La vida al claustre del Carme abans de l’establiment del mercat

 L’octubre del 1883, la declaració de ruïna forçava el trasllat del mercat de verdures de Maó a l’exclaustre del Carme. S’iniciava una nova etapa per a l’edifici, llavors encara no excessivament antic, però que ja havia patit els estralls de la manca de manteniment i on fins aquell moment s'allotjaven diferents entitats, la majoria a la primera planta. 

El convent del Carme havia passat a propietat municipal el 1838 per acord de la Junta d’alienació de convents, que era l’encarregada de vendre els béns desamortitzats tres anys abans. La cessió tenia caràcter condicional i provisional. El 1844 el cap superior de la Província va fer l’entrega definitiva, a instància de l’Audiència i limitava l’ús al de jutjat d’instància del partit i presó. El 1864 l’Ajuntament de Maó va inscriure el bé al Registre de la Propietat.

 Tanmateix, des de molt prest aquest estat de coses es va veure alterat i el Consistori el va destinar a usos diferents del previst, fins al punt que l’únic que es va mantenir al llarg del temps fou el de presó, que ocupava l’ala oest, la que dona a la plaça del Carme i actualment allotja el Conservatori de Música. El 1870 aquesta funció carcerària fou ampliada amb l’habilitació d’una estança de l’atri per dipòsit de detinguts per faltes no susceptibles d’ingressar a la presó. Aquí passaven unes hores els acusats de delictes menors. Així per exemple, el 1877 van ingressar cinc al·lots agafats mentre tiraven pedres (en ocasions les llançaven al port des de la Miranda o llocs per l’estil) i el capvespre, a més, se’ls va obligar a agranar el claustre i recollir les pedres que havia al terra.

 

Un element que es va mantenir en funcionament al llarg dels anys va ser el gran aljub que havien construït els monjos per proveir el convent i que amb la seva marxa va passar a ser d’ús corrent. Hi anaven tots els veïns de la zona que no comptaven amb cisterna pròpia, la majoria gent de pocs recursos. De fet, sembla que només acudien els que no tenien més remei. El 1867 el diari El Menorquín demanava que es col·loqués una bomba, per no haver de poar, i apuntava que segurament així desapareixerien els escrúpols que tenien molts maonesos de beure aquella aigua «fresca i clara», per por de la manca de netedat. Per aquest motiu, quan l’aigua s’esgotava, com va passar l’estiu del 1871 o la primavera del 1883, s’alçaven queixes i es demanava a l’Ajuntament que hi posés remei, habilitant més fonts o cisternes d’ús públic. En tot cas, el tràfec de ciutadans que anaven a cercar aigua devia dotar d’una considerable animació a l’indret. L’aljub va estar en actiu fins ben entrat el segle XX.

Aviat van arribar nous inquilins. Un dels primers va ser l’Escola de Nàutica, inaugurada l’octubre 1855 per suplir el tancament de les empreses privades del ram, decretada pel Govern el 1850. L’Ajuntament va invertir 3.000 rals de billó en les obres d’adequació de diverses cel·les del claustre, més alguns més que es va gastar en l’equipament del centre. L'establiment acabaria per instal·lar-se al també exconvent de Sant Francesc, on la seva activitat es va allargar fins el 1869, quan el Govern acordà deixar de mantenir aquestes institucions, i va ser absorbit per l’Institut de segon ensenyament, situat al mateix edifici.

Una altra entitat d’aquesta mena fou l’escola de filletes. Abans de l’exclaustració, a la cel·la 16 del claustre hi havia un col·legi privat d’al·lots, amb vint-i-sis alumnes. La primera escola femenina de Maó fou creada el 1842, a la Casa de la Misericòrdia i la segona, el març del 1865, s’emplaçà de forma provisional al carrer Bonaire. El mes de maig ja passava al local definitiu del Carme, a les dependències on havia estat l’Escola de Nàutica, a càrrec de la professora Joana Beltrán, que anteriorment regentava un col·legi privat a la població. El gener del 1867, la mestra oferia un curs de francès al centre. El 1871 l’Ajuntament va decidir derivar al Carme part de l’alumnat de la primera escola, que llavors era al carrer de Sant Josep, on el seu nombre era excessiu. El 1879 la professora titular, Margalida Comellas, va morir i es passà el condol a les aules. Potser en aquest local, l’antiga cel·la prioral, tenia la seva seu un col·legi electoral per al tercer districte de la població (tanques del Carme), del qual tenim constància per primera vegada el 1860 i on acudien a votar les nombroses ocasions que eren convocats els maonesos.

En aquesta mateixa època, l’Ajuntament va cedir un espai a la Guàrdia Civil, fundada el 1844 i que abans del 1860 ja allotjava els membres de la Benemèrita. El 1868 l’institut armat va col·locar un rètol amb la indicació “Casa quarter de la Guàrdia Civil” sobre la porta d’ingrés al claustre. El panell era a l’angle esquerre, davall de la imatge de pedra de la Verge, i el seu color fosc ressaltava força en la paret de calç. El fet causà l’estranyesa de la gent, perquè l’entrada també donava accés a la presó, l’escola i altres establiments. Al cap d’un mes seria retirat, deixant enrere una puja de crítiques a l’«adefesio».

El claustre era utilitzat en ocasions per allotjar espectacles gimnàstics, de la primera funció dels quals en tenim constància per l’anunci aparegut a la premsa el 1864, a càrrec d’una companyia acròbata i gimnasta. Cinc anys més tard la troupe del senyor Berteaux va oferir una sèrie de funcions de jocs gimnàstics. Els anys següents es van anar repetint aquesta casta d’actuacions. El 1865 el claustre allotjava la pagadoria d’enginyers, els locals de la qual va utilitzar aquell any la Caixa General d’Imposicions per realitzar una Junta General. El 1860 l’Ajuntament va acordar establir un cos de serenos a la població, inicialment amb vuit guàrdies i un caporal. El quarter també va ser instal·lat al claustre, fins al 1877, en què fou transferit al Principal de Guàrdia.

 

Potser el motiu d'aquesta i altres mudances eren les males condicions de l’edifici. El 1867 la premsa ja es referia als «ruïnosos claustres del convent que havia estat dels pares carmelites» i demanava que es baratessin les portes d’entrada al claustre, sobretot la que donava al passeig de la Miranda, que era «fosca, amb un sòl desigual i fins i tot nauseabund, a causa dels estables que hi ha davall de la seva arcada». Des del 1870 apareixen a la premsa notícies sobre les seves deficients condicions. Aquell any es remarcava la necessitat d’arranjar les galeries, que presentaven molt mala vista. L’any següent es va recompondre el pis que, segons el periodista, «estava en un estat que feia intransitable el pas». La situació va arribar a ser tan greu que el 1876 es va desmuntar la teulada d’un dels corredors, que estava a punt de caure. El Bien Público es queixava que el claustre quedés d’aquella manera, que qualificava de «llastimosíssima», ja que si les arcades quedaven sense cobert, a més de presentar un aspecte lleig, presagiaven la seva ruïna. Tal i com temia el rotatiu, l’Ajuntament va fer caixa amb els materials desmuntats: les seves fustes eren subhastades al cap de pocs dies.

 

El desembre d’aquell any es van executar unes obres per millorar les condicions de la presó i els jutjats que els darrers consistoris, potser per l’efervescència revolucionària que vivia el país des de la fugida de la reina Isabel II el 1868, havien desatès. Es van col·locar portes noves i dues reixes a l’entrada, es va restaurar els paviments de la presó i es van emblancar aquesta i la Sala d’Audiència. En aquesta última es van posar estores a la tarima i es va penjar el quadre d’Alfons XII, que feia ja dos anys, el gener del 1875, que havia estat proclamat rei d’Espanya. Ara bé, l’immoble era molt gran i l’Ajuntament no donava a l’abast: el 1882 es denunciava que la teulada de la galeria sud amenaçava ruïna i es reclamava una actuació immediata.

 

De fet, el mal estat de la part de l’edifici que acollia el jutjat va obligar a reubicar-lo a la planta baixa de l’Ajuntament. Com que açò incomplia les condicions de cessió de l’immoble, el 1881 l’Ajuntament de Maó va redactar un projecte de jutjats. La nova construcció s'havia d'aixecar sobre les arcades que sostenien la galeria del claustre arruïnat feia pocs anys. Disposaria d'una sala espaiosa destinada a audiència civil i criminal, els despatxos particulars del jutge i el ministeri públic, a més de tres departaments per als secretaris i l’arxiu, una estança per al col·legi d'advocats, una altra per als procuradors i altres habitacions.

 

El consistori maonès va proposar de pagar la meitat de l’import del pressupost, tot demanant a la resta de municipis que abonessin el que faltava, ja que, al cap i a la fi, el jutjat no tenia jurisdicció només sobre el terme de Maó, sinó sobre tot el partit judicial. Tanmateix, els altres ajuntaments no van ser d’aquest parer i ni tan sols van comparèixer a la reunió convocada pel batle de Maó el 1882, quan disposà dels plànols i el pressupost de les obres, de manera que el tema entrà en via mortal. El tribunal no va tenir sort, perquè en aquesta data la part de les Cases Consistorials que ocupava amenaçà ruïna i va fer necessari un nou trasllat a una casa del carrer de santa Teresa. Els jutjats es mantindrien en aquesta situació anòmala trenta anys, fins que s’aixecà un nou edifici a una ala del claustre del Carme, com s’havia planejat el 1881.