dimarts, 28 de desembre de 2021

Poca broma

Durant molts anys, els humoristes van gaudir d’una treva en la confrontació política. Avui en dia es pot dir que el període de gràcia ha finalitzat i no és estrany que acabin essent blanc de denúncies davant dels tribunals, expulsions de programes de televisió, objecte de censura (Facu Díaz) o renúncies davant l’assetjament de les xarxes socials (Elsa Ruiz). 


Molt han canviat les coses des de l’explosió de llibertat de la Transició, on l’únic límit de l’humor era que no fes riure. Si tenia gràcia, el còmic es podia rifar de la pàtria, el rei, l’exercit, gitanos, xinesos i espanyols. Ja en el tardofranquisme, l’humor intel·ligent d’en Gila no tenia barreres. Més endavant, l’humor canalla d’Eugenio podia remoure cel i terra; recoman als apòstols de la correcció política recuperar els acudits d’Arévalo; actualment tampoc són recomanables els de Chiquito de la Calzada. Tots ells es beneficiaven d’allò de “To er mundo e güeno” de Manuel Summers. Són tan irreverents que ara és impensable reproduir les seves perles en les pàgines d’un diari com aquest...

El nostre món es veu dominat de forma cada cop més aclaparadora per les confraries d’indignats, la correcció política, un respecte mal entès per les minories i altres fenòmens sociopolítics per l’estil que formen una heterogènia Santa Inquisició de l’humor. La polarització política actua en el mateix sentit, però no són només els adeptes dels partits extremistes els que no consenteixen que es faci befa de les seves proclames; els seguidors dels partits tradicionals tampoc volen que ningú tregui punta de les ficades de pota dels seus líders. 


Aquesta deriva ens acosta als temps de foscor del segle XX, la Guerra Civil i els anys de plom del franquisme, retractats de forma magistral pel gran còmic Pedro Muñoz Seca, que abans que el matessin al Madrid en guerra de l’any 1936 va etzibar als seus botxins: “Podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna y hasta mi vida, pero hay una cosa que no podréis quitarme: ¡el miedo que tengo ahora mismo!” Tota una lliçó d’humor negre, que et provoca un somriure, alhora que et gela la sang.

En realitat, l’humor sempre havia estat mal vist pel poder. Les autoritats tenien por que fos com el fillet del conte, que amb les seves senzilles paraules “el rei va despullat” fa evident la ridiculesa dels governants i trenca els dics de contenció del poble. La novetat és que en el present la censura ja no és patrimoni de l’Estat, sinó que qualsevol grup la reclama en nom de la protecció de l’honor, un concepte que en èpoques de major permissivitat sonava a ranci i que avui en dia ha estat reciclat per grups diversos, sense adonar-se que, en aquesta deriva, seran els primers que s’hauran de callar davant dels poderosos. 


L’humor no té perquè estar renyit amb el respecte. Quan es fa broma dels negres, les dones o els homosexuals, no implica que se’ls perdi la consideració. De fet, tots sabem de gent que conta acudits d’aquesta mena que en realitat “no fan gràcia”. L’autèntic acudit es riu de nosaltres mateixos o de l’absurd del món; no del protagonista de l’acudit. No entendre-ho és, simplement, haver perdut el sentit de l’humor.

Històricament el riure, la ironia, la burla i la sàtira tenien una funció progressista de llimar els límits del poder. A aquest corrent se sumà Umberto Eco a la novel·la El nom de la rosa, on el mòbil de l’assassí era impedir la divulgació d’una presumpta obra d’Aristòtil sobre el riure, per repugnància que conferís a l’humor un prestigi intel·lectual que el tragués del seu lloc tradicional –la festa, el bar, el poble–, per convertir-lo en una eina en contra els grans principis, en aquest cas, el temor a Déu i la por a l’infern. No podem estar atemorits d’allò que ens riem. 


La crítica postmoderna va voler superar aquest plantejament. Amb el seu característic cinisme, els postmoderns defensaven que la ideologia imperant no pretén ser presa seriosament. Per ells, el perill més gran per al totalitarisme és el qui pren el seu ideari literalment. Tanmateix, les agressions que pateixen els humoristes a la nostra societat resten versemblança a aquesta tesi, que és més un joc intel·lectual que una descripció acurada de la realitat.

També hauríem de reconèixer el valor de l’humor com a vàlvula d’escapament, d’aixeta que allibera les pressions socials abans que explotin en una revolta. Segurament era per açò que els romans tenien un dia en què permetien que es trastoqués l’ordre social: el captaire feia de senador i el senador es rebaixava a vestir-se com un captaire, un dia de broma i diversió, que relaxava la plebs que, d’aquesta manera, s’esbravava i podia continuar la resta de l’any suportant l'opressió dels patricis.

Segons aquesta visió, l’humor seria funcional per al sistema. Les petites transgressions permetrien a la gent acceptar de millor grat l’statu quo i apaivagarien els seus desitjos de canvi. És cert que es tracta d’una teoria oposada a la del caràcter alliberador i progressista del riure, però fa la impressió que pot tenir la seva part de raó. Potser aquestes paradoxes no són més que un reflex de l’esperit contradictori de l’ànima humana... 


La deriva antihumorística actual em sembla un reflex del pensament intolerant, el no-és-no, que més que determinació exhibeix pobresa moral. Censurat el riure, els ciutadans s’exasperen i, per esperit de contradicció, abracen les postures més radicals. La intransigència alimenta la intransigència. Al capdavall, amb tanta correcció política es reforcen els reaccionaris d’extrema dreta i els radicals d’extrema esquerra, la polarització que està emmetzinant el món...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada