El final de la reforma del passeig i el monument d’August Miranda (1926-1927)

Finalitzada la reforma de la Miranda el 1923, l’agost del 1925, el diari La Voz de Menorca criticava que més que un passeig semblava una tanca: la voravia immediata a la balustrada i la circular del centre de la plaça només tenien les vorades; la part central de la plaça estava completament sense urbanitzar i els costats estaven mal empedrats, amb desnivells que exposaven els vianants a ensopegar. El conjunt, en un punt tan cèntric i concorregut, el que tenia millors vistes de la ciutat, no podia oferir un aspecte més deplorable. El reporter demanava que es portés a terme el que faltava per rematar el projecte: l’empedrat, la finalització de les voravies, el bust de l’Almirall i els sis gerros de la balustrada, que estimava que costarien vuit mil pessetes. Tanmateix, el cost real era més alt del que s’afirmava. 

El mes de febrer del 1926 l’arquitecte Femenías preparà un nou pressupost, que de fet era una variant de la solució més econòmica anterior (i per aquest motiu no variava molt de les 10.000 ptes prèvies), en el qual es reparava la part ja existent i només es feia un nou paviment en la part sense empedrar. L’abril del 1927 l’Ajuntament acordà no imposar contribucions especials als veïns. Els dies següents van començar els treballs. Una notícia de premsa informa que l’actuació consistia en un tipus de paviment, nou a Maó i que també s’aplicaria al carrer de los Moreres, que consistia en afermar el sòl amb una capa profunda de pedra ordinària sobre la qual s’aplicava pedra blava triturada i un brou a base de ciment.

A mitjans mes de juny l’obra, que es qualificava de “paviment asfaltat”, quedava finalitzada. La gent es congratulava de l'actuació, que evitaria que s’alcés pols; el periodista comentava que els resultats es podrien apreciar quan circulessin els vehicles. Els seus temors es van fer realitat i dos anys més tard ja s’havia de reparar el pis, perquè es trobava en pèssim estat per a la circulació rodada. En aquesta ocasió els treballs van ser importants, es van allargar dos o tres mesos i van consistir en l’aplicació d’asfaltat enquitranat. La solució devia ser efectiva perquè els anys següents no van sorgir queixes ni la necessitat de realitzar cap reparació digne de notar.

És possible que, d’ençà el 1917, en què es va modificar el nom de la plaça, pel d’August Miranda, covés la idea de dedicar un monument al marí que havia creat la Base Naval del port. En tot cas, quan el 1922 l’arquitecte municipal va projectar la reforma de la zona va reservar un espai amb aquest objecte, encara que durant l’execució de les obres no es va materialitzar. De totes formes, la qüestió no estava del tot decidida. L’any següent, arran de l’accident d’avió que es va produir als Freus, en el qual dos aviadors van perdre la vida, el batle de Maó va proposar que s’aixequés un monument a la Miranda.

Waldemar Fenn al costat del bust de Miranda

El tema no va arrencar de veritat fins el 1926, en què l’Ajuntament devia d’haver reunit el fons necessaris per a l’obra. El mes d’agost la Corporació aprovava erigir una estàtua a l’almirall August Miranda i convocava un concurs públic per a la presentació de models per a l’obra, tot concedint un termini de quinze dies. L’únic escultor que es va presentar fou l’alemany Waldemar Fenn. No devia ser casualitat que el mes de maig l’artista hagués fet una estada a la casa de Pelegrín de Moncada, regidor de passejos i jardins i diputat provincial, on es tornaria a allotjar, en companyia de la seva família, els mesos que va estar ocupat tallant l’escultura.

Fenn va presentar dos projectes, amb el seu pressupost. Després de ser exposats al públic els models en guix, un d’ells, amb lleugeres modificacions, va ser aprovat per l’Ajuntament el mes d’octubre. A finals de desembre l’escultor acceptava l’encàrrec i anunciava que seria a Menorca el mes de març de l’any següent per executar els treballs. Puntual, el dia 29 arribava a Maó amb el guix que serviria de model per al bust i es va posar a la feina, utilitzant pedres de marès de l’illa, que també van ser utilitzades per tallar l’alt pedestal.

Segons la premsa el monument era senzill, “perquè la modèstia de la nostra ciutat no permet la realització d’obres de gran cost”, però alhora era “hermoso, severo y constituye una bella obra de arte de gusto moderno que honra a su autor, el notabilísimo artista alemán Waldemar Fenn”. Segons els que havien conegut el marí en vida (havia mort el 1920), el bust guardava una gran semblança amb l’original.

Tot i que la idea inicial havia estat de col·locar l’estàtua en la part alta de la plaça, en l’espai circular que havia quedat delimitat en la reforma dels anys anteriors, al final l’Ajuntament va decidir que estaria millor a l’interior del passeig. El motiu va ser que es considerava impropi que el monument s’aixequés entre els carros i cavalleries que els matins omplien la plaça, a més de raons d’estètica i visualitat, perquè així quedaria més realçat i es veuria des dels carrers immediats, fins a la plaça del Príncep.

Bust de A. Miranda. Foto de José Muñoz

En el nou emplaçament, entre la terra i la mar seria un símbol de les millores i progressos amb què el titular del monument havia dotat a Maó en el ram naval. L’estàtua va quedar al centre del passeig, de cara a la ciutat, la qual cosa va ser molt discutida, perquè algunes persones pensaven que hauria d’haver mirat cap a la Base naval, que constituïa l’obra de l’almirall Miranda i el motiu de l’homenatge. Tanmateix, motius artístics, de perspectiva i visibilitat aconsellaren instal·lar-lo d’aquella manera.

La inauguració va tenir lloc el dia 16 de juliol del 1927, festivitat de la Verge del Carme, patrona de la Marina. Al matí es va efectuar la benedicció de la nova peixateria, després de la qual l’Ajuntament va oferir un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials.

En comentar l’acte, La Voz de Menorca recordava els mèrits d’August Miranda qui, com a Ministre de Marina, va establir les bases navals i, entre aquestes la del port de Maó, el qual així havia augmentat la seva importància de manera extraordinària, ja que servia de lloc de defensa avançada d’Espanya a la Mediterrània. Els treballs, que havien començat feia uns deu anys, van transformar la zona i els projectes militars feien presagiar que allò només era el començament.

Inauguració del bust. El batle Victory i altres.

Des de molt abans de l’hora anunciada, les set i mitja del capvespre, el públic es va congregar a la plaça, ja que l’entrada al passeig estava reservada als convidats. Molts dels edificis dels carrers i places del voltant estaven guarnits amb teles i el passeig havia estat adornat amb rames i atributs i escuts de la Marina. A la seva entrada s’aixecava un bell arc, ornat amb trofeus marins i coronat per la bandera d’Espanya, que també cobria el monument.

A la inauguració hi van ser presents les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la població, així com representants de la judicatura, l’ensenyament, l’administració i les associacions cíviques de Maó. El batle, Antoni Victory, va pronunciar un llarg discurs, que fou reproduït el dia següent per la premsa, al qual van contestar un fill d’August Miranda, oficial de la Marina, que representava la família, i el governador civil de la Província. El públic va aplaudir els discursos. Molts dels assistents felicitaren els fills de l’almirall i també Fenn, l’autor del monument.

L’acte va concloure amb la desfilada de les tropes, que es van dirigir a la plaça del Príncep i l’església del Carme. Formaven una secció de marineria i una companyia del regiment d’Infanteria de Maó, darrera dels quals es van col·locar els Exploradors d’Espanya (els antics escoltes), tots ells acompanyats per les seves bandes de tambors i cornetes i banda de música.

Amb el monument, la plaça va adoptar l’aspecte que presentaria els següents trenta-cinc anys, fins que les necessitats urbanes van menar a una transformació encara més profunda de l’indret. Al llarg del temps, l’escultura de l’almirall Miranda ha canviat en diverses ocasions d’emplaçament. Durant la Guerra Civil, l’agost del 1938, es va plantejar el seu desmantellament. Es van demanar informes al Govern sobre si el destructor de l’Armada “Almirall Miranda” es referia al mateix personatge, la qual cosa el ministeri (malgrat el bloqueig que els nacionals feien de l’illa) contestà afirmativament en tan sols deu dies.

La Miranda 1927. Foto Pablo Cardona Natta

Malgrat tot, el Consell Municipal de Maó acordà el mes següent esbocar el bust per considerar que l’almirall no havia fet res prou significatiu per a la distinció que havia rebut i havia estat ministre monàrquic del Govern d’Alfons XIII. El gust artístic alemany de l’escultura no responia a la concepció artística llatina i el seu autor era un feixista alemany. Eren arguments de temps de guerra, poc interessats en la veritat. Tanmateix, com que no es tractava només d’eliminar l’estàtua, sinó que se la volia substituir per una altra més adequada als temps, la manca de recursos va fer que el bust es preservés els mesos que mancaven per a la fi de la contesa i les dècades següents fins a l’actualitat.