Els quioscos del passeig d’Isabel II

L’Esplanada de Maó ha estat, des de la seva creació, un dels punts més populars de la població. La guia de Menorca de l’Ateneu, del 1911, s’hi refereix indicant que a la gran plaça, un quadrilàter d’aproximadament 150 m per 200 m, es troba, paral·lel al seu costat nord, el passeig d’Isabel II, formant un saló de pis més elevat que la resta. Amb el transcórrer dels anys, l’indret va anar patint el deteriorament propi del temps i es va fer necessari de realitzar diverses millores. Així mateix, noves necessitats van fer que s’afegissin elements que van anar variant la seva fisonomia.

 

El pis del passeig d’Isabel II no estava pavimentat. En ser de terra, l’Ajuntament el regava per evitar que la pols molestés els vianants. Encara el 1924 es procedia d’aquesta manera. En aquell temps existia un carro amb un tanc d’aigua que s’encarregava d’aquesta tasca. El problema era que, pel seu pes, les rodes anaven desfent el ferm, de manera que amb el pas dels dies aquest s’anava espenyant. Per aquest motiu, la premsa aquell any demanava que s’afermés el sòl abans de les festes de Gràcia.

El 1927 es va piconar tota la plaça, que estava en bastant mal estat. Aquest any es van asfaltar alguns carrers de Maó, incloent-hi el de les Moreres, però la nova pavimentació tot just va arribar a la placeta de davant del passeig d’Isabel II. Aquest va quedar de terra, com era des que fou creat el 1849.

Algunes construccions de la zona ja han desaparegut. El 1862 un tempesta va arrabassar les antenes d’un moli, que formava cantonada amb la carretera de Sant Lluís, el qual no s’ha de confondre amb el que hi havia darrera dels quarters. El 1868 estava en venda. Segons els plànols de l’època, el que ens referim era al final del carrer de Sant Josep. De fet el carreró que comunica amb l’Esplanada es deia “del Molí”. El 1888 el propietari, volent reedificar-lo de forma parcial, sol·licitava que es marqués l’alineació del carrer i l’any següent en va baratar les finestres. Era situat al nombre 22 de la plaça i degué estar en funcionament fins a l’entrada del segle XX, quan els molins van quedar obsolets i foren abandonats.

Altres elements del passeig es van anar afegint amb el pas dels anys. El 1890 es va aixecar una plataforma perquè les actuacions de les bandes de música fossin més lluïdes. Durant les obres alguns ja temien que s’acabés convertint en el lloc predilecte dels jocs infantils i demanaven que es limités l’accés a les seves escaletes. Fou estrenada el 6 de juliol per la banda del regiment de Baza i va produir molt millor efecte que l’espai on els músics es col·locaven abans. En alguna ocasió va ser utilitzada perquè les autoritats hi pronunciessin discursos, com a la festa de l’arbre, celebrada per primera vegada el 1909.

 El 1895 Llorenç Seguí Pons va promoure la construcció d’un quiosc destinat a cafeteria, dissenyat per Francesc Hernández Sanz, a la part nord del passeig. El mes de maig l’Ajuntament va aprovar el projecte i concedí el dret a explotar-lo durant vint anys, després dels quals passaria a propietat municipal. La premsa, després de veure els plànols, el descrivia indicant que tenia un sòcol de pedra de planta octogonal, dels vèrtexs dels quals es dreçaven vuit columnes de ferro que sostenien un sostre també metàl·lic. El seu ràfec el rematava una corona adornada amb calats i relleus i els espais que delimitaven les columnes estaven resguardats per grans vidrieres amb franges de colors. El sostre, cobert de teula francesa, estava coronat per una claraboia formada per vuit pilarets units mitjançant vidrieres de colors, al capdamunt de la qual s’alçava un parallamps. A cadascun dels seus vuit costats s’obria un tendal, la tela del qual estava sostinguda per barrots artístics que s’estalonaven sobre la base de les columnes.

Aquest artístic lloc d’esbargiment s’havia d’instal·lar en l’espai que fins llavors ocupava el sortidor que, segons El Bien Público, era l’únic ornament del passeig, ja que, paulatinament s’havien eliminat tots els altres que inicialment l’embellien. Segons un altre diari, el sortidor era obra d’un “malaguanyat escultor maonès”.

 

Quiosc de Canaletes a l'entrada del segle XX

El mes de juliol l’interessat presentava nous plànols i, malgrat la comissió informativa els va dictaminar favorablement, el batle va suspendre la llicència atorgada dos mesos abans. El fet que el tema quedés oblidat fa sospitar que les crítiques sorgides per la supressió del sortidor van provocar que el batle reconsiderés la bondat de la idea.

Els que es construirien més endavant serien molt més senzills. Josep Carrascós el 1901 va aconseguir que se l’autoritzés a instal·lar un quiosc de gelats a l’entrada del passeig, que va ser inaugurat la nit de l’onze de juliol, en què actuava la banda militar. El propietari era conscient que els dies de major afluència serien els diumenges i els dijous, en ser els que hi havia música. El costum de prendre refrescos encara no devia estar molt arrelat, perquè l’establiment només obria durant la temporada estival, que se solia iniciar a principis de juny.

 La idea va ser polèmica: el 1903 Mateu Terrés Pons i altres veïns de l’Esplanada reclamaven que es fes desaparèixer el pavelló per les molèsties que els ocasionava, a la qual cosa l’Ajuntament va accedir, tot reservant-se la potestat d’aprovar la seva instal·lació en un altre lloc que no causés tants inconvenients. Tanmateix, mesos més tard l’Ajuntament desestimava la petició d’una altra persona per bastir-ne un.

 

Quiosc històric a València

El maig del 1909 s’autoritzava Josep Borrás Cardona a revestir de pedra artificial el pis interior i immediat del quiosc que tenia muntat al passeig. No hem pogut esbrinar quan se l’havia permès d’aixecar aquest local, però sí sabem que el 1904 Borrás s’havia fet càrrec de la consergeria del casino El Consey. Des del començament va donar mostres de la seva iniciativa: tot just arribar, oferí un concert de l’orfeó Lo Progrés. Dos anys més tard demanava al casino poder efectuar una sèrie de funcions al saló-teatre i, durant l’estiu organitzà concerts de banda al passeig els vespres de diumenge.

 El 1912 es va concedir llicència a Gabriel Pons per aixecar un quiosc a la part exterior del passeig d’Isabel II, però el concessionari discutí el cànon municipal de seixanta pessetes, oferint-ne només vint. Al final s’hi devia avenir, perquè s’hi està fins el 1916, quan traspassava l’establiment, especificant que era de fusta, a Joan Sintes. El nou quiosquer va muntar un tendal. Aquest any sembla que hi ha un canvi d’ubicació, ja que a finals d’estiu s’accedia que Sintes instal·lés un quiosc de refrescos a la porció exterior del passeig d’Isabel II, a l’oest de la tarima de la música, així com a la reparació del pis i l’aixecament de pals per a l’enllumenat.

En aquell moment devia d’existir una certa demanda d’aquest tipus d’equipaments: l’any següent es denegava el permís per establir-los a les places de la Constitució, Arravaleta, Príncep, Carme i Sant Roc. En canvi, el 1915 es bastia un a la plaça Miranda i el 1917 es donava llicència a Joan Albert Sintes per instal·lar un quiosc i quatre cadires per a la venda de refrescos a la punta de Calafiguera, al costat del varador de Vista Alegre, els mesos de juny a setembre. Així mateix, el 1918 es concedia autorització per muntar un al passeig de l’Alberereda durant les festes de Gràcia, acord que fou renovat els anys següents.

Quiosc a la Castellana de Madrid (1920)

El 1919 el propietari del quiosc de l’Esplanada va entregar un donatiu de seixanta pessetes a un festival benèfic organitzat per la banda de música del regiment. L’any següent una ventada va fer volar les cadires, que van caure a l’interior del passeig. El 1925 el pavelló fou adquirit per Maria Pérez Pons. A finals de juliol del 1930, el casino El Consey va aixecar un altre quiosc davant de l’edifici, fins a l’entrada del carrer del Pi. A final d’any Maria Pérez va maniobrar perquè es reconegués que era l’única que tenia permís per comptar amb una instal·lació d’aquest tipus i arribà a un acord amb l’Ajuntament, en el qual es comprometia a entregar diverses quantitats de diners per a la beneficència municipal. El 14 de juliol donava trenta pessetes “per les consumicions servides fins a l’esmentada data”, per la qual cosa se suposa que la contribució depenia dels resultats de l’establiment.