dimecres, 24 de novembre de 2021

Arriben turbulències: la inflació toca a la porta

Primer va pujar el menjar, però era durant el confinament i la gent no li va donar importància, perquè ja n’hi havia prou amb poder comprar. Més tard, es va encarir la benzina, però estàvem tan contents amb tornar a tenir el volant a les mans que ho vam pagar de gust. Al final ha pujat l’electricitat i s'ha muntat un bon sidral, perquè la calefacció surt per un ull de la cara. 

No és broma: en pocs mesos la inflació ha escalat des de la cota zero a més del cinc per cent, una altura que mareja i feia més d'una dècada que no assolíem. Així i tot les autoritats treuen pit i diuen que és una qüestió transitòria i que al final d'etapa es controlarà l'escapada i arribarem a la plana amb els preus tranquils. Em sap greu, però no m’ho crec.

Hi ha molts símptomes que els preus no van de capa caiguda. Les empreses de la gran distribució veuen inevitable traslladar l’escalada del preu de l’energia als aliments. Els agricultors demanen preus més alts per l’increment dels seus costos. L’altra dia em van pujar el cafè cinc cèntims i l’amo es va disculpar per l’augment del cafè en gra i la factura del llum. L’alça del salari mínim i la inflació estan esperonant les reclamacions salarials. Si els salaris pugen, els empresaris no s’estaran quiets i tots els productes s’encariran. Açò és l’inici del que els economistes anomenam, amb un punt de poesia, “espiral inflacionista”.

L’opinió pública, els mitjans de comunicació i l’oposició encorralen el Govern perquè s’enfronti a l’escalada de la factura de la llum. La veritat és que el president no s’ha quedat de mans aplegades i ha reduït l'IVA i els impostos especials de l'electricitat. També ha minorat els beneficis de les elèctriques. I així i tot, els preus de l’energia, setmana a setmana, superen màxims històrics.


De fet, no és una qüestió nacional, sinó que tota Europa s’enfronta al mateix panorama de puja incessant de l’electricitat i la benzina; el que varia són les reaccions de tipus polític, perquè a ningú li agrada que s’encareixin coses tan essencials, però d’aquí a culpar el Govern, que no és productor d’energia, hi ha un salt mortal que només a països molt donats a l’esbroncada com el nostre som capaços de fer...

Si, per intentar mantenir una mica de seny, ampliam la perspectiva, podem constatar que no és només l’energia, sinó que, a tot el món augmenta el preu de les primeres matèries, la qual cosa està alterant el ritme de la indústria i posa en dificultats el sector de la construcció. També hi ha problemes d’abastament de productes bàsics com els xips informàtics, que provoquen l’aturada o l'alentiment de les fàbriques d’automòbils.

En tots casos l’explicació més corrent d’aquests increments de preus recorre a la pròpia pandèmia, que va obligar a aturar l’activitat productiva i, amb la seva represa s’han format colls de botella i fenòmens especulatius que creen escassetat. S’hi afegeixen les restriccions que encara s'apliquen a Àsia i alenteixen la producció i el transport, així com els costos de la descarbonització de l'economia que, ni que sigui necessària, no és gratis.

Tanmateix, no es pot deixar de banda que açò pot tenir lloc perquè a molts sectors la demana és alta, tal com hem pogut veure en la reactivació del turisme i la restauració o en l’empenta de la construcció. En el primer cas, és cert que el confinament va generar un estalvi forçós que ara els consumidors estan gastant amb una certa alegria. En el segon, en canvi, hi té molt a veure la política monetària de tipus d’interès baixos, que fa que els inversors fugin dels mercats borsaris i corrin cap a l’immobiliari. 

I aquí ens tornam a trobar amb els dirigents del BCE i el FMI, que com hem comentat, pronostiquen que l’impuls inflacionista serà efímer, ja que és el que els convé per poder seguir mantenint els tipus d’interès baixos. En realitat, aquesta política tenia la seva raó de ser durant la Gran Recessió financera de fa una dècada i ara és un zombi que no s’atreveixen a enterrar. A més l’endeutament dels governs fa témer als bancs centrals que un increment dels costos financers posi en un mal pas els estats, que es veurien obligats a reduir la despesa pública o augmentar els impostos, la qual cosa “entorpiria la recuperació”, malgrat que la majoria dels països ja s'ha recuperat, o estan a punt de fer-ho, del daltabaix del 2020, i molt més de la crisi del 2008. 

El rally de l’energia de cada vegada s’assembla més a la crisi del petroli dels anys setanta. La nostra societat està encaixant millor el cop perquè l'economia és més flexible. Ara la benzina i l'electricitat no pugen de sobte, sinó dia a dia, el que ens evita les cues per omplir el dipòsit. En la majoria de mercats hi ha més competència i els empresaris s’ho pensen molt abans d’augmentar els preus. Els sindicats són més sensats i no plantegen vagues per demanar increments salarials.

Tanmateix, l’encariment de l'energia i les primeres matèries s’acaba filtrant a la cistella de la compra i als salaris i un cop la cursa comença ningú es vol quedar enrere i ser el perdedor. Les autoritats monetàries que podrien tallar aquesta competició absurda en què al final perden els més dèbils (els que no poden pujar els preus o aconseguir augments salarials), es fan el desentès perquè estan segrestats per idees immobilistes i la por d’enfadar els governs endeutats. 

La història ens diu que mal fineix qui mal comença. La temuda crisi pot arribar de forma abrupta i la política econòmica pot donar la volta com una truita en poques setmanes. Mai és agraït pronosticar una crisi, però és pueril donar l’esquena a la realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada