El coronavirus del 2020: la mare de totes les crisis

El món està patint una pandèmia com no es veia des del grip del 1918. Tot i que la situació no és en absolut comparable, perquè avui el sistema sanitari és prou efectiu i la població gaudeix de millor salut, en aquella ocasió van morir uns cinquanta milions de persones, de les quals dos-centes mil a Espanya i 184 a Menorca.

A diferència del 1918, on després de quatre anys de guerra les prioritats eren unes altres, en l’actualitat els estats s’han pres molt seriosament el repte. La Xina va marcar el camí a seguir, recloent la població a les seves cases de forma estricta, aturant l’activitat econòmica i tancant les fronteres.

L’evolució de la malaltia fa un segle i les informacions que arriben d’Orient són bastant útils per preveure el curs futur dels esdeveniments. El 1918, la infecció es va desenvolupar en tres rondes i, malgrat que, en general, l’impacte es va anar esvaint, hi va haver zones on la major quantitat de traspassos no es va produir en el primer embat. A Menorca, segons informava Toni Seguí, no va morir ningú a la primera (primavera-estiu), patí el pitjor embat en la segona (setembre-desembre), amb 131 defuncions i encara fou durament castigada en la darrera (gener-març 1919), quan hi hagué 51 morts.

Aquestes dades ens proporcionen una sèrie de lliçons. Una plaga d’aquesta mena acaba afectant gairebé tothom: els epidemiòlegs esperen que el 75% de la població l’acabi passant, la majoria de manera relativament lleu. La malaltia no desapareixerà deveres, sinó que els seus efectes s’allargaran durant un any o més. Les regions que aconsegueixin reduir la mortalitat al principi segurament seran les que rebran la batzacada els mesos a venir i el còmput final dependrà més de l’estat de salut general dels ciutadans i la potència del sistema sanitari que de mesures d’aïllament que, si no es descobreix prest una vacuna,  poden dilatar el cop, però no evitar-lo.

D’altra banda, el coronavirus es va difonent entre els continents a un ritme desigual. La facilitat de les comunicacions ha fet possible que salti a territoris molt allunyats: de la Xina va passar a Itàlia i l’Iran, s’ha estès a Europa i d’aquí ha botat als Estats Units; encara falta perquè la resta de continents sofreixin una afectació important.

Els països estan reaccionant davant l’epidèmia com si fos un episodi passatger, que se superarà en qüestió de setmanes. Tanmateix, el patró que acabam de descriure provocarà que la crisi sanitària perduri. El problema és que les nacions han ordenat la clausura de les fronteres, la majoria de forma preventiva, quan els veïns encara tenen pocs casos, cosa lògica si, com hem vist, el virus pot venir de qualsevol punt del planeta. A la Unió Europea fins i tot s’han reimplantat les duanes que havíem clausurat fa vint anys.

Si la crisi sanitària es perllonga, assistirem a un escenari inèdit de paràlisi del moviment de persones. No bastarà que a l’interior del país s’hagi superat la malaltia, perquè a altres llocs el patogen seguirà causant una gran mortaldat.

És evident que les conseqüències econòmiques de la clausura de les fronteres seran demolidors. A Menorca som conscients que la desaparició del turisme estranger és un cop duríssim. Per molt que aquí estem sans, els anglesos, alemanys, italians i francesos difícilment podran venir: els seus governs tindran por de deixar-los sortir si a una altra part del món hi ha casos. I encara que a l’estiu la situació estigui tranquil·la (o potser no, perquè a l’hemisferi sud serà hivern,...), els seus responsables sanitaris els advertiran dels temibles efectes de segona ronda.

Malgrat que el trasbals recaurà de forma principal sobre la circulació humana, el moviment de mercaderies també es veurà alterat, pel temor a què serveixin de vector de la transmissió del virus. En una economia fortament integrada, on la producció d’un país depèn en gran mesura de subministraments d’altres països (la majora d’Orient) i on el comerç exterior, exportacions i importacions, és una fracció substancial dels intercanvis, qualsevol restricció duradora ocasionarà una pertorbació profunda en les empreses. Aquest desgavell es podria mitigar si la Unió Europea acordés una obertura coordinada de fronteres, però els escassos resultats assolits (deute, material sanitari,...) no encoratgen l’optimisme.

D’altra banda, convé assenyalar que hi ha fets irreversibles: és molt difícil aixecar un negoci i bastant fàcil arruïnar-lo; si una fàbrica fa fallida serà ben complicat que torni a obrir quan el temporal escampi. El trauma que ha experimentat la societat podria afectar les seves pautes de comportament, defugint els actes de masses i els viatges de llarga distància –el turisme. Una part dels efectes destructius de la crisi persistiran en el temps.

Com em recordava un tècnic agrònom, les mesures de contenció que han dictat les autoritats no es diferencien gaire de les que es prenen en crisis animals (pesta porcina, llengua blava,...). La diferència rau en què les persones són els agents de l’activitat econòmica i el confinament draconià està cridat a copejar amb força el nostre teixit productiu.

La gran pregunta és si l’estratègia d’inspiració veterinària que s’ha pres serà sostenible. La prolongació de la crisi permetrà que minvi la mortaldat, ja que els serveis d’urgències podran cuidar millor els afectats. Tanmateix, el preu a pagar serà una depressió econòmica històrica. Una intensa pressió social ha forçat el govern a endurir la quarantena, sense calibrar-ne les conseqüències. La concentració de les víctimes mortals de la malaltia en els avis i els malalts crònics potser recomanava una acció més selectiva.