dimarts, 16 de novembre de 2021

L’antiga plaça de la Verdura de Maó

Al llarg dels segles la ciutat de Maó ha experimentat notables transformacions. Una de les més destacades és la que lliga l’actual plaça de Colon amb l’exclaustre del Carme, en raó d’haver allotjar els dos el mercat de verdura de la població.

El primer nom conegut de l’indret és el de plaça del Padró, que, segons recull Albert Martínez al seu estudi sobre la ciutat emmurallada, ja es denominava així el 1522 (com es documenta en la venda d’un immoble), sense que sigui possible conèixer l’origen del topònim, que tant podria tenir a veure amb qüestions administratives (el padró dels veïns) com topogràfiques (pedró: “pedra, columna o pilar”). En aquells temps hi havia alguna carnisseria, però a partir del 1601 aquestes es van desplaçar per motius higiènics darrera de l’actual peixateria, tocant el penya-segat.

 


La plaça originalment era de majors dimensions, però els propietaris d’algunes cases van aixecar porxades, pagant un cànon anual a la Universitat i fins i tot van aconseguir que aquesta, sempre mancada de recursos, els autoritzés a construir-hi a sobre, segurament amb un increment de la renda anual. Al llarg dels segles XVI i XVII es devien redimir els censos, amb un nou desemborsament econòmic i així van afegir aquests espais a la seva propietat i procediren a paredar les porxades. Aquest fet accentuà la forma irregular de la zona.

El 1732 el governador Richard Kane va fer seva la idea del batle de Maó, Jaume Ximenes, d’engegar diverses obres públiques, entre les quals la fundació d’un mercat de verdura, amb un empedrat al voltant i un pou al centre i va encarregar al mateix Ximenes que les executés, cosa que va fer amb rapidesa, de manera que el febrer de l’any següent ja estava finalitzada la primera fase, l’obertura del pou i l’empedrat, així com la construcció dels fonaments d’un edifici. Hi van seguir uns anys de discussions entre la Universitat i el governador en relació a qui havia de costejar els treballs, fins que el 1735 Kane va determinar que es paguessin 493 peces de vuit al mestre amb càrrec a l’estanc de l’aiguardent però, pel caràcter públic de l’obra va fer que la Universitat els reemborsés l’any següent, en una de les darreres actuacions del governador, que moria el 31 de desembre del 1736.

Amb la desaparició d’en Kane, la idea d’establir un mercat va quedar en suspens i el 1755 el secretari del governador Blakeney, Charles Williams, va aconseguir que el Reial Patrimoni (que controlava el governador) li establís (una mena de lloguer) l’espai que havia estat condicionat al centre de la plaça, el qual va tancar amb un mur i transformà en el seu jardí. La indignació popular es va exterioritzar quan, el 1763, els francesos es van fer amb el control de l’illa. Llavors diversos veïns es van dirigir a la Universitat i es queixaren de l’impacte visual de la paret, que demanaven que s’esboqués i, a més l’anul·lació de l’establiment, tot recuperant la idea d’establir-hi un mercat per vendre “fruites i altres coses en benefici del Públic, atenent que en Maó no se troba lloc propi ni còmodo per dit efecte”.

 

Plànol de la plaça 1787 (Arxiu Històric Maó). Citat per A. Martínez

Moltes influències devia tenir el concessionari dels terrenys (o tal vegada la Universitat necessitava massa el cànon que pagava), perquè durant tot el domini francès no es va produir cap canvi. Quan els anglesos van recuperar l’illa, Williams va vendre la concessió i l’adquirent projectà de construir-hi habitatges, la qual cosa motivà les protestes dels veïns. La Universitat, en aquesta ocasió va actuar i decidí resoldre l’afer d’una vegada per totes rescindint el contracte per bastir el mercat.

No se sap amb exactitud quan es va edifica. En resultà una notable construcció que va menar a què el lloc fos anomenat “la plaça Nova”. Segons Riudavets era un edifici quadrangular de tres arcades en cada front, (nou en total) sostingudes per robustes columnes de cantons de marès, com les de l’interior, que sustentaven també una volta i els alts, que servien de magatzem de blat i altres efectes de l’Ajuntament. El 1780 només s’havia aixecat la planta baixa, el mal cobriment de la qual amenaçava per precipitar el seu esfondrament, però el tema es devia resoldre ràpidament, perquè Lindemann, que sortí de Menorca el 1782, indica que és un edifici imponent, que té com a estructura moltes i precioses voltes que li donen un aspecte agradable. El 1783 el comte de Cifuentes demanà que li fos cedit el pis superior per celebrar-hi un ball de Carnaval.

Riudavets assenyala que, més endavant, arran de la definitiva dominació borbònica (el 1802), els alts es van habilitar com a escola. En el discurs inaugural del curs de 1864-1865 de l’Escola de Nàutica, Antoni Vinent afirmava que el 1806 s’havia establert a Maó la primera escola pública, on s’ensenyava a llegir i escriure en castellà i a comptar, ja que fins llavors les classes eren en menorquí i als convents s’aprenia una mica de llatí, de manera que “raríssimes persones entenien mitjanament el castellà”. Convé matisar que durant el XVIII ja existia escola pública a la població i que les classes en menorquí es van perllongar al llarg de bona part del XIX, malgrat els intents del govern central en sentit contrari.

 

Plànol del mercat de verdura 1787 (Detall). Col. Hernández Sanz

És molt probable que el comentari de Vinent es referís a l’escola ubicada en aquest edifici. En realitat, hi ha molt poques notícies relatives a l’ensenyament elemental. Sí que consta que, a principis del XIX, l’escola s’anava quedant petita. El 1820 l’Ajuntament sol·licitava candidats per a una plaça de professor  a l’“Escola pública de primeres lletres de la ciutat”. La primera referència directa és que a principis del 1833 l’escola pública (només de fillets) era situada a la plaça de la Verdura i comptava amb 184 alumnes, essent la més gran de la Maó. El seu director era Miquel Pons Llofriu i l’ajudava el professor Antoni Socies. El 1837 l’Ajuntament va cedir un local perquè s’hi donessin lliçons d’Aritmètica i Geometria aplicada a les arts als joves artesans. L’any següent l’escola aquí ubicada tenia 182 alumnes.

El 1861 El Diario de Menorca es congratulava sobre l’estat dels col·legis de l’illa i en particular els de Maó, on cada any s'introduïen millores; en aquell, s’havia ampliat l’escola femenina i s’havien realitzat diverses reparacions en la de fillets, i les dues havien vist augmentades les seves assignacions. Dos anys més tard es van executar obres a l’escola pública de primer ensenyament. El 1867 el col·legi de filletes era situat a l’exclaustre del Carme, per la qual cosa, cal deduir que els fillets seguien ocupant les aules de la plaça de la Verdura.

L’escola rebia bastants atencions: el 1874 s’hi va instal·lar una “biblioteca popular”, que atenia al públic de vuit a onze del matí i que estava pendent des de la seva aprovació oficial, el 1870. Paral·lelament s’estava equipant una altra biblioteca escolar as Castell i uns anys abans ja s’havia muntat la de Ciutadella. La creació d’aquesta mena d’institucions va rebre un impuls aquells anys a tot el país per les autoritats sorgides de la Revolució Gloriosa del 1869. Les de Menorca es va formar gràcies a les gestions del diputat Rafael Prieto i Caules.

La plaça de la Verdura era un lloc animat on es despatxaven fruites, verdures, aus de corral i caça. L’agost del 1880 la premsa comentava que, havent acabat l’època de veda, s’hi havien venut moltíssimes peces. Davall la plaça a vegades s’instal·laven botigues ambulants. El 1859 s’hi va posar una durant una setmana que venia objectes variats: quincalleria; eines de fusteria i ferreria; cadires “de les que empren les senyores per anar a l'església” i una gran col·lecció de llibres (diccionaris, novel·les, setmana-santes). Dos anys més tard es venia “obra fina de Sevilla”: plats, tasses de cafè i altres coses per l’estil.

Plànol de la plaça 1787 (AHM). Citat per A. Martínez

 En ocasions s’hi vivien escenes pintoresques. El 1871, el regidor encarregat de controlar el pes dels queviures es va acostar a una verdulera per dir-li que pesés en la seva presència la fruita que acabava de vendre. Com que no portava cap senyal que l'identifiqués, la verdulera es va resistir a obeir-lo. Agafant cadascú el cistell per un extrem, van començar el joc d'estira-i-arronsa fins que l'home es va sentir ofès en el seu amor propi, alçà el braç, i clavà un cop de puny a la dona a la cara. La Crónica de Menorca censurà en tons agres la feta, impròpia d’una autoritat i reclamà de la justícia un càstig sever, proporcional a la gravetat dels fets. El 1882 una dona va rebre una clatellada del seu home “de qui es trobava separada de forma amistosa des de feia un temps” i a qui els agents de policia no van ser capaços de detenir.

A les cases del voltant de la plaça hi havia diversos comerços. Un dels més antics que han quedat registrats és la “Confiteria Oriental”, situada al número 3, “davant de les arcades”. Per les festes de Nadal del 1858 anunciava que havia rebut de París i Alemanya un assortit de cucurutxos, cistelles i altres objectes per fer confits, bombons i píndoles i que, així mateix, es posaven a venda els torrons que acabaven d’elaborar. El mes següent demanava un aprenent al qual s’ensenyaria gratis l’ofici. En ocasions s’oferien productes que ara ens sorprenen d’allò més: el 1865, al número 20 hi havia “sangoneres per vendre”, a 3,5 quarts les grans i 3 les petites; al major costaven cinc duros el milenar. Uns anys més tard, un dels comerços de més anomenada era can Martí Mata, un vinater que el 1878 anunciava vi català a dues pessetes el quarter.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada