicles a motor als vianants, és especialment escaient de conèixer els seus usos al llarg del temps.

Aquarel·la Col·lecció Ajuntament de Maó (Enciclopèdia de Menorca XVI)

La història d’una plaça o un passeig també és reveladora de com es va modificant la forma de viure, pensar i treballar de les persones. A l’ombra de la història oficial, de dates, polítics i guerres, la societat evoluciona i la mentalitat i la forma de viure de la gent van mudant. A través de l’estudi de la transformació d’alguns espais emblemàtics de les nostres ciutats creiem que és possible copsar aquesta història social.

Pocs indrets de Maó han experimentat tantes alteracions al llarg del temps com la plaça de l’Esplanada. Les persones d’edat encara es recorden dels més recents. Intentarem descriure els més antics, dels quals se n’ha perdut la memòria.  

En realitat, la plaça forma part del programa d’ampliació de la ciutat que van emprendre els il·lustrats governants britànics al segle XVIII cap a la plana que s’estenia al sud-oest, més enllà de les muralles. La primera fase va ser empresa per iniciativa del governador Richard Kane, amb el desig d’oferir un lloc d’esbargiment als habitants de Maó, de major capacitat que el pla de sa Parròquia, l’únic llavors existent. Es va fixar en uns terrenys d’aprofitament comunal que hi havia més enllà del portal d’Hannover (dalt de l’actual carrer d’aquest nom) i que rebien el nom de “la Quintana Gran”. Aquí va delimitar el 1722 una via ampla, regular i ben traçada, al qual va donar el nom de “Reial Hannover” (l’actual carrer de les Moreres), on el 1725 s’aixecaven les primeres cases. Aquest passeig fou flanquejat per un carrer paral·lel a cada banda (sant Jordi i sant Albert), conformant una petita expansió de la ciutat.

Carrer de ses Moreres devers 1918. Postal J. Pons

La segona fase tingué un objectiu ben diferent. Les tropes britàniques no disposaven de cap edifici per allotjar-se i vivien a les cases particulars dels maonesos, amb les lògiques molèsties per aquests i manca de practicitat per als militars. Tampoc existia cap plaça d’armes o camp d’instrucció, una necessitat important per als exèrcits de l’època. Per aquest motiu, els governadors britànics van posar els ulls en l’àmplia extensió de terreny, bastant planera, llevat del seu extrem, que s’obria al final del Reial Hannover i que els anglesos denominaven “Moorfield” o camp del moro i van exigir a la Universitat que l’expropiés. Aquest gran espai lliure serviria alhora pels exercicis i les desfilades de les tropes i de nus de comunicacions i punt d’arrancada dels camins que anaven a les riques terres agrícoles (amb força vinyes) situades al sud i l’oest de la població.

De res van valer les queixes dels propietaris que vivien del que obtenien en aquestes parcel·les: el 1748 van ser taxats i foren adquirits entre aquesta data i el 1752. Aquest any, la Universitat de Maó aprovava el projecte del pintor Giuseppe Chiesa per a l’edificació d’un quarter, més econòmic que el que havia proposat un enginyer anglès, i suficient per a les necessitats de la tropa. Les obres no van començar tot d’una, al principi per l’escassetat de recursos de la Corporació, que devia d’haver quedat escanyada després de les anteriors compres, i més tard perquè el 1756 els francesos es van possessionar de l’illa.

Un cop aquests retornaren Menorca als anglesos, el governador Thownshend va autoritzar que es destinessin els recursos provinents de l’estanc de l’aiguardent per cobrir les despeses d’explanació de la plaça d’armes i construcció de la caserna. La primera pedra es va posar amb molta solemnitat el dia 4 de juny del 1765, però les obres van ser molt lentes. Riudavets indica que el 1827 encara es pagava renda d’una part dels terrenys a Don Rafael Pons. Com en el cas anterior, la plaça també formava part d’un conjunt urbanístic, ja que paral·lelament es van construir els carrers adjacents: l’Arrovellada de dalt, o de Cifuentes, que amb l’Arrovellada de baix, o de Ramis,  i les seves travessies (Forn i Negres) comuniquen amb el de l’Arraval.

L'Esplanada 1914. Foto: Maria Florit Barber

L’Ajuntament va haver de concertar un préstec de 2.000 lliures per fer front a les despeses, però els anglesos no veurien finalitzar l’edifici, ja que quan van ser expulsats pels espanyols el 1782 encara no estava acabat. El 1793 el govern d’Espanya va autoritzar a detreure novament fons de l’estanc de l’aiguardent per continuar la fàbrica de la caserna, que per fi va quedar llesta el 1797, just a temps perquè els britànics en fessin ús durant la seva darrera dominació, entre 1798 i 1802.

