Les línies tortes de la transició energètica

El mes de novembre passat es va celebrar la cimera del Clima de Glasgow amb l’objectiu de reforçar la lluita contra el canvi climàtic. El seu balanç no ha estat del tot positiu, per la resistència de molts països a adoptar compromisos seriosos per descarbonitzar l’economia mundial; algunes de les principals nacions ni tan sols hi van comparèixer. Més preocupant encara és el fet que la realitat s’allunya del camí que cal emprendre per disminuir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. 

En efecte, el 2021 ha suposat el retorn a escena del carbó com una de les principals fonts energètiques del món. De fet mai s’havia anat, perquè des del 1973 el seu pes en la producció d’energia elèctrica es manté estable en el 40%, ja que la minva dels països desenvolupats ve essent compensada per l’increment d’Àsia. Tanmateix, l’any passat el carbó ha recuperat importància fins i tot en les nostres economies. Tots els països, des d’aquells on el seu paper és residual, com Espanya (on no arriba al 2%), fins allà on és crucial (com Polònia, amb el 75%) han ampliat el seu consum. Nacions poc compromeses amb el canvi climàtic, com els Estats Units, i aquelles que en fan bandera, com Alemanya, engeguen les centrals tèrmiques de carbó. I el pitjor és que es preveu que enguany el seu consum creixi.

La clau està en l’economia. La puja del preu del gas natural (reflex d’una  relativa escassetat i de les baralles amb Rússia) ha posat sobre la taula la seva rellevància. L’energia és la clau del desenvolupament econòmic i els països augmenten el seu consum sense fi. La descarbonització, a més, per la seva aposta per l’electricitat en la mobilitat, fa que s’expandeixi la seva demanda i, si es tenen en compte les inversions, el carbó és la font energètica més barata. És ver que les energies no renovables (hidràulica, eòlica, solar) produeixen electricitat a un cost molt baix, però les infraestructures necessàries són cares. El fet que a la majoria de països es donin subvencions per muntar aquesta mena d’instal·lacions demostra que la seva rendibilitat és baixa i en tot cas menor que la d’altres fonts energètiques.

Els països desenvolupats es poden permetre primar la generació d’energia verda, però els grans països d’Àsia no tenen aquesta capacitat, el que explica la pervivència del carbó i altres fonts energètiques fòssils. L’economia també explica que a la nostra illa no s’enlairin els parcs de plaques solars, tots ells dependents de subvencions públiques, de manera que la producció d’energies renovables es va quedant enrere en relació a la demanda. 

Hi ha dues visions oposades respecte a la transició energètica. Les persones més conscienciades exclamen que, davant de l’emergència climàtica, cal una transformació cultural que aconsegueixi reduir la petjada ecològica, per la qual cosa defensen l’impuls a la mobilitat en bicicleta o a peu, l’austeritat domèstica i empresarial i l’autogeneració per minvar el nostre enorme consum energètic. És evident que, si la majoria del planeta compartís la seva postura, s’assolirien grans fites. Tanmateix, la realitat és tossuda i els resultats no són gaire afalagadors, especialment a nivell global. A Menorca, la creació contínua de nous aparcaments públics -ara s'esta acabant un a Sant Lluís- permet aventurar que l’ús del cotxe, lluny de retrocedir, seguirà progressant. 

L’alternativa ve de la tècnica, que subratlla la necessitat de desenvolupar fonts energètiques capaces de substituir de forma eficient les energies fòssils perquè puguin agafar el seu relleu. L’economia i els costums socials no es veurien pertorbats: seguiríem utilitzant energia de forma massiva en la nostra vida. L’única diferència seria que no hauria emissions de gasos perjudicials pel clima.

En realitat, la tecnologia sempre ha estat la clau. La Revolució Industrial, que recordem és l’aliment de la nostra qualitat de vida, va començar amb la màquina de vapor i la Revolució Verda amb els motors eòlics i els panells solars (sense oblidar que l’energia hidràulica sempre ha estat aquí). Ara s’advoca per perseverar en aquest camí i aconseguir millorar aquestes instal·lacions, de forma que siguin més eficients que les convencionals. És més, els partidaris d’aquesta opció reivindiquen l’energia nuclear, que després de Txernòbil i Fukushima havia quedat desprestigiada, perquè no aporta emissions de CO₂ i les centrals són cada cop més segures. Seguint aquesta via, molts països del món estan reactivant els seus programes nuclears. Encapçala la llista la Xina (amb tretze noves plantes), seguida de la Índia amb set i Corea del Sud amb quatre, però n’hi segueixen estats de tota mena: Rússia, Emirats Àrabs, Finlàndia, França...

Segurament, l’increment del preu de l’electricitat que experimenta tot el món, no només Espanya, és un reflex del cost de la transició energètica. És cert que es tracta d’un pas imprescindible per al nostre benestar futur, però no és gratuït. Una actitud constructiva agraeix totes les aportacions: la dels activistes pel clima, que amb la seva moderació i hàbits saludables rebaixen la pressió del sistema energètic i la dels apassionats per la tecnologia, que forneixen sistemes millorats per produir energia verda. 

La terra avui viu una situació crítica que requereix esforços múltiples per afrontar el desafiament que planteja el canvi climàtic. No es guanya res blasmant les contribucions d’uns i altres. Totes són bones, perquè ens acosten a la tan desitjada neutralitat climàtica i, de fet, ningú podrà solucionar el problema de forma aïllada. Necessitarem bicicletes, plaques solars i centrals nuclears per rebaixar de forma significativa la nostra petjada ecològica en el planeta.

Els projectes d’urbanitzar el Freginal per aixecar el nou mercat de Maó

El gener del 1884, l’Ajuntament de Maó va decidir, en una polèmica resolució, rebutjar les propostes dels veïns sobre la construcció del mercat de verdures al Carme i a la plaça on estava abans, en favor d’una nova solució: edificar-lo a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona.

El 14 de febrer la Corporació acordava dotar 750 pessetes en el pressupost municipal per fer front a les despeses d’elaboració del projecte i es  nomenà una comissió per estudiar l’assumpte. Es tractava d’un comitè de quinze persones en el qual, al costat de tres regidors de l’Ajuntament, entre ells el batle Joan Rodríguez, s’hi trobaven nombrosos comerciants i homes de negocis de Maó i, de forma destacada, Joan Taltavull Garcia, el president del Banc de Maó i Joan Martorell, el director d’Industria Mahonesa (la fàbrica de Calafiguera). La presència Joan Rodríguez, director del Banc de Maó i Joan Taltavull, el seu president, corroborava la informació del diari El Liberal del desembre anterior sobre la participació d’una entitat financera en l’operació.

La sínia del Freginal el 186, abans de ser convertit en parc. Foto Ajuntament de Maó

Una comissió tan nombrosa no devia ser operativa i hi hem de veure sobretot la declaració de suport a la iniciativa d’una fracció de l’empresariat maonès. En realitat, sembla que només es va reunir els primers dies, quan va sol·licitar assistència a la Diputació provincial per sondejar el terreny i calcular el cost dels fonaments, al qual es pensava afegir el de les cases que s’havien d’expropiar per completar el pressupost. La paràlisi de la comissió va confirmar els pitjors auguris. Després de més de mig any de silenci, l’Ajuntament  demanava a la Diputació que l’arquitecte provincial es desplacés a Maó per elaborar el projecte, amb plànol i pressupost, d’urbanització del Freginal i de construcció del nou mercat. El tècnic faria acte de presència el mes de juny del 1885, sense que transcendís el resultat de la seva feina.

