dimecres, 7 d’octubre de 2020

Trump viu a Menorca

 

El president americà Trump s’ha fet famós per les seves sortides de to, que el menen a insultar els seus adversaris i propagar als quatre vents les mentides més descarades, fins i tot en relació a la Covid-19. Tanmateix, des de fa una dècada aquesta caricatura de polític té els seus paral·lels a la nostra illa. 


Trump no és una veu que clama al desert; és la punta de l’iceberg sobre el qual tots navegam. El seu menyspreu absolut per la veritat, l’incompliment de les regles d’urbanitat més bàsiques, la manca d’educació com a element d’afirmació personal, la manipulació impúdica de les emocions, la crispació i la por, per treure’n rèdit polític, no són més que elevar a la màxima potència el proverbi de Maquiavel “la fi justifica els mitjans”.

George Orwell va preveure el futur amb una precisió esborronadora. Les seves profecies van perdent la pàtina d’exageració exemplificadora per esdevenir descripcions acurades de la realitat. Com a la novel·la 1984, el llenguatge s’ha convertit en una neollengua on les paraules adopten el sentit oposat del que tenen al diccionari: la mentida és veritat, les amenaces als contrincants s’amaguen sota la llibertat d’expressió i el dret de vot, l’opressió de les minories és defensa dels nostres ideals, les quotes obligatòries són la promoció de la igualtat, s’advoca per la ruptura de la llei en nom dels drets humans,...

Una conducta tan agressiva només es pot sostenir gràcies al suport del públic. Si Trump pot amenaçar, insultar i fer bandera de la seva manca d’educació és perquè els seus partidaris, lluny de retreure-li, l’ovacionen. Els polítics no són diferents de l’home del carrer i Trump s’ha adonat que els americans s’odien mútuament. L'odi desproveeix l’enemic de la seva condició humana i legitima que se’l privi dels seus drets.


Trump no va inventar aquesta actitud. Ha anat covant durant el nou segle i va eclosionar durant la crisi del 2008, quan intel·lectuals de prestigi van començar a editar pamflets (Indigneu-vos!), que altres intel·lectuals van alabar i copiar: com a mostra, llegiu les columnes de Savater, un filòsof que, per la seva mesura, abans era lectura obligatòria als instituts...

 L’esclat de la crisi va generar un clima de crispació. La gent envaïa els carrers de Wall Street o la plaça del Sol de Madrid; fins i tot algú va tenir l’ocurrència d'acampar a un carrer de Maó,... En paral·lel, colles d'energúmens es dedicaven a amenaçar els domicilis particulars dels governants més antipàtics, seguint el model d’un país com Argentina, famós per la seva democràcia corrupta i clientelar. Com que tot pot anar a pitjor, el daltabaix que ha portat la pandèmia ha esperonat altres fanàtics a fer “escratches” a polítics que l’onada del 15-M ha enlairat fins al Govern, i que ara es planyen que els que ells promovien només duraven dies i no setmanes com els que estan patint. La seva situació, sinó fos penosament trista, seria irònica.

 No és d’estranyar que, amb aquest ambient enrarit, l’humor s’hagi eclipsat. Els humoristes es limiten, si us plau per força, a l’humor blanc, verd o negre, tot menys el polític, que els pot dur a la presó o a l'exili, tant si es fiquen amb el rei com amb els independentistes. Al Congrés dels Diputats, figures retòriques venerables com la ironia, la facècia, la hipèrbole o el sarcasme han estat substituïdes per l'estirabot,  la injúria, la coacció i la falsedat; les pancartes han arraconat les paraules i els crits la cortesia parlamentària; qualsevol dia ses senyories arribaran a les mans, com ja han fet a l’Argentina, Itàlia, Xile,...


Durant la Transició, Espanya va donar exemple de temperància. Les primeres eleccions les va guanyar un partit de centre que defensava “lo bueno de la derecha y lo bueno de la izquierda”. Carrillo cridava a la reconciliació nacional. La majoria dels ciutadans abominaven de la Guerra Civil, vista com un enfrontament absurd entre germans. Amb els anys aquell esperit s’ha perdut, les concessions mútues d’aquella època ara són qualificades de renúncies als principis, de traïció. Un nou partit de centre no va tardar gaire en intentar abanderar la dreta més radical...

Els menorquins no som aliens a aquest estat de coses. Les pàgines d’aquest diari són un mirall de la realitat illenca. Les columnes setmanals de més de dos col·laboradors són paradigma de to provocador, desdeny per l’adversari, oblit de les regles de cortesia i defensa aferrissada de les posicions més extremistes. Quan, després de mesos d’articles incendiaris, el director crida a l’ordre un dels columnistes i en censura un article, no fa més que posar-se en evidència per haver permès que anteriorment es publiquessin centenars de pàgines de contingut incendiari. Admetre pamflets plens d’injúries i enganyifes de persones d’extrema dreta i extrema esquerra, independentistes i espanyolistes, no és afavorir el pluralisme polític, sinó donar ales a l’extremisme.

 Els ciutadans no som innocents. El fang i la fel circulen per les xarxes socials; les denúncies anònimes (més aviat revenges personals) estan a l’ordre del dia. Tanmateix, és molt perillós que la premsa serveixi d’altaveu de les codolades dels opinadors. L’escriptor censurat ha trobat acollida a un altre mitjà escrit, on continua agrejant el contingut dels seus escrits, tot proclamant una llibertat d’expressió que nega als que el critiquen. 


La democràcia no pot sobreviure sense grans dosis de ponderació, tolerància i respecte. Vull proclamar, com Camus, que són els mitjans que els que han de justificar el nostres fins. La complaença amb els exabruptes dels nostres correligionaris són combustible per a individus com Trump i només menen a la barbàrie, ben lluny dels nostres ideals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada