dimarts, 7 d’abril de 2020

Des del meu racó de confinament: ens costa tant canviar!

Per animar-me, els primers dies de confinament, em vaig dir que faria les coses que sempre havia volgut fer i deixava per manca de temps: llegir els llibres que feia anys i panys que acumulaven pols a l’estanteria, aprendre a cuinar, saltar a la comba, estudiar italià... Passades tres setmanes m’adon que no he fet res del que m’havia proposat. Els dies passen sense pensar-hi i, encara que tot és molt tediós i avorrit, no faig res de nou. L’única rutina que he afegit al meu repertori és l’aplaudiment de les vuit.


No sé quanta gent compartirà aquesta sensació, però tenc el pressentiment que a tots ens ha passat quelcom semblant. Al començament vivia amb la il·lusió que les xifres de lectura d’aquest país batrien rècords, la gent llegiria els articles d’opinió dels diaris –aquells tan llargs que al bar no ens dona temps ni d’encetar– del principi al final. Més tard, quan Teatroteca va obrir el seu catàleg per poder veure obres de teatre gratis, creia que allò tindria tantes consultes que es col·lapsaria, igual que les webs dels museus, les del músics i tots els artistes que han ofert les seves obres a la multitud confinada.

I res; no he llegit cap whatsapp on qualcú expliqui com ha flipat amb el Museu del Prado o veient La gata sobre el tejado de zinc, ni tan sols amb el concert familiar de Marco Mezquida,...


Al final m’he rendit i he hagut de reconèixer que som un il·lús;  allò era impossible. Aquell que ja llegia, ara llegeix més, el que escoltava música, ha vist qualque concert online i, per entrar al Reina Sofia, s’ha de ser un fanàtic de les arts plàstiques; els poetes se segueixen seguint els uns als altres. Apostaria que els aficionats al futbol s’han fet un tip de veure finals de la Champions i partits de la lliga anglesa en diferit. La SER segueix radiant Carrusel Deportivo.

Aquesta reclusió, aquesta presó civil que ens ha tocat viure, no transformarà els nostres hàbits, no ens farà ni millors ni pitjors. Viure tancats ens pertorbarà si abans ens agradava sortir; la gent casera, quasi ni se’n temerà, perquè cada dia ja es tancava a casa. Els esportistes segur que han organitzat taules de pilates online, corregudes pel passadís de casa o qualsevol activitat que els permeti seguir movent el cos: un dia vaig veure a un balcó un home que havia improvisat una bicicleta estàtica, penjant la seva bici de muntanya amb unes cadenes.


Ens estimam les nostre rutines i aquest parèntesi d’aïllament no ens baratarà. Per açò, quan rep algun whatsapp (que m’envia qualcú dels que sempre envien whatsapps a boldros) que vaticina que el capitalisme està acabat, que no podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat era la crisi,... quan veig el que em fa arribar aquesta gent activista, optimista, crítica, tenc enveja del seu esperit reivindicatiu  i pens que no poden evitar ser així, perquè ho han estat tota la vida.


Després del coronavirus, tots intentarem reprendre l’existència que fèiem abans, i el sistema seguirà més o menys igual, perquè... ens costa tant canviar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada