Els projectes d’urbanitzar el Freginal per aixecar el nou mercat de Maó

El gener del 1884, l’Ajuntament de Maó va decidir, en una polèmica resolució, rebutjar les propostes dels veïns sobre la construcció del mercat de verdures al Carme i a la plaça on estava abans, en favor d’una nova solució: edificar-lo a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona.

El 14 de febrer la Corporació acordava dotar 750 pessetes en el pressupost municipal per fer front a les despeses d’elaboració del projecte i es  nomenà una comissió per estudiar l’assumpte. Es tractava d’un comitè de quinze persones en el qual, al costat de tres regidors de l’Ajuntament, entre ells el batle Joan Rodríguez, s’hi trobaven nombrosos comerciants i homes de negocis de Maó i, de forma destacada, Joan Taltavull Garcia, el president del Banc de Maó i Joan Martorell, el director d’Industria Mahonesa (la fàbrica de Calafiguera). La presència Joan Rodríguez, director del Banc de Maó i Joan Taltavull, el seu president, corroborava la informació del diari El Liberal del desembre anterior sobre la participació d’una entitat financera en l’operació.

La sínia del Freginal el 186, abans de ser convertit en parc. Foto Ajuntament de Maó

Una comissió tan nombrosa no devia ser operativa i hi hem de veure sobretot la declaració de suport a la iniciativa d’una fracció de l’empresariat maonès. En realitat, sembla que només es va reunir els primers dies, quan va sol·licitar assistència a la Diputació provincial per sondejar el terreny i calcular el cost dels fonaments, al qual es pensava afegir el de les cases que s’havien d’expropiar per completar el pressupost. La paràlisi de la comissió va confirmar els pitjors auguris. Després de més de mig any de silenci, l’Ajuntament  demanava a la Diputació que l’arquitecte provincial es desplacés a Maó per elaborar el projecte, amb plànol i pressupost, d’urbanització del Freginal i de construcció del nou mercat. El tècnic faria acte de presència el mes de juny del 1885, sense que transcendís el resultat de la seva feina.

Al cap d’un any, el maig del 1886, es va publicar una notícia que sembla donar a entendre que el projecte tècnic fou lliurat a l’Ajuntament. Amb motiu de les actuacions per esbocar una casa per donar comunicació al carrer de l’Àngel amb el de Deia, s’indicava que hi havia la idea de procedir a l’obertura de carrers per comunicar el Freginal amb els de Deià, la Infanta i el Cos de Gràcia, obres que obeïen al projecte de construir una plaça de mercat al Freginal. La idea de connectar els carrers de l’Àngel i Deià feia temps que anava. L’Ajuntament tenia el projecte en cartera i el mes de gener diversos propietaris d’aquests carrers havien sol·licitat que s’executés, brindant la seva col·laboració. La Corporació acordà oferir 5.000 pessetes com a preu del solar quan es fes l’obra.

Els veïns, encapçalats pel llavors ja ex batle Rodríguez Femenías, van precipitar els fets. El mes de juny Rodríguez subhastava la casa del carrer Deyá, 8. L’adjudicatari havia de deixar l’espai per a l’obertura del carrer i es quedaria el solar restant i els materials de construcció. Així mateix dona la impressió que l’exregidor cedia el solar a l’Ajuntament a canvi d’una determinada suma. Així comprovam com l’antic batle tenia un interès directe en l’operació del Freginal, que ara d’alguna manera considerava remota, ja que en cas contrari, el rendiment obtingut de la seva propietat hagués estat superior. Val a dir que el mes de juliol la Corporació va comprar l’edifici del carrer de l’Àngel que mancava per enderrocar-lo i culminar així l’operació, de manera que el setembre les dues vies quedaven unides.

Carta de l'Ajuntament demanant l'arquitecte provincial

El 1935 Pere Ballester es referia a aquest episodi a La Voz de Menorca i explicava que la casa fou adquirida per l’Ajuntament com a part de l’operació urbanística del Freginal. Continuava indicant que el batle Rodríguez Femenías, amb la intenció d’urbanitzar-la i aixecar “un mercat digne de la població i a l’altura de les necessitats modernes”, va comprar la sínia Barbarrossa, que era una part del Freginal i limitava amb els carrers de Gràcia, Cos de Gràcia, Sant Jordi Deyà i Infanta. Tanmateix, “en la lluita amb els que volien reconstruir el vell mercat no va comptar amb prou suport dels seus partidaris”.

L’assumpte es mantindria en estat letàrgic gairebé una dècada, fins que, a les darreries del 1893, Joan Tudurí, el concessionari dels llocs de venda del mercat de verdures, proposà a l’Ajuntament d’aixecar un mercat de ferro al claustre del Carme. L’oferta era seriosa, ja que es comprometia a executar les obres segons el projecte presentat i pagar al municipi 3.000 pessetes anuals a canvi de gestionar els lloguers dels llocs de venda. La Corporació va resoldre un altre cop intentar promoure la urbanització del Freginal abans d’impulsar cap solució definitiva per al mercat.

Els maonesos van assistir a l’espectacle de com l’home ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Com a la dècada anterior, El Liberal es va manifestar a favor de la proposta del Freginal i El Bien Público en contra. El batle va obrir un concurs de projectes, al qual s’hi va presentar Pau Ruíz Verd, que era soci de Joan J. Rodríguez i Joan Taltavull a la Societat General de Alumbrado, la nova fàbrica de gas. La documentació fou lliurada a la Corporació l’agost del 1894, precisament al mateix temps que s’estaven subhastant per deutes els terrenys del Freginal, propietat de Rafael Femenías Gahona, per un import de 74.500 pessetes. El Liberal va publicar la memòria del projecte, que fou exposat al públic i passà per diverses comissions municipals, però devia de ser considerat massa onerós per a la hisenda municipal i el tema tornà a quedar en via morta. El que sí s’havia aconseguit era de refredar els ànims de l’empresari que volia edificar al claustre.

Plànol d'un mercat de ferro, com els que aspirava l'Ajuntament de Maó

Tanmateix, les males condicions del mercat van menar a què el tema es reactivés novament al cap de deu anys, en aquesta ocasió per iniciativa de l’Ajuntament que, el 1904, va encarregar a l’enginyer Antoni Gómez Cruells la redacció d’un projecte per al claustre del Carme. Es tractava d’un militar que l’any següent instal·laria la primera xarxa telefònica de Maó.

El Bien Público destacava que el projecte del mercat incloïa els llocs de venda, que, a més de ser elegants, eren amples i còmodes per als venedors, qualitats de les quals el llavors existent mancava completament. Després de la seva exposició al públic, el projecte, que comptava amb un pressupost de 70.771 pessetes, es va aprovar el més de febrer del 1905, amb onze vots a favor i tres en contra. Els regidors que s’oposaven al tema adduïen, un que el claustre no era el lloc indicat, tot proposant que es fes a la Miranda, i els altres que la situació econòmica del municipi no permetia d’emprendre una despesa de tanta importància. El batle defensà el projecte, ja que des de feia moltíssims anys es xerrava de construir un mercat, però mai es feia una obra que qualificà d’“indispensable per a la comoditat i salut dels veïns”.

Els mesos següents va continuar la tramitació del projecte. El governador de la província donà el seu vistiplau i uns mesos més tard es va aprovar el plec de clàusules de la subhasta de les obres i un pressupost extraordinari de 80.000 ptes per fer front a la despesa, així com l’emprèstit del mateix import per al seu finançament. Gómez Cruells rebé 2.000 ptes per la redacció del projecte .

Com en altres ocasions, en què el diari d’un signe polític s’oposava als projectes que defensava el seu adversari, El Liberal s’hi va manifestar en contra, tot assenyalant que els dos projectes anteriors havien fracassat perquè el local no era prou gros i hi havia dubtes sobre les seves condicions higièniques. En relació a l’actuació que es debatia, comentava que el crèdit que es demanava depreciaria els darrers títols, que s’havien emès feia uns anys i açò causaria el descrèdit del municipi.

Passatge del carrer S. Jordi que comunica amb el Freginal

El cas fou que, malgrat en aquesta ocasió el projecte havia culminat la seva tramitació i ja només calia emetre l’emprèstit i subhastar les obres, no es va fer res i, de fet, el 30 de gener del 1906 el batle de Maó ja no el considerava realitzable, afegint que només es podria portar a terme al cap d’uns anys i a costa de rebaixar la seva ambició i aixecar un mercat només per a fruites i verdures, que caldria finançar amb els ingressos ordinaris municipals, és a dir, sense apel·lar al crèdit. Victory lamentava que el local actual no tingués sol, sinó “un aire capaç de glaçar de fred les persones més robustes” (era hivern) i resultava molest i incòmode en alt grau. Les seves reduïdes dimensions impedien presentar les fruites i verdures amb la necessària pulcritud.

L’Ajuntament s’havia adonat de la impossibilitat de cobrir l’emprèstit i renuncià a la idea. És possible que hi tingués a veure la delicada situació  econòmica del sector del calçat, el principal de la població, que va començar a fer-se present la segona part del 1905. El mes de novembre El Porvenir del Obrero ja parlava de l’existència d’una crisi seriosa a tota l’illa, amb obrers en atur, preus dels jornals a la baixa i la temptació d’emigrar. La conjuntura s’aniria agreujant i el 1906 adquirí tints bastant dramàtics, fins al punt que es va plantejar que l’Ajuntament s’endeutés per escometre obres públiques en les quals es poguessin ocupar els treballadors que no tenien res per a menjar.