dimarts, 19 de gener de 2021

La plaça de l’Esplanada de Maó: de reforma en reforma (1947-1992)

Les obres que es van emprendre després que l’Ajuntament de Maó obtingués la propietat de la part central de la plaça de l’Esplanada van ser aprovades per la Corporació el mes de maig del 1946, tot i que encara no comptaven amb el finançament i l’aprovació del Departament d’Obres Públiques de Balears. L’actuació tenia un import inicial de 174.330 pessetes, i es dividia en tres fases, la primera de les quals, que desmuntava el passeig d’Isabel II i creava el vial inferior, fou adjudicada el març del 1947 a Joan Piris Camps per 49.770 ptes, i es va donar per  enllestida el 7 d’agost.

 


La segona fase va ser assumida per Josep Claret, de nou arquitecte municipal, i consistia en la urbanització interior de la plaça. Els treballs van ser adjudicats al mateix constructor per 62.900 ptes i finalitzaven el mes d’abril del 1948. Deseado Mercadal, al «Menorca Retrospectiva» del 24/12/1970, lamentava la reforma, i en especial la supressió del quiosc de la música, que fou reemplaçat «por un extravagante recinto a todas luces inadecuado para dichas audiciones» i que només servia d’espai de jocs per als fillets. Malgrat tot, la plaça seguí essent el lloc al que acudien els maonesos a expansionar-se, principalment l’estiu i els dies favorables de les altres estacions.

La tercera fase es va ampliar de manera considerable i fou subdividida en l’enllumenat i el reg. El primer va costar 107.900 pessetes i va ser acabat de forma oficial el mes d’octubre del 1948. Un article del diari Menorca explicava que el vast pla d’urbanització executat per la Corporació havia fet desaparèixer el passeig d’Isabel II per oferir a la població un altre més atractiu i extens. Les obres havien començat el 8 d’abril i foren inaugurades durant les festes de la Mare de Déu de Gràcia.

Tanmateix, encara hi mancava el sistema d’aigües de reg, que va resultar ser la part més problemàtica (com ja ho havia estat quan es va construir el passeig d’Isabel II un segle abans) i, després de successives ampliacions del pressupost, al final va executar l’empresa Uralita per 35.500 ptes i quedà enllestida a principis del 1950. Finalment, el mes d’octubre d’aquell any es va rematar el projecte amb l’asfaltat del carrer, que va costar 119.500 ptes.

 

Estat de la plaça de l'Esplanada el 1974

Val a dir que els veïns van haver de sufragar aquest asfaltat amb la quantitat de 65.130 pessetes, a través de les oportunes contribucions especials, que l’Ajuntament aprovà el 1949. Com sol ser habitual en aquests casos, els contribuents es van oposar a aquest pagament, però els recursos presentats davant la Corporació i la delegació d'Hisenda de Balears van ser rebutjats, per la qual cosa els afectats van demanar el fraccionament de les quotes en dotze mensualitats. L’Ajuntament accedí el desembre del 1950, segons preveia la Llei d’Hisendes Locals, tot carregant un interès del quatre per cent.

Amb els anys, a la plaça es va anar instal·lant elements accessoris. L’abril del 1961 s’aixecava el petit quiosc de La Menorquina a l’entrada, venint del carrer de les Moreres, on, a més de gelats, els petits de diverses generacions podien comprar xiclets, regalèssia i altres llepolies. Dos anys més tard, l’Ajuntament va emprendre una nova remodelació. Per les festes de Sant Joan es va inaugurar l’ampliació del parc infantil, la qual cosa va atreure centenars de fillets, que també van xalar amb la foguera que s’encengué a l’entrada de la nit.


Quiosc de La Menorquina. Foto Ernesto Navarri Fotos Antiguas de Menorca

L’actuació es va completar amb la pavimentació el passeig, que d’aquesta manera deixava de ser de terra, i amb la construcció d’una font artística. Com era habitual, les obres es van desenvolupar durant l’estiu i es van inaugurar per les festes de Gràcia. Aquell any es va avançar el muntatge d’algunes atraccions, encara que les principals, com la pista d’auto-xocs, no van començar a funcionar fins a finals de mes. Aquesta mena d’instal·lacions es van muntar a l’Esplanada durant molt d’anys. Devers 1990 van ser traslladades al lloc que ocupen actualment, al voltant del camp de futbol del Menorca. Pels mateixos anys es deixaven de tirar aquí focs artificials i la traca de final de festa.

La pavimentació existent es va deteriorar ràpidament i el 1973 es va aixecar l’interior de la plaça i es revestí novament, segons el projecte de l’arquitecte Joan Coll Capó, que tenia un pressupost de 1.243.000 ptes. A la part interior, el passeig, es va tornar aplicar el terratzo ja existent, mentre que l’exterior es va recobrir de plaques de formigó de 4 m per 6 m, la majoria de les quals encara existeixen avui en dia. Aprofitant aquesta actuació, la zona que el 1949 s’havia destinat a parades militars, davant del monòlit, es va transformar en un aparcament de vehicles.

L’estacionament va ser, precisament, el motor de la darrera reforma. El 1990 l’arquitecte Rafael Garcia Hernández redactà el projecte, la memòria del qual declarava que «La manca d’aparcament és un fet que s’està produint a totes les ciutats i açò és degut a la manca d’adequació d’aquestes a l’extraordinari increment del parc automobilístic que han de suportar. El que provoca que la ciutat es vegi envaïda per un nombre no desitjable d’automòbils que cerquen aparcament o travessen la ciutat. A Maó aquest fet s’accentua per la poca dimensió del sistema viari (normal a nuclis antics) i pel sistema radial dels vials d’entrada al nucli urbà, que concentren el tràfic en un punt».

«L’objecte d’aquest avantprojecte és la construcció d’un aparcament subterrani, a la plaça de l’Esplanada de Maó, amb un mínim de dos plantes de soterrani. Aquest servirà de base per a la realització d’un concurs per a la construcció i subsegüent explotació en règim de concessió administrativa, d’acord al projecte d’obra que haurà de presentar el concessionari».

L’avantprojecte preveia una superfície ocupada de 4.500 m2 per planta, en total 9.000 m2, i un nombre aproximat de 200 places d’aparcament per pis. Una zona es destinava a places en propietat i l’altra a la rotació horària. La superfície ocupada correspon a la part sud de la plaça i inclou el subsòl de la via d’enllaç entre les avingudes de Josep A. Clavé i Josep Ma. Quadrado, on se situen els accessos, mitjançant rampes de sentit únic. El termini d’execució de les obres era de 14 mesos. De forma paral·lela, l’Ajuntament va edificar una zonal lineal de serveis i quioscos per bar, gelateria i premsa que ampliaven considerablement els ja existents i semblaven voler ocultar la visió del monòlit.

L’Ajuntament va aprovar l’expedient el juliol del 1990 i els treballs es van allargar fins el 1992. En superfície, la plaça també fou remodelada: s’eliminà l’aparcament, i al seu lloc es van fer les rampes d’accés i els quioscos i se suprimí la gran font ornamental rectangular, que fou substituïda per una altra, bastant més petita i circular, ubicada més avall, prop de les cases. També es van desmantellar les restes del passeig d’Isabel II, aquell espai interior, dotat d’una superfície elevada per a la música, voltada d’un passamà de pedra viva, proveït de bancs i voreres del mateix material, que van ser reemplaçats per peces de formigó. La part central es va elevar i al costat del parc infantil es van delimitar uns camps de petanca.

Aquesta darrera reforma revertia en part l’efectuada el 1949, ja que, en la pràctica, anul·lava el vial destinat a vehicles i aparcament d’autobusos que separava la plaça de les cases. La desaparició no fou total, ja que, segons les circumstàncies, encara circulen cotxes, uns autoritzats i altres al seu compte i risc.

En definitiva, és la plaça actual, que, des del moment que entrà en funcionament va rebre nombroses crítiques per la pèrdua d’encant en relació a l’anterior, però que, malgrat la pressió popular per a la seva reordenació, prest complirà trenta anys. El temps ha passat factura i la zona de quioscos, potser per manca de manteniment, presenta un estat envellit; al seu costat, els fillets han ocupat amb els seus jocs un espai que devia ser de passeig, mentre que, per contra, el de petanca resta infrautilitzat. El conjunt es veu deteriorat, poc atractiu i poc funcional.

Reforma 1990. Plànol Garcia Hernández

La demanda d’una renovació de la plaça va portar a l’Associació de Veïns del Centre a aconseguir que s’inclogués la convocatòria d’un concurs d’idees (dotat amb 29.000 euros) en els pressupostos participatius de l’Ajuntament del 2018, el qual no ha estat executat, una nova mostra del desinterès municipal envers aquest lloc.

La successió de les reformes escomeses ens parlen, per un costat, de l’obligada adaptació de la ciutat a les necessitats canviants de les persones i, per l’altre, de la difícil (di)gestió per part de la nostra societat d’aquesta andròmina amb la qual tenim una relació d’amor-odi: el cotxe.

1 comentari:

  1. Bon dia, després de llegir el teu article al diari Menorca de 26/1/21, comentar-te que té molt bones intencions, però afavoreixes el mite de què una nació és com una empresa o familia, i que necessita dels impostos per poder gastar. Entenc que és difícil d'entendre, però et convit a que peguis un cop d'ull a aquesta pàgina on trobaràs bibliografia i molts articles al respecte.
    www.redmmt.es
    Aquest llibre és molt amè: Desmontando los mitos económicos de la derecha — Eduardo Garzón Espinosa

    http://www.redmmt.es/no-tus-impuestos-no-pagan-nada-2/

    Cordialment,

    Rafel Carretero

    ResponElimina