Al cap d’un any, el maig del 1886, es va publicar una notícia que sembla donar a entendre que el projecte tècnic fou lliurat a l’Ajuntament. Amb motiu de les actuacions per esbocar una casa per donar comunicació al carrer de l’Àngel amb el de Deia, s’indicava que hi havia la idea de procedir a l’obertura de carrers per comunicar el Freginal amb els de Deià, la Infanta i el Cos de Gràcia, obres que obeïen al projecte de construir una plaça de mercat al Freginal. La idea de connectar els carrers de l’Àngel i Deià feia temps que anava. L’Ajuntament tenia el projecte en cartera i el mes de gener diversos propietaris d’aquests carrers havien sol·licitat que s’executés, brindant la seva col·laboració. La Corporació acordà oferir 5.000 pessetes com a preu del solar quan es fes l’obra.

Els veïns, encapçalats pel llavors ja ex batle Rodríguez Femenías, van precipitar els fets. El mes de juny Rodríguez subhastava la casa del carrer Deyá, 8. L’adjudicatari havia de deixar l’espai per a l’obertura del carrer i es quedaria el solar restant i els materials de construcció. Així mateix dona la impressió que l’exregidor cedia el solar a l’Ajuntament a canvi d’una determinada suma. Així comprovam com l’antic batle tenia un interès directe en l’operació del Freginal, que ara d’alguna manera considerava remota, ja que en cas contrari, el rendiment obtingut de la seva propietat hagués estat superior. Val a dir que el mes de juliol la Corporació va comprar l’edifici del carrer de l’Àngel que mancava per enderrocar-lo i culminar així l’operació, de manera que el setembre les dues vies quedaven unides.

Carta de l'Ajuntament demanant l'arquitecte provincial

El 1935 Pere Ballester es referia a aquest episodi a La Voz de Menorca i explicava que la casa fou adquirida per l’Ajuntament com a part de l’operació urbanística del Freginal. Continuava indicant que el batle Rodríguez Femenías, amb la intenció d’urbanitzar-la i aixecar “un mercat digne de la població i a l’altura de les necessitats modernes”, va comprar la sínia Barbarrossa, que era una part del Freginal i limitava amb els carrers de Gràcia, Cos de Gràcia, Sant Jordi Deyà i Infanta. Tanmateix, “en la lluita amb els que volien reconstruir el vell mercat no va comptar amb prou suport dels seus partidaris”.

L’assumpte es mantindria en estat letàrgic gairebé una dècada, fins que, a les darreries del 1893, Joan Tudurí, el concessionari dels llocs de venda del mercat de verdures, proposà a l’Ajuntament d’aixecar un mercat de ferro al claustre del Carme. L’oferta era seriosa, ja que es comprometia a executar les obres segons el projecte presentat i pagar al municipi 3.000 pessetes anuals a canvi de gestionar els lloguers dels llocs de venda. La Corporació va resoldre un altre cop intentar promoure la urbanització del Freginal abans d’impulsar cap solució definitiva per al mercat.

Els maonesos van assistir a l’espectacle de com l’home ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Com a la dècada anterior, El Liberal es va manifestar a favor de la proposta del Freginal i El Bien Público en contra. El batle va obrir un concurs de projectes, al qual s’hi va presentar Pau Ruíz Verd, que era soci de Joan J. Rodríguez i Joan Taltavull a la Societat General de Alumbrado, la nova fàbrica de gas. La documentació fou lliurada a la Corporació l’agost del 1894, precisament al mateix temps que s’estaven subhastant per deutes els terrenys del Freginal, propietat de Rafael Femenías Gahona, per un import de 74.500 pessetes. El Liberal va publicar la memòria del projecte, que fou exposat al públic i passà per diverses comissions municipals, però devia de ser considerat massa onerós per a la hisenda municipal i el tema tornà a quedar en via morta. El que sí s’havia aconseguit era de refredar els ànims de l’empresari que volia edificar al claustre.

Plànol d'un mercat de ferro, com els que aspirava l'Ajuntament de Maó

Tanmateix, les males condicions del mercat van menar a què el tema es reactivés novament al cap de deu anys, en aquesta ocasió per iniciativa de l’Ajuntament que, el 1904, va encarregar a l’enginyer Antoni Gómez Cruells la redacció d’un projecte per al claustre del Carme. Es tractava d’un militar que l’any següent instal·laria la primera xarxa telefònica de Maó.

El Bien Público destacava que el projecte del mercat incloïa els llocs de venda, que, a més de ser elegants, eren amples i còmodes per als venedors, qualitats de les quals el llavors existent mancava completament. Després de la seva exposició al públic, el projecte, que comptava amb un pressupost de 70.771 pessetes, es va aprovar el més de febrer del 1905, amb onze vots a favor i tres en contra. Els regidors que s’oposaven al tema adduïen, un que el claustre no era el lloc indicat, tot proposant que es fes a la Miranda, i els altres que la situació econòmica del municipi no permetia d’emprendre una despesa de tanta importància. El batle defensà el projecte, ja que des de feia moltíssims anys es xerrava de construir un mercat, però mai es feia una obra que qualificà d’“indispensable per a la comoditat i salut dels veïns”.

Els mesos següents va continuar la tramitació del projecte. El governador de la província donà el seu vistiplau i uns mesos més tard es va aprovar el plec de clàusules de la subhasta de les obres i un pressupost extraordinari de 80.000 ptes per fer front a la despesa, així com l’emprèstit del mateix import per al seu finançament. Gómez Cruells rebé 2.000 ptes per la redacció del projecte .

Com en altres ocasions, en què el diari d’un signe polític s’oposava als projectes que defensava el seu adversari, El Liberal s’hi va manifestar en contra, tot assenyalant que els dos projectes anteriors havien fracassat perquè el local no era prou gros i hi havia dubtes sobre les seves condicions higièniques. En relació a l’actuació que es debatia, comentava que el crèdit que es demanava depreciaria els darrers títols, que s’havien emès feia uns anys i açò causaria el descrèdit del municipi.

Passatge del carrer S. Jordi que comunica amb el Freginal

El cas fou que, malgrat en aquesta ocasió el projecte havia culminat la seva tramitació i ja només calia emetre l’emprèstit i subhastar les obres, no es va fer res i, de fet, el 30 de gener del 1906 el batle de Maó ja no el considerava realitzable, afegint que només es podria portar a terme al cap d’uns anys i a costa de rebaixar la seva ambició i aixecar un mercat només per a fruites i verdures, que caldria finançar amb els ingressos ordinaris municipals, és a dir, sense apel·lar al crèdit. Victory lamentava que el local actual no tingués sol, sinó “un aire capaç de glaçar de fred les persones més robustes” (era hivern) i resultava molest i incòmode en alt grau. Les seves reduïdes dimensions impedien presentar les fruites i verdures amb la necessària pulcritud.

L’Ajuntament s’havia adonat de la impossibilitat de cobrir l’emprèstit i renuncià a la idea. És possible que hi tingués a veure la delicada situació  econòmica del sector del calçat, el principal de la població, que va començar a fer-se present la segona part del 1905. El mes de novembre El Porvenir del Obrero ja parlava de l’existència d’una crisi seriosa a tota l’illa, amb obrers en atur, preus dels jornals a la baixa i la temptació d’emigrar. La conjuntura s’aniria agreujant i el 1906 adquirí tints bastant dramàtics, fins al punt que es va plantejar que l’Ajuntament s’endeutés per escometre obres públiques en les quals es poguessin ocupar els treballadors que no tenien res per a menjar.

Tres projectes per a la construcció del nou mercat de verdures de Maó

 L’Ajuntament de Maó va fer enderrocar l’edifici del mercat de la Verdura de Maó el mes de novembre del 1883. Des del primer moment, els veïns de la zona van clamar per la seva reconstrucció, mentre que els del Carme advocaven perquè es construís un de nou aprofitant l’antic convent.

El claustre del Carme devers 1903 (Postal Dugay-Trouin)

Com era de preveure, els propietaris de la plaça de la Verdura es van avançar i van presentar el primer projecte de reconstrucció del mercat, el qual, com a prova de força, fou signat per 1.500 persones i que el Consistori va acordar, el 6 de desembre, d’exposar al públic durant quinze dies. El Bien Público va publicar l’exposició de motius, en la qual es remarcava el suport que havia rebut de totes les verduleres que hi acudien de forma habitual. Aquesta memòria estava en la línia d’una notícia apareguda a la premsa el dia anterior, que assenyalava que, com que el claustre del Carme no estava protegit contra la intempèrie del mal temps, algunes venedores havien decidir no establir-s’hi i havien llogat soterranis al voltant de la plaça de la Verdura. També es feia notar que al Carme s’havien reduït el nombre de llocs de venda i que els dies de pluja i tramuntana l’accés al mercat era molest. Paral·lelament, es subratllava el perjudici que provocava el trasllat als propietaris que havien adquirit les seves propietats a major preu, i als botiguers que es guanyaven la vida gràcies a l’animació de l’indret. Si la vida comercial minvava a la plaça, l’Ajuntament hauria de rebaixar la Contribució. Finalment, es destacava que el projecte tenia un cost relativament baix (20.000 pessetes), del qual es podria fer càrrec un contractista, de manera que l’immoble retornaria en pocs anys al bé públic.

Vista la politització de l’afer, no ens hauria d’estranyar que els dies següents un tal “Fèlix” publiqués dues gasetilles a El Liberal, en les quals s’expressava en contra de la proposta de la plaça de la Verdura i en favor del claustre del Carme, tot reiterant els arguments que ja havien aparegut amb anterioritat, als quals afegia la insuficiència de la plaça: les dimensions dels llocs de venda (1,35 m per 1,20 m) eren excessivament reduïdes i, a més, era impossible col·locar-hi totes les venedores, que abans tampoc cabien a l’edifici i ocupaven els quatre fronts exteriors, així com els carrers del Rosari i l’Àngel. En aquest sentit, feia notar que s’hauria de desterrar “el costum, o millor dit l’abús” que les verduleres envaïssin la via pública i impedissin el trànsit de carruatges.

 

Memòria en favor de la reconstrucció a la plaça de la Verdura

Finalment, el dia 22 de desembre els partidaris de l’opció del claustre del Carme van presentar el seu pla a l’Ajuntament, que defensaven en base als avantatges ja coneguts, en especial la seva amplitud, que permetia aixoplugar les peixateries, les escoles municipals i el jutjat. El Bien Público i El Liberal van reproduir a les seves pàgines la memòria del projecte que, a més d’insistir en els seus avantatges, indicava les condicions econòmiques previstes: el concessionari hauria de fer les obres a canvi de quedar-se amb els cànons que pagaven els llocs de verdura i de carn durant nou anys. Si, a més, aixecava uns nous jutjats i les escoles, el termini s’allargaria a vint anys, a més de l’import del lloguer que fins llavors cobrava l’Ajuntament a l’Estat. L’Ajuntament també va exposar aquest projecte al públic, la qual cosa va donar lloc a animades controvèrsies entre els seus partidaris i els que donaven suport a la reconstrucció de l’antic mercat.

Al cap d’una setmana, la Corporació remetia la proposta a la Comissió d’obres. El fet de no obrir un nou període d’exposició pública ens fa pensar que el Consistori volia concloure la qüestió. El dia següent, El Liberal comentava el contingut del projecte, però tan sols indicava que, segons aquest, l’Ajuntament havia d'optar entre fer les obres estrictament indispensables per a la reunió dels tres mercats de fruites, peix i carn o sumar-hi el Jutjat Instrucció i les escoles públiques. Tanmateix, afegia que, tot i que la construcció del mercat en el Freginal exigiria grans dilacions, era la millor alternativa perquè allà se li podria donar la forma i amplitud que es volgués i, a més, permetria d’urbanitzar aquells terrenys i enllaçar diversos carrers de gran importància de la població.

Bases per a la construcció del mercat al claustre del Carme

En realitat, el tema estava a punt de donar un gir inesperat i aquest ja havia estat avançat per la premsa. El 20 de desembre, abans que l’Ajuntament rebés de forma oficial el projecte del claustre, El Liberal havia publicat un extens article titulat “Tercer en discòrdia”, en el qual, tot i reconeixent que ja s’havien presentat dos projectes per a la reconstrucció del mercat, cadascun dels quals comptava amb arguments al seu favor, volia que es considerés un tercer: la seva edificació a la sínia des Freginal, un lloc on cabia de forma sobrada, la qual cosa permetria d’urbanitzar el sector. L’autor reconeixia que el Consistori no tenia capacitat per finançar les obres, sinó que aquestes haurien de quedar en mans d’una empresa que emprengués l’acció urbanística a canvi de quedar-se amb els solars sobrants, un exemple pioner de gestió o especulació urbanística, com es vulgui anomenar. Finalitzava dedicant un ampli espai a fer la història dels projectes d’urbanització des Freginal, que havia estat sobre la taula el 1827 i el 1861. En aquest darrer fins i tot es van fer pressupostos de l’obertura dels carrers, incloent-hi l’actual de Santiago Ramon i Cajal (que tardaria quasi un segle en executar-se).

En relació a aquesta idea, el mateix dia 20 El Bien Público informava que “sembla que algun individu de la Corporació municipal desitja que es construeixi el mercat de verdures en el lloc conegut com Freginal”, amb la qual cosa atribuïa la seva autoria a un regidor, cosa també evident per la documentació manejada, que només podia haver sortit del seu arxiu. Uns dies més tard, el diari informava que la comissió municipal es decantava pel projecte de la plaça de la Verdura, però en aquesta ocasió confonia els seus desitjos amb la realitat, ja que quan la Comissió d’obres de l’Ajuntament es va reunir el gener del 1884 es va confirmar la primera notícia: els regidors rebutjaven les dues propostes, pels inconvenients que presentava cadascuna d’elles, i propugnaven una nova solució: edificar el mercat a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona. Només en el cas que aquesta actuació es demostrés inviable acceptaven aixecar el mercat al claustre del Carme, ja que així es podrien unificar la venda de tot tipus de comestibles.

Els dies següents El Liberal apuntava que la idea del Freginal guanyava terreny i que un establiment de crèdit de Maó estava estudiant d’encapçalar la iniciativa, a la qual també donaria entrada a tots els particulars que hi volguessin participar. Els maonesos de l’època immediatament devien interpretar que el diari es referia al Banc de Maó, del qual el batle Joan Rodríguez Femenías n’era el gerent.

Val a dir que la resolució no va ser gens pacífica. El dictamen de la comissió va tenir un vot particular, que considerava inviable la proposta d’urbanitzar el Freginal en un termini raonable de temps. En el moment de la votació es van plantejar tres mocions alternatives, que van ser rebutjades per la majoria: la primera per permetre la venda de fruita i verdures a la plaça de l’antic mercat fins que n’hi hagués un de definitiu; la segona, reconstruir el mercat a la ubicació original però amb columnes de ferro (segurament la idea inicial era fer-ho de marès), i la darrera per obrir un nou període per al lliurament de projectes o la reformulació dels existents. Per comptes, es va nomenar una comissió encarregada de redactar el projecte de construcció del mercat i d’obertura de carrers i urbanització del Freginal, alhora que es permetia als particulars de presentar noves propostes.

 

La sínia des Freginal devers 1977

De forma prou significativa, El Liberal va publicar un article que defensava l’elecció del Freginal, en el qual no es deia pràcticament res sobre el mercat, sinó que el focus es posava en l’operació urbanística, remarcant que diverses corporacions l’havien estudiat per la necessitat que tenia la ciutat d’obrir vies per comunicar els carrers del Cos de Gràcia i de Gràcia, que facilitessin el trànsit de carruatges entre els barris de l’est i l’oest de la població, amb l’afegit de l’increment de valor dels carrers dels voltants de la sínia. Pel costat contrari, El Bien Público censurava que s’optés per una opció tan a llarg termini i que l’Ajuntament hagués fet cas omís dels projectes presentats pels ciutadans en benefici d’un de propi.