L’enllumenat i la pavimentació del passeig d’Isabel II

 

El darrer terç del segle XIX a Maó es va suscitar la qüestió de l’enllumenat de la població. Després d’una lluita aferrissada que s’estengué més de vint anys, l’afer acabaria amb l’establiment de les fàbriques d’electricitat i gas, el 1892, i la introducció de la il·luminació elèctrica l’any següent. Fins llavors la font energètica va seguir essent el petroli, que ben poca claror devia de donar.

 

Passeig d'Isabel II devers 1918, amb els llums a cada extrem

El debat va accentuar la sensibilitat dels ciutadans pel tema, de manera que el juliol del 1881 la premsa anunciava que l’Ajuntament havia augmentat l’enllumenat del passeig de l’Esplanada els dies que tocava la banda del Regiment d’Almansa, la qual cosa feia més amena l’estada en aquell lloc. Els dies següents es comentava que la gent estava molt complaguda amb l’avenç que suposava disposar d’una bona il·luminació. L’any següent es va tornar a repetir l’operació, i es van instal·lar més fanals. Tanmateix, els llums només s’encenien les hores en què actuava la banda, i immediatament després, l’indret quedava a les fosques, la qual cosa provocà les protestes d’El Liberal. El setembre el diari insistia en la necessitat de reforçar l’enllumenat del passeig “a fi d’evitar caigudes com la que va patir la nit d’ahir una senyora”.

Ja fos que es fes alguna millora o que la gent s’hi acostumés, els anys següents es van escolar sense excessives notícies. A finals de juny del 1886 El Liberal, sempre atent al tema, informava que s’havien muntat nous fanals per a la il·luminació del passeig. En canvi, el juliol del 1888 tornaren a reaparèixer les queixes de la poca llum que hi havia al passeig.

Aquest enllumenat era una actuació excepcional i els fanals de petroli només s’encenien els dies que actuava la banda, des de finals de juny a final de setembre. Aquesta situació no va canviar el 1893 amb la introducció de la energia elèctrica. De fet, el 1894 la nit de Sant Joan no es van engegar els fanals i l’espai restà sumit en la foscor. El dia de Sant Pere un dels guardes del passeig va pregonar que aquella nit hi hauria una gran il·luminació, però aquesta es va reduir a les dues faroles elèctriques situades a cada extrem del vial, que eren les que s’encenien d’ordinari i que, com de costum, es van apagar a les deu i mitja. Aquell dia i el cap de setmana el passeig d’Isabel II estava summament concorregut i s’hi sentien les lògiques protestes dels vianants per l’obscuritat que hi regnava. El diari El Bien Público atribuïa la feta a una broma del guarda i concloïa la seva crònica amb la lapidària frase  “¿Vivimos en tiempos de oscurantismo?”

 

No seria fins el 1896 que l’Ajuntament es resoldria a proporcionar una il·luminació en consonància amb la freqüentació del passeig, encara que limitada tan sols a les nits d’estiu. Després de demanar a l’empresa arrendatària de l’enllumenat públic que presentés un pressupost, a mitjan de juliol es van inaugurar tres arcs voltaics, que proporcionaven la claror necessària. Aquesta tecnologia, malgrat que més endavant quedaria obsoleta i seria substituïda pels llums incandescents, llavors era la que donava més llum en grans espais.

 A finals de setembre la Corporació va acordar que l’enllumenat especial continués els dijous i diumenges, dies en què tocava la banda. Tanmateix, va ser una millora puntual i els arcs cada any es retiraven a final de temporada, per tornar-se a instal·lar a principis de juny de l’any següent, primer només els dos dies assenyalats, i més endavant totes les nits.