L’Esplanada va ser objecte d’un quadre, atribuït a Giuseppe Chiesa, i que podria formar part del projecte que havia realitzat per als quarters, que té com a títol “Vista d’ocell de la plaça d’armes de la Ciutat de Maó, que ocupa 600 peus en quadro, amb els Quarters i Pavellons per a batallons, segons el plànol que S.M.B. aprovà el 1765 i representa el 4 de juny, aniversari del rei Jordi III”.

L’aquarel·la mostra com quedaria l’espai un cop finalitzat. En primer pla apareix una multitud de curiosos que contemplen l’espectacle que ofereixen al centre de la plaça les tropes angleses, en formació de gran parada. Al fons està el quarter, amb una terrassa més estreta que l’actual i una sola rampa central. Al segle XX, abans del 1921, la terrassa fou ampliada i es van afegir les rampes laterals.

Al quadre figuren les construccions laterals, que eren al projecte aprovat, però que no es van arribar a construir mai. Per Lafuente Vanrell, l’arquitectura dels pavellons projectats era típicament anglesa i guardava gran similitud amb el Govern Militar i, principalment, el pati de l’Hospital Militar. Es composava de dos pisos: el baix formava un pòrtic corregut d’arcades de mig punt i l’alt era tancat amb finestres de persianes verdes.

Aquarel·la Giuseppe Chiesa. Col·lecció Sancho

Els espanyols van destinar el quarter a l’arma d’Infanteria i una part a Artilleria. A finals del segle XIX la gent encara els anomenava Es Berics, corrupció de la paraula anglesa barracks, és a dir allotjament per a la tropa. Segons el tom XVI de l’Enciclopèdia de Menorca, es tracta d’un edifici de considerables dimensions, però d’estructura molt senzilla: una gran nau rectangular de 140 metres de longitud i 20 d’amplada, dividit en dues plantes, al llarg de la qual es disposen les diverses obertures, amb un total de quaranta-cinc per pis. Per mitigar la monotonia del conjunt, la façana es divideix amb pilars encoixinats, que divideixen el parament en nou espais, i per dues cornises horitzontals. En el disseny original, la façana exhibia un color, mentre que pilastres, cornises i motllures eren blanques, la qual cosa donava més presència al conjunt.

Els autors de llibres de viatges ens mostren com era l’Esplanada el segle XIX. El diplomàtic francès André Grasset de Saint Saveur, diu el 1807 al seu Viatge a les Illes Balears i Pitiüses que els carrers de Maó són estrets i estan mal traçats. L’únic espai públic digne de menció és el petit passeig de la Alameda, al port i la plaça d’armes, precedida d’un passeig (el de les moreres) “d’arbres de poca altura i xerecs, com és generalment tot el que es veu en aquesta illa”.

El 1869, la guia de viatges anglesa editada per Murray comenta que el passeig més de moda de Maó, especialment els diumenges i els dijous, quan toquen les bandes militars, és el d’Isabel II. A l’altre costat hi ha el camp d’instrucció i més enllà els quarters aixecats pels anglesos. L’autor s’està referint al passeig construït feia poc a la part nord de la plaça de l’Esplanada, el qual suposà un gran canvi que perduraria fins a la reordenació urbanística que desplegà l’arquitecte Claret després de la Guerra Civil.


A l’Esplanada tenien llocs els exercicis militars de la guarnició. El 1881 la premsa remarcava com els quintos d’artilleria i del regiment d’Almansa eren instruïts en operacions de tàctica militar i que, en els pocs dies que duien, ja havien adquirit un cert aire marcial, com si fossin veterans. Mentre es feia la instrucció, la banda del regiment executava peces del seu repertori.

Així mateix, la plaça era el lloc on desfilaven els militars en les grans ocasions. El 1860, amb motiu de “la gloriosa batalla i presa de Tetuan”, va tenir lloc una gran parada de la guarnició, de gran gala. Quatre anys més tard el general va revisar les tropes, també en ordre de gran parada, que es van distribuir pels quatre fronts de l’Esplanada, així com al carrer de les Moreres.

Amb el temps en aquest l’espai, a més de les activitats castrenses, es van anar realitzant funcions i activitats civils, fins al punt que el poble el va anar assimilant, considerant-lo com a propi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada