Records de l'Aplec excursionista dels països catalans d'Alcoi - 2022

Enguany l'aplec excursionista dels països catalans s'ha fet a Alcoi, a l'interior de la província d'Alacant. Alcoi és a una vall voltada de serralades i muntanyes, que ofereixen moltes possibilitats.

1. Excursió als poblats íbers (La Serreta)

La primera excursió cap als poblats íbers va començar per la via verda, que passa per l'antic recorregut d'un tren que baixava a Alacant i mai va arribar a funcionar. Els túnels eren ben llargs.

Després d'una suau ascensió vam arribar al poblat del Puig d'Alcoi (888 m), habitat entre els segles VII i IV aC. i amb bones vistes de la ciutat d'Alcoi

Aquí es veu la ciutat sota el barranc del Cint, que segons la llegenda sant Jordi va saltar d'un bot amb el seu cavall en el moment de la conquesta cristiana de la ciutat...

Les vistes de la comarca són espectaculars.

Després d'una lleu baixada vam emprendre l'ascensió del puig de la Serreta (1.057 m), bastant més empinat i escarpat que l'altre 

Dalt hi ha un poblat íber amb restes poc prominents. També hi ha la casa (esfondrada) des d'on durant la Guerra Civil s'avisava als alcoians de l'arribada dels temuts avions franquistes, que van causar destrosses i morts amb les seves bombes.

Des d'aquesta eminència el panorama és realment superb.

De baixada ens va agafar un xàfec monumental i vam dinar a una zona de descans, amb taules, però ben banyats. Seguint, va deixar de ploure i vam poder anar al paratge del riu Molinar, on hi havia la cascada. 

Després vam arribar fins a la font del Molinar, on hi ha un edifici modernista. De tant que havia plogut s'havia fet un fanc molt espés que, amb les fulles dels arbres, formaven una plataforma a les soles de les botes i no hi havia qui caminés.

2. Excursió a la Serra de la Mariola

La Serra de la Mariola tanca Alcoi pel nord. Com es pot veure, és bastant boscosa.

Així que vam anar pujant una bona estona rodejats de pins i amb bones vistes dels voltants d'Alcoi, fins que vam arribar al puig del Castellar (877 m).

La veritat és que va ser un passeig molt agradable. La serra de la Mariola és un encant.

De baixada ens vam aturar a una balma, ja a prop del riu.

Entre els pins es veia el castell de Barxell

Finalment vam arribar als Canalons, on paratge encisador la dècada de 1930 hi anava un grup naturista-nudista que somiaven amb l'antiga Grècia.

Vam passar prop del riu Polop, al qual no vam poder baixar perquè estava enfangat. De camí vam passar pel pont de les Set Llunes, que vam travessar per enfilar la via Verda uns quants quilòmetres fins arribar a Alcoi a temps per dinar.

A la posta de sol vam veure aquesta escena del pont de Sant Jordi i darrera les cúpules de les esglésies.

De nit, a la plaça de l'Ajutament hi havia animació nadalenca.

3. Excursió als Plans

Durant la pujada al puig dels Plans no veiem res, perquè estàvem voltats de boira, fins que vam arribar dalt de la muntanya (1.330 m.) i vam contemplar astorats el mar de núvols, del qual despuntaven les principals crestes i els cims de les muntanyes més altes. A l'horitzó, brillava la superíficie de la mar.

Una vista magnífica. Semblava que eren als Alps.

De baixada ens vam aturar per veure una cava enorme. Era una construcció amb cúpula i molta profundidat on l'hivern s'emmagatzemava la neu, per baixar gel a l'estiu, amb els quals es feien els famosos gelats d'Alacant.

Per dinar vam anar al poblat íber del puig d'Alcoi, però no es veia gens per la boira. A mesura que perdíem altura la boira s'anava espessint i , a l'entrada d'Alcoi, era quasi impenetrable. Per cert que hi vam accedir per un barranquet molt xulo.

En arribar a Alcoi vam veure aquesta placa del club de fans de Camilo Sesto, que era d'Alcoi, on li han dedicat un carrer.

De nit vam gaudir d'un sopar esplèndit amb  més de 500 persones de tots els clubs excursionistes. Al dia següent ja no va haver temps per més que acomiadar-nos de l'hotel Reconquista, on havíem passat les tres nits.

Felicitats als companys del club excursionista d'Alcoi per haver organitzat tan bé.

L’origen de la Biblioteca Pública de Maó

El naixement de la Biblioteca Pública de Maó està íntimament vinculat a la desamortització dels convents, fet sense el qual hauria estat impensable.

En efecte, quan s’acordà la nacionalització de les propietats dels ordes religiosos d’Espanya per procedir a la seva venda, entre octubre del 1835 i març del 1836, el Govern acordà la realització d’un primer inventari dels seus béns. Amb aquesta finalitat, el cap superior polític de Balears (que és el nom que inicialment tenia el governador civil) va nomenar al partit de Maó una “Comissió per a la recol•lecció d’objectes científics i la formació d’un inventari dels llibres que existien als extingits convents”. Aquesta estava integrada per Francesc Femenías, Antoni Prieto i Jeroni Andreu, jutge de primera instància de Ciutadella, els quals van analitzar les obres procedents dels convents dels franciscans i carmelites de Maó i del de Sant Diego d’Alaior. De forma significativa, un cop finalitzat l’inventari, la comissió va suggerir que amb els llibres es formés una biblioteca.

El gabinet de la reina, un cop va tenir a les seves mans l’inventari, acceptà la idea i l’11 de juliol del 1836, dictava una Reial ordre en la qual, després d’agrair la feina de la comissió (que havia estat totalment desinteressada i altruista), aprovava el projecte de crear una biblioteca a Maó, amb la condició expressa que no ocasionés despeses ni sous d’empleats. Amb aquest fi, el governador civil, un cop escoltada la comissió anterior i, en cas necessari, la Diputació Provincial, proposaria els mitjans per portar-ho a terme de manera econòmica. Al mateix temps ordenava que es remetés a l’Acadèmia de Sant Ferran una nota dels quadres que s’havien trobat als convents.

Convé remarcar que, segons la documentació, la iniciativa de fundar la biblioteca havia estat de certs cercles locals, als quals van donar un suport entusiasta les autoritats de l’Estat, però l’Ajuntament es va limitar a dur a cap les actuacions que se li manaven, i no sembla que existís un gran interès municipal en el projecte, circumstància que llastraria la seva execució.

Escrit de Fargas i Femenías en favor de la biblioteca. 1837. AHM

Seguint les instruccions reials, Rodrigo Castaños, cap superior polític de Balears, va demanar a la comissió que havia fet l’inventari un informe sobre la manera de procedir, el qual va remetre a l’Ajuntament el 27 de febrer del 1837. Segons aquest, un cop consultats els pèrits, el lloc més convenint per establir aquesta institució era el convent del Carme. Es recomanava prendre tres cel•les del pis superior de l’edifici, de la part de migjorn i formar amb elles una sala ampla i espaiosa. Al seu extrem ja existia un gabinet en el qual el públic podria dedicar-se a la lectura. El pressupost de demolir les cinc parets mitjanceres existents, substituir les bigues, renovar els prestatges inservibles, transportar-los, pintar-los i altres despeses indispensables pujava a 120 pesos forts (480 pessetes de l’època), el que es considerava una “corta cantidad de dinero”.

Un cop establerta la biblioteca, un establiment “tan útil i necessari” no precisaria cap despesa addicional, llevat de la conservació i neteja, que seria insignificant. No caldria pagar a cap empleat, ja que seria suficient nomenar un bibliotecari sense sou que s’encarregués dels llibres, dotat del corresponent inventari i sota les regles que es considerin oportunes. Es puntualitzava que no mancaven persones desinteressades i amants del saber que estaven disposades a acceptar el càrrec, segons les gestions que havia fet la pròpia comissió. Aquesta, després de remarcar que havia acomplert la seva tasca de manera gratuïta, i fins i tot havia renunciat a rescabalar-se les despeses que havia tingut, s’oferia a dirigir les obres i treballs necessaris per obrir la biblioteca, sota la inspecció de l’Ajuntament.

El governador civil finalitzava el seu escrit demanant a l’Ajuntament el seu dictamen i apuntava que, respecte al local proposat per allotjar la biblioteca, faria les consultes necessàries a la Junta d’Alienació dels convents suprimits de la província, per si ho considerava escaient.

Resulta simptomàtic que l’Ajuntament durant dos mesos ni tan sols es reunís per valorar l’ofici enviat pel governador civil i que aquest s’hagués de prendre la molèstia de reiterar la seva petició el 29 d’abril, incloent una altra vegada l’informe de la comissió. La corporació va debatre tema el 17 de maig, sense arribar a cap acord, de manera que el 22 de setembre el governador reclamava una resposta immediata a la qüestió, amb l’amenaça de prendre mesures coercitives si el consistori continuava amb la seva passivitat.

Durant aquest temps, el batle havia rebut un escrit, signat per José Fargas i Francesc Femenías, que donaven suport a les conclusions de la comissió (de la qual el propi Femenías en formava part). Argumentaven que l’exconvent del Carme era el local idoni, tant per la seva amplitud com per la seva situació, “en estar situat en un lloc molt a propòsit perquè hi poguessin concórrer els amants de les lletres que volen ocupar-se en la lectura d’aquells llibres”. Remarcaven, així mateix, que no faltaria persona idònia per exercir les funcions de bibliotecari a títol gratuït, i que les despeses que s’haurien d’incórrer eren “mòdiques si es comparaven amb el benefici que aquest establiment reportaria a la utilitat pública”.

L’Ajuntament se seguia prenent les coses amb calma: el 6 d’octubre la sol•licitud del governador fou tractada pel consistori, que fins al cap d’un mes no realitzava la primera gestió sobre el particular. El 5 de novembre enviava una carta al president de l’Academia de Ciencias y Bellas Letras de Mahón en la qual, “tenint presents els seus generosos oferiments en favor dels progressos de les llums i el seu decidit afany per auxiliar en l’èxit de qualsevol empresa que tendís a la seva difusió en aquesta illa”, demanava a la institució que s’encarregués de la direcció de la biblioteca, si aquesta s’arribava a obrir. L’Acadèmia als pocs dies acceptava gustosa la proposta.

Aquesta institució va funcionar a Maó els anys 1836 i 1837, sota la presidència del metge Rafel Hernández i en van ser secretaris Benet Pons i Manuel de los Herreros, que sembla que n’assumí el major protagonisme. L’Acadèmia oferia classes gratuïtes d’Aritmètica i Geometria per als artesans, a càrrec de De los Herreros, en un local cedit per l’Ajuntament a l’escola de la plaça de la Verdura (actual plaça Colon). El professor, que seria nomenat secretari de l’Ajuntament de Maó, dominava tant les ciències com les lletres (parlava anglès i francès, col•laborava amb el Diario de Menorca i escrivia poesia) i acabaria sent el director de l’Institut de Palma.

Finalment, el 20 de desembre l’Ajuntament contestava al governador civil, assenyalant que coincidia en la necessitat de la biblioteca i li informava que havia obtingut el consentiment de la naixent Acadèmia de Ciències i Belles Lletres per fer-se càrrec de la custòdia i direcció de la biblioteca, tot demanant al cap de la província que fes tot el possible perquè cristal•litzés aquesta institució, que considerava molt interessant per al benestar i il•lustració dels habitants de la ciutat.

El 17 de maig del 1838 el cap superior polític de la província remetia a l’Ajuntament el dictamen que havia emès sobre la qüestió la Diputació Provincial, amb el qual manifestava el seu acord, tot ordenant que s’actués seguint les seves recomanacions. Aquest indicava que, lluny d’oposar-se al projecte elaborat per la comissió, el considerava útil i beneficiós, amb l’única diferència que la custòdia i direcció de la biblioteca no es podien deixar en mans de l’Acadèmia de Ciències i Belles Arts, ja que aquesta no era més que una associació voluntària d’individus l’estabilitat de la qual només depenia de la seva voluntat. Assenyalava que, alternativament, la comissió de recol•lecció d’objectes científics designés una persona d’“arrelada, instrucció i zel pel bé públic” per assumir les tasques de bibliotecari. Pel que feia a la resta, donaria suport a la sol•licitud d’adquisició de la part de l’edifici del convent del Carme necessari per al seu establiment i tot el que calgués a l’efecte. Així mateix, donava el seu consentiment perquè l’Ajuntament de Maó apliqués un recàrrec a l’impost de la talla, que confiava que seria aprovat pel Govern, per recaptar els 120 pesos destinats a finançar les obres i altres actuacions imprescindibles per a la formació de la biblioteca.

Terraplanisme, Trump i teoria queer

Davant la sorpresa dels menorquins, fa unes setmanes va tenir lloc a Ciutadella un congrés de terraplanistes, al qual alguns mitjans de comunicació van donar una cobertura notable. És fàcil esquinçar-se les vestidures, tant per la celebració d’un esdeveniment clarament contrari a la realitat com per la deriva sensacionalista de la premsa, però la veritat és que es tracta de la punta de l’iceberg de la deriva anticientífica de la nostra societat, que veiem cada dia aquí i allà, i entre els col•lectius més insospitats.

Estirant el fil, els terraplanistes naveguen a l’estela dels antivacunes. Donant l’esquena a tota evidència científica i del fet que només a partir del moment que vam disposar d’aquest medicina quasi miraculosa hem pogut controlar la Covid, eliminar pràcticament l’amenaça de mort i fer vida normal, grups de persones, alguns d’ells metges, segueixen oposant-se a la seva administració. Així no és d’estranyar que altres neguin que la terra gira al voltant del sol: tots tenen en comú posar sentiments, pors i emocions per davant de la raó.

Val a dir que la ideologia antivacuna feia temps que havia arrelat entre nosaltres. La legítima preocupació per la salut ha confós a persones que s’han arribat a creure que els efectes secundaris són pitjors que les malalties. De fet, ja hi havia hagut casos de fillets morts perquè els seus pares no els havien vacunat d’alguna malaltia greu. Aquests col•lectius beuen del mateix pou dels que opinen que els aliments que menjam estan emmetzinats per productes químics i transgènics i només són saludables els tomàtics i les lletugues del seu hort. 

És evident que són grups minoritaris i que la gran majoria ens fiam de les autoritats sanitàries que afirmen que els nostres queviures ofereixen una plena garantia per a la salut, és més, mai havien estat tan segurs. Tanmateix, la desconfiança és una mala herba que creix sense control i, qui més qui menys, pensa que alguna cosa deu haver de cert i que la carn està plena de vacunes... El mal de la nostra època és precisament aquesta desconfiança que, per elevació, acaba dirigint-se a la ciència, la tècnica i la medicina tradicional.

La cultura de la sospita es basa en posar les pròpies creences i sentiments per davant de qualsevol altra consideració. És portar l’individualisme i la subjectivitat a l’últim extrem i suposa passar de l’aforisme grec que l’esser humà és la mesura de totes les coses al jo com vara de mesurar l’univers. 

Només d’aquesta manera s’entén l’èxit de figures com Donald Trump, que aconsegueix que les seves mentides, deliris i falsedats siguin considerades  de forma seriosa per milions de nord-americans. En una altra conjuntura històrica, un personatge d’aquesta índole hauria estat bandejat ràpidament i no hauria estat elegit ni candidat del seu partit, al qual omple de descrèdit, tant com al seu país.

És com si un terraplanista arribés a la presidència del govern. Quan els periodistes afirmaven “no deixis que la veritat espatlli una bona notícia” eren conscient del seu cinisme. Trump no deixa que la veritat li espatlli l’atac a un contrincant, convençut que es troba més enllà del bé i el mal. La postveritat és l’afirmació rotunda que ningú pot qüestionar les seves afirmacions, perquè el simple fet de ser seves les fa autèntiques, igual que els terraplanistes, els antivacunes i tots aquells que rebutgen, de forma conscient o inconscient, que hi hagi una realitat més enllà dels seus desitjos.

El seu adveniment també prova que és en l’àmbit de la política on l’erosió dels valors il•lustrats –veritat, objectivitat i ciència–, ha arribat més enfora. No és tan sols que es defensin postures de caire extremista, sinó que es fa en contra dels fets contrastats, la lògica i el funcionament real del món. Com els utòpics, es posa al capdamunt de tot les seves esperances. 

Trump ha fet escola i de cada vegada més polítics utilitzen el seu manual d’estil per convèncer l’opinió pública, la qual cosa degrada la nostra democràcia. Però tampoc hem d’exagerar la seva influència. Agrupacions polítiques en les antípodes dels ultraconservadors també pouen de la desconfiança envers la idea de progrés per negar la realitat i promoure canvis radicals.

Una sensibilitat extrema envers les disfuncions de la vida en comú ha menat a l’eclosió d’un pessimisme sobre la humanitat. El canvi climàtic, les emigracions, les guerres i la desigualtat econòmica són vistos no com reptes davant la imperfecció del món, sinó com proves del fracàs de la nostra societat. No se sap quin és el model alternatiu que plantegen, perquè en molts casos és més un moviment negatiu, un “així no”, que propositiu.

Aquests col•lectius radicals congreguen la simpatia del públic perquè advoquen per la millora de les condicions de vida de grups marginats. Tanmateix, és freqüent que caiguin en els vicis de la postveritat, posant els seus postulats per davant dels fets i la lògica. Un exemple d’actualitat: la teoria queer, que propugna que la lliure elecció del gènere ha d’estar per damunt de la realitat biològica del sexe, és rebutjada per la gran majoria de la comunitat científica. La reacció dels seus apòstols és acusar els científics d’estar contaminats per la cultura patriarcal, és a dir, de no ser científics, una forma d’argumentar que sintonitza amb el terraplanisme.

Històricament, els partits progressistes s’havien estalonat en la raó. Marx va concebre un socialisme científic oposat al socialisme utòpic. La nova esquerra antimarxista rebutja aixecar les seves banderes a partir d’una anàlisi rigorosa de la realitat i, de la mà de Gramsci, reivindica, en un moviment simètric al trumpisme, l’optimisme de la voluntat enfront al suposat pessimisme de la intel•ligència.

Només ens queda esperar que la majoria dels ciutadans tengui prou seny per resistir els cants de sirena de tots aquests  corrents irracionals.

Ascens i caiguda dels noms franquistes dels carrers de Maó

Acabada la Guerra Civil, els nous regidors de Maó no van tardar gens en modificar el viari. A la sessió del 13 de febrer del 1939 (tot just quatre dies després de l’arribada de l’exercit nacional), es prenia l’acord de deixar sense efecte les denominacions de tots aquells carrers que havien estat canviats amb posterioritat al 14 d’abril del 1931, que recuperaven el seu nom primitiu, excepte algunes vies significatives, que es dedicaven a figures d’alt valor per al règim, començant pel seu líder màxim, el generalíssim Franco, que prenia la plaça de la República (Constitució). De forma significativa, tots llevat de dos polítics (un feixista, l’altre ultraconservador) eren militars, la qual cosa mostrava a les clares l’orientació dels governants, i havien mort en defensa dels seus ideals totalitaris, de manera que podien ser aixecats a la categoria de màrtirs.

 

D’aquesta forma, el carrer Nou honoraria el general Goded. Aquest, després de participar en l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, havia fet triomfar la revolta a Balears el juliol del 1936 i protagonitzà un arriscat cop a Barcelona, durant el qual fou detingut i afusellat. La plaça de s’Arravaleta (Reial) es diria del general Mola, que havia estat vinculat al cop de Sanjurjo, i, a Pamplona estant, acabà essent el cervell del cop d’estat del 1936. El mes de febrer següent morí en accident d’aviació, dirigint les operacions del front del nord. El carrer de s’Arravaleta prengué el nom de Calvo Sotelo, el diputat monàrquic assassinat el 13 de juliol del 1936, fet que precipità el cop d’estat. La plaça del Príncep passà a ser de José Antonio (Primo de Rivera), el fundador de la Falange, que havia estat ajusticiat el novembre del 1936. Finalment, el carrer Pi i Margall (des Castell) fou dedicat a la memòria del general Sanjurjo, que el 1932 havia protagonitzat un cop d’estat contra la República, el fracàs del qual comportà el seu empresonament; amnistiat dos anys més tard, s’exilià a Portugal. El juliol del 1936, l’avió que el portava a Espanya per integrar-se a l’aixecament armat va caure, ocasionant la seva mort.

Malgrat que els canvis de nom no havien d’afectar el període anterior, dos sí que van resultar alterats: el mariscal Foch i Bèlgica, que li van retornar a la Reina i a Sant Llorenç els noms que els havien pres vint anys enrere, el 1919.

La resta de modificacions del franquisme van venir motivades per operacions urbanístiques. A partir del 1943, s’enderrocaven les cases de darrera l’església de Santa Maria –el pont del castell–, creant una nova plaça, que rebé el nom de la Conquesta, en commemoració de de la presa del rei Alfons III als sarraïns, la inauguració de l’estàtua del qual, el 1950, culminava el projecte. Paral·lelament s’iniciava l’obertura de la via d’enllaç entre el port i la ciutat, que feia dècades que havia estat planejada i no fou conclosa fins el 1953, quan se la batejà amb el sonor nom d’Avinguda de la Victoria, en clara al·lusió a l’èpica de la Guerra Civil.

Calle del General Goded. Postal R.V. Pons

El desenvolupament de la zona del Port Mahón va donar l’oportunitat d’homenatjar jerarques del règim. Així, els anys cinquanta, la que avui dia es coneix com a Avinguda del port de Maó va ser dedicada a José Antonio de Girón, ministre de treball i fundador de les JONS, més tard fusionades amb la Falange. Decisió insòlita la de la corporació, perquè era l’únic personatge viu, excepte Franco, que disposava d’un carrer a la població. Anteriorment només s’havia concedit aquest honor els anys de al I Guerra Mundial al president Wilson i al mariscal Foch,. L’altre carrer de la zona ofert als dirigents del franquisme fou el de Carrero Blanco.

En aquest cas, però, la denominació original havia estat la de Fort de l’Eau. Després del seu assassinat per l’ETA el 20 de desembre del 1973, el ministeri de la Governació va instar els municipis a batejar carrers per a la seva distinció.  El ple de l’Ajuntament, el 5 de gener següent,  acordava que es proposés la via pública “que s’estimés adequada per testimoniar el record que la ciutat de Maó devia al finat president del Govern, per la seva completa entrega al servei d’Espanya i la seva fidelitat a sa Excel·lència el cap d’Estat, culminada amb l’ofrena de la seva pròpia vida”. Finalment el mes d’agost s’acceptava la proposició de denominar “Avinguda capità general Carrero Blanco” el vial que enllaçava l’Avinguda Girón amb la carretera des Castell, per la seva situació davant del port de Maó.

La supressió dels noms franquistes no seria tan ràpida com la seva instauració i és una mostra del gradualisme que caracteritzà la Transició, ja que es va fer en tres fases. La primera consistí en juxtaposar el vell i el nou règim: es conservaven tots els generals i polítics però, al seu costat, s’afegien, no els noms oficials anteriors, sinó els reputats com a “populars”.

Diario Menorca. 08/03/1977

La segona fase va comportar la definitiva eliminació del viari del martirologi nacional i tampoc va ser d’un cop, sinó que primer, el 6 de desembre del 1982, es van reanomenar la plaça Generalíssim com a plaça de la Constitució i la del general Mola, Reial. Aquesta darrera denominació era diferent de la històrica Arravaleta i de la republicana Democràcia. Passades les eleccions, el nou equip de govern socialista va completar els canvis en un Ple de 2 de juliol del 1983, que restituí al carrer Nou, s’Arravaleta, el camí des Castell i la Plaça del Príncep les denominacions que li havien pres els generals Goded, Calvo Sotelo, Sanjurjo i José Antonio; així mateix les avingudes de Girón i Carrero Blanco van passar a dir-se del Port Maó i Fort de l’Eau. A la mateixa sessió, es va promoure la modificació de tres carrers: Sant Jeroni donava pas al més tradicional Fred, el Puente del Castillo es normalitzava com a Pont d’es Castell i s’esmenava un error històric en dir Alfons III a l’inexistent Alonso III.

 

Finalment, el 1988 es prenia una resolució revolucionària, que transformava el viari maonès amb la filosofia d’adequar-lo al noms considerats populars, però que en realitat mostrava arestes i contradiccions. Així un grapat de carrers, dedicats a figures notables de la població, la majoria al llarg del segle XIX i als quals l’acord del 1975 havia donat una doble forma (B. Andreu, Prieto i Caules, Cardona i Orfila, Dr. Guàrdia, comte de Cifuentes, Ramis, Dr. Orfila i rector Panedas), passaven a dir-se com es coneixien a finals del segle XIX (Negres, s’Arraval, des Forn, costa de ses Piques, sa Rovellada de dalt i de baix, Moreres i rector Mort).

Estranya resolució deixar sense reconeixement les més il·lustres personalitats que ha donat Maó, com el doctor Orfila i Joan Ramis, que s’havien de conformar amb un record a la placa del carrer, sense cap efecte pràctic. Més estranya encara si tenim en compte, que, paral·lelament es donaven per bons altres noms, malgrat l’existència d’apel·lacions també tradicionals. Ens estem referint a la plaça de la Constitució, Sant Jeroni, Hannover, Sant Bartomeu, Sant Elies i Sol, que se sobreposaven al pla de la Parròquia, Fred, Costa de sa Plaça, sa Comèdia, ses Vaques i La Clota.

 

Així mateix, un altre feix de carrers que fins llavors havien mantingut el nom oficial, el perdien a mans d’un altre “popular”, una decisió que provocava greuges. Així la plaza del Retiro passava a ser del Padronet, però es deixava la de Colón, oblidant l’anterior nom de plaça Vella o de la Verdura; en canvi, la plaça d’Augusto Miranda sí perdia la denominació per la Miranda, mentre que la propera costa de la Independència es feia d’en Reynés, quan històricament havia estat la costa Llarga. Si aquest nom no era gaire viu, tampoc ho eren uns rescatats pla des Monestir (per plaza de San Francisco) o Hort nou (per l’Alameda, que bé es podia haver normalitzat per Albereda). Per rematar-ho, el genuí carrer del Roser quedava com del Rosari.

El resultat era que, en general, se suprimien no tan sols les designacions dels períodes més revolucionaris: franquisme, Guerra Civil i lI República, sinó també la majoria de les modificacions del primer bienni del segle XX (Pi i Margall, pintor Calbó, Wilson, Foch, Bèlgica, Carles III), però s’indultaven les de dues places de ressonàncies patriòtiques (Colón i Espanya). Paral·lelament s’acceptava com a popular una denominació nascuda els anys trenta (Reynés) i s’introduïa la plaça Reial, bandejant la consuetudinària de s’Arravaleta. Com es veu, fent bandera de la tradició, es prenien decisions polítiques, repetint el que sempre ha esdevingut amb el viari maonès.

VIATGE AL PIRINEU NAVARRÈS, BOSCOS, MUNTANYES I FRONTERA

 Aquest fantàstic viatge ens mena pels boscos d'Irati i Roncesvalles en vuit intenses etapes.

1er dia. Circular Garaioa

Recorrem les muntanyes que envolten la vall  que recorre el riu Irati. Prop d'Aribe, trobam el pont mitgeval.

Som a la sortida de les valls. Aquí l'Irati es remansa i ens mostra la seva molenconia de tardor.

Ben a prop travessam l'excitant pont penjant que hi ha a tocar de l'antic balneari.

Entre els boscos que pugen cap al puig de la Corona trobam les primeres instal·lacions dels caçadors de coloms. Aquí són unes inestables escales de fustes que fan vertígen.

Prop d'Olaldea, una creu caiguda assenyala el lloc on algun desgraciat va trobar la mort en tèrboles circumstàncies...

De tornada, accedim al Txanagra, la major elevació d'aquesta jornada, des de la qual obtenim unes excel·lents vistes de la vall.

No gaire enfora es troba l'esgarrifós mirador de Zamariain, com una llengua de pedra que atreu als caminants perquè intentin llepar el cel

2a. etapa. De Garaioa a Irati

Avui travessam les muntanes que dominen la vall d'Aezcoa. a escassa distància de de Garioa arribam a Villanova d'Aezcoa, un encantador poble, amb airoses cases.