La il·luminació havia de ser aprovada cada any per l’Ajuntament: el 16 de juny del 1898 el gerent de l’Eléctrica Mahonesa manifestava que acabava de rebre l’autorització preceptiva i que encara tardaria uns dies a tenir llestos els tres arcs voltaics. Aquesta situació tan precària es va allargar durant dècades: el 23 de juny del 1908 es començaven a col·locar els arcs voltaics, que es van desmuntar el mes d’octubre; a mitjans de juny del 1909 s’aprovava encendre l’enllumenat extraordinari d’estiu als passejos de l’Esplanada i la Miranda. A l’altura del 1924 la il·luminació d’estiu s’engegava els primers dies de juliol, coincidint amb l’inici de la temporada de concerts de la banda municipal, i finalitzava els darrers dies de setembre, quan aquests concloïen. Llavors se substituïen els llums pels que havia les nits d’hivern, menys potents.

 

Canviant un poc de tema, al principi, la urbanització de les poblacions es realitzava de manera molt rudimentària. Els propietaris construïen les seves cases sense cenyir-se a cap planificació, seguint el seu interès o les irregulars superfícies dels solars. D’aquesta manera, les propietats no presentaven un perfil uniforme en relació al carrer. A finals del segle XIX l’Ajuntament es va proposar revertir aquesta situació. Pel que fa a l’Esplanada, el 1888 la Corporació va aixecar un plànol per alinear els edificis. Tanmateix, com que la urbanització de la zona ja estava finalitzada, la seva aplicació va ser molt lenta. El 1903 el Ple va aprovar cedir de forma gratuïta el terreny de la via pública als propietaris que disposessin les façanes de les seves cases segons la planificació aprovada.

 L’Ajuntament s’encarregava des d’antic dels paviments. El 1876 va compondre el pis del de l’Esplanada i, durant l’actuació, va prohibir el pas de carros i cavalleries. La premsa comentava que, malgrat que l’import de la multa ascendia a cinc pessetes, n’hi hauria qui la infringiria, per la poca vigilància que hi havia a l’indret.

D’altra banda, cal fer notar que la ciutat no va tenir voravies fins temps relativament recents. De fet, els vials tampoc estaven pavimentats. No va ser fins el 1893 que se subhastava l’adquisició de llambordes per emmacar els carrers. Al llarg del segle XIX si un veí volia que al davant de ca seva hi hagués rajoles i mur, havia de demanar permís a l’Ajuntament i córrer amb totes les despeses. D’aquesta manera, a començaments del 1893 es va fer aixecar una “acera de ladrillos acanalados” davant de les Cases Consistorials.

 

A finals del segle XIX les peticions dels particulars van arribar a ser molt freqüents, per la qual cosa el 1901 l’Ajuntament va acordar enrajolar diversos carrers de la població. En aquest moment és quan es dona inici a la construcció d’aquests elements viaris a la plaça de l’Esplana, que es va executar per fases, començant pel costat est, el que mirava al passeig d’Isabel II. Aquest any l’Ajuntament va executar el tram  entre el carrer del Pi i Comte de Cifuentes. De l’import de l’obra, 281 pessetes van ser abonades pels propietaris, que van haver de pagar el que avui en diríem contribucions especials. Dona la impressió que la resta, fins al carrer de les Moreres, es va fer l’any següent.

Dos anys més tard, es devia de construir la voravia del costat sud. Amb motiu d’aquesta actuació dos veïns van demanar que es modifiqués la que s’havia executat davant dels seus domicilis o, en cas contrari, que se’ls indemnitzés pels perjudicis que patien. La Corporació va desestimar la sol·licitud, però al menys un d’ells va seguir pledejant i va aconseguir que l’any següent se li abonessin les despeses que havia hagut d’incórrer per posar en condicions d’entrada les portes de les cases número 10 i 12 de la plaça, que es veu que restaven entrebancades per un mal acabat de l’obra. Aquest mateix any del 1904 es van fer les voravies de la banda nord, de les quals la part municipal va pujar a 463 pessetes.

 El 1908 es va autoritzar Francesc Capó per provar a la via pública els ciments  que fabricava, executant seccions de voravia a diversos punts de la població. Pel del passeig d’Isabel II, l’Ajuntament li va demanar que, prèviament, presentés un model. Un mes més tard es donava notícia que al ciment que acabava de col·locar havia gravat la paraula “Isabel II”.