dimarts, 26 de gener de 2021

La quadratura impossible de l’Estat del Benestar

 El Govern Balear acaba d’aprovar un paquet d’ajuts per a les petites empreses afectades per les mesures de control de la Covid, amb una subvenció mensual de 1.500 euros per establiment, als quals s’afegiran altres per activitats turístiques, culturals, educatives i de joventut. 


Aquesta és la darrera iniciativa pública que intenta rescatar els sectors econòmics sacsejats per la pandèmia. Convé remarcar l’extraordinari desplegament que estan fent totes les administracions. L’Estat central ha adoptat multitud d’accions. A banda de la renda mínima, amb voluntat de continuïtat, ajuts al lloguer, per als autònoms, l’hostaleria i els expedients de regulació temporal d’activitat, que, pròrroga darrere pròrroga, superaran l’any de vigència. El Consell Insular i els ajuntaments donen diversos ajuts i desgravacions per al petit comerç, la restauració i les activitats culturals, a més de reforçar els serveis socials. I tanmateix, plouen les crítiques sobre la insuficiència d’aquests subsidis. Malgrat tot, encara que és indubtable que no podran salvar tots els damnificats per les restriccions sanitàries, cal reconèixer que suposen un enorme esforç pressupostari. 

En realitat aquesta és la manera d’actuar de l’Estat del Benestar i per açò hi ha precedents. Durant la crisi financera i immobiliària del 2008, el Govern de Zapatero va impulsar el Pla E: inversió pública per socórrer al sector de la construcció, i va facilitar recursos a les entitats financeres per reforçar la seva solvència. 

Ambdues actuacions van rebre fortes crítiques: el Pla E fou blasmat per la dreta com a despesa pública improductiva –quan en realitat van ser doblers caiguts del cel per a petites empreses amb l’aigua al coll– i l’ajut a la banca fou reprovat per l’esquerra per afavorir a la banca, quan, veritablement els principals beneficiaris foren els estalviadors que, en cas de fallida haurien perdut els seus doblers –com ha succeït a algun país sud-americà. 

Per sort, ara no s’escolten aquesta mena de declaracions i es respira un consens sobre la necessitats d’emparar els més dèbils. Potser els estralls d’una dècada de depressió han donat llum a una societat més compassiva, menys liberal, menys “salvi’s que pugui”, que la de fa una dècada. 

Aquests dies, molt al contrari, tothom reclama l’atenció de l’Estat, es queixa de l’exigüitat dels ajuts i assenyala exemples d’altres països on les subvencions són més generoses, tot i que segurament no costaria trobar exemples de nacions que no han auxiliat tant el teixit productiu com Espanya. El cert és que les institucions financeres internacionals, encapçalades pel Fons Monetari Internacional –que històricament havia estat criticat per la seva gasiveria– han estat els primers de demanar als estats el màxim esforç per donar suport a l’economia. 

Convindria recordar aquí una frase cruel que va estar en boca dels polítics conservadors durant l’anterior crisi: “cadascú té l’Estat del Benestar que es pot pagar”. I és cert: la quantia dels ajuts que Espanya donarà per intentar superar el cop de la Covid vindrà donada per la seva capacitat financera. Si a Alemanya i altres països són més quantiosos, no és perquè siguin especialment pròdigs, sinó perquè compten amb marge pressupostari per finançar-los.

Les reaccions a les línies de subvenció de l’Administració en ocasions són paradoxals: col·lectius que tradicionalment han estat en contra dels subsidis públics, els que s’escandalitzen perquè “els aturats són uns ganduls” i maleeixen el PER d’Andalusia, ara reclamen per a ells ajuts i reduccions de l’IVA. Recorda allò de “cada cual cuenta la feria según le va”, o un simple “¿qué hay de lo mío?” i és ben trist. És mal d’entendre que aquells que, recolzant-se en la llibertat i la iniciativa individual, censuraven la solidaritat i subsidiarietat públiques, la demanin quan les coses venen mal dades: si avui ha de ser per a ells, han d’entendre que demà serà per als altres. 


Igualment, és curiós que els grups de pressió en favor de les rebaixes  impositives, fins i tot en les actuals circumstàncies en què l’Estat requereix una allau de doblers per pagar els plats trencats de la crisi, també exigeixin rebre el que fa dos dies titllaven de “mannà del papà Estat”. Per concedir subvencions cal recaptar tributs i advocar per la seva disminució erosiona la capacitat de l’Administració per fer costat els que ho necessiten. 

Un darrer apunt: la capacitat de resposta de l’Estat depèn de la seva actuació en el passat. Si els anys anteriors ha gastat excessivament i arriba sense estalvis i amb un volum d’endeutament elevat, tindrà dificultats per reaccionar a la crisi. L’economia funciona per cicles i cal ser previsors quan ve la bonança per poder actuar si venen temps difícils. Sempre ha estat així: la Bíblia ja parla de les vaques grasses, les vaques magres i la conveniència d’anar omplint el rebost per tenir-lo ple quan arriba la carestia. A Espanya els polítics de tot color es neguen a fer economies durant la recuperació, –els de dretes no volen pujar els impostos; els d’esquerres no volen deixar de gastar– amb la il·lusió que la propera crisi està lluny i sempre els agafa amb els deures sense fer.


L’Estat del Benestar sovint és criticat tant pels falcons ultraliberals, que el veuen en crisi i desitgen la seva desaparició, com pels coloms socialdemòcrates, que reivindiquen l’ampliació dels drets socials, noves prestacions econòmiques que mai troben suficients. Els apòstols de la llibertat i la justícia cerquen la quadratura del cercle i menyspreen les servituds de la comptabilitat, que requereix un delicat equilibri entre el deure i l’haver i prudència per poder fer front a les catàstrofes naturals i econòmiques.

Cap comentari:

Publica un comentari