A les portes d'alguns d'aquests casalots encara es pot veure l'eguzkilore, un card que protegia els visitants de les forces malignes de la nit.

Tot d'una trobam la muralla pètria del Berrendi, que anam a pujar.

De camí trobam la primera fageda del viatge. Milers d'arbrers que pugen cap al cel i creen un espai oníric que recorre atordit el caminant.

Cal anar amb compte. Al bell mig hi ha esvorancs que semblen ser l'accés d'entrada a l'inframón.

Superat el Berrendi, un camí accidentat ens mena a l'Ugaibel, des d'on tenim unes estupendes vistes de tota l'extensió boscosa que mena fins al pantà d'Irabi.

A les pastures de les muntanyes els pastors encara no s'han emportat els ramats de cavalls que aprofiten les darreres pastures estivals.

3a. etapa Circular Irati

Sortint d'Irati en direcció al pantà d'Irati deixam enrere les cases de la pintoresca població

Caminam al costat del riu Irati, que ara és poc més que un rierol de muntanya.

Al final del camí s'alça la imponent presa que regula el riu i produeix electricitat.

Aigües amunt trobam un ramat de les polides vaques del país.

Prest el camí s'empina i trobam una cruïlla de camins, uns s'endinsen al Pirineu, altres baixen als pobles i algun sembla que meni cap al cel...

Al peu de les muntanyes ens endinsam en un bosc encantat, on sentim les veus ofegades dels follets i les fades.

4a. etapa. Irati-Valcarlos (Luzaide)

Aquesta dura etapa ens fa pujar i pujar cap al Urkulu. A l'horitzó s'alcen les orgulloses muntanyes del Pirineu.

Pel camí passam a la vora de dures parets de roca.

Arribam esgotats, però enormement satisfets al Urkulu, al cim del qual els romans van aixecar una astoradora torre d'homenatge a la seva conquesta d'aquestes terres.

De baixada arribam al coll de Bentarte. Per aquí transcorre el camí de Santiago, on trobam la font de Roldan i pelegrins de camí. Una portuguesa feia 52 dies que havia partit de Suïssa...

El coll mostra la seva alegre extensió, on pasturen ditxosos ramats, que ens recorden una altra vegada que som a terra de pastors.

Emprenem el descens vertiginós cap a Valcarlos, que veiem incrustat al fons d'una estreta vall ofegada per les muntanyes.

Al capvespre enormes estols d'aus migratòries dibuixen delicats dissenys al firmament en la seva laboriosa migració cap a les calides terres del sud.

5a. etapa. Circular Luzaide

Luzaide, entre dos rius, està rodejada de bones costes al capdamunt de les quals s'hi troben orgullosos caserios.

El dia trancorre en una interminable pujada al Menimotxa, molt cops al costat de la frontera, ben assenyalada amb dures fites i amb unes vistes vertiginoses a la vessant francesa del Pirineu.

6a. etapa. Luzaide - Burguete

A Luzaide el dia de Pasqua se celebra una airosa desfilada amb festits típics, als quals s'ha dedicat una singular estàtua.

Arribam un altre cop a la frontera, ben marcada per una tanca amb filferro i fites numerades, que ens recorden com ha estat de difícil travessar aquestes muntanyes quan la història ha mostrat la seva cara més fosca.

En direcció al port de la Ibañeta recoperam l'arbreda, amb els seus tranquils colors, sobre suaus pujols

Arribant a Roncesvalles, la capella de Santiago s'alça com un delicat regal als esforçats pelegrins.

7a. etapa. Circular Burguete

Burguete un perfecte poble-carrer va allotjar Ernest Hemingway, que va venir a descansar aquí després de les seves tresques pamploniques.

L'excursió ens torna a oferir magnífiques vistes de la serralada dels Pirineus, que sembla que realment vugui asserrar el cel amb el seu perfil cantellut.

El camí trasncorre novament entre grans arbredes, al si de les quals regna un silenci monacal que el viatger no s'atreveix a trencar.

8a. etapa. Burguete - Aribe

Per passar de Burguete, al camí de Santiago i tornar a Aribe cal superar el puig Corona, on el bosc ens mostra els seus espledorosos colors de tardor com a despedida d'aquest esgotador, però molt plaent recorregut.