Els difícils inicis del mercat del claustre del Carme de Maó

El 24 d’octubre del 1883, l’amenaça de ruïna obligava a traslladar el mercat de verdures de Maó a l’exclaustre del Carme, pensant que seria una solució provisional. Al llarg d’una dècada l’Ajuntament va acaronar la idea de construir un edifici a posta, però l'excessiva ambició, poc acord amb les seves escarransides finances, van malmetre els diferents projectes.

Tanmateix, la idea d’emprar el claustre del Carme com a mercat era antiga. El 1867 el diari El Menorquín llançava la proposta d’utilitzar l’edifici per allotjar el mercat, ja que «tan mezquino es el que poseemos para pescadería». Tres anys més tard, el rotatiu renunciava al projecte, perquè s’havia construït una bella construcció per peixateria i carnisseria.

Quan es va fer efectiva, la precipitació de la mudança va comportar que el nou local no tingués les mínimes condicions d’habitabilitat, de la qual cosa les verduleres es van queixar nombroses vegades. Les primeres reclamacions, a finals de novembre, van estar motivades per l’alt preu que l’Ajuntament cobrava pels magatzems on guardaven el gènere no venut. Pocs dies més tard les protestes anaven dirigides a les deficients condicions d’abric contra el mal temps. Així mateix, els dies de pluja i tramuntana l’accés al mercat era molest. Per aquest motiu, algunes venedores van abandonar l’indret i van llogar soterranis al voltant de l’antic mercat, de manera que els llocs de venda del Carme van disminuir de forma notable.

Amb el pas dels mesos, i en comprovar que cap dels projectes d’un nou mercat avançava, el Consistori va admetre la necessitat de fer algunes millores en l’edifici provisional. A principis de març del 1884 s’aprovava d’executar les obres de reforma proposades per una comissió municipal nomenada a l’efecte. Consistien de tapiar fins l’altura dels capitells nou arcades de l’edifici, vuit del costat oest i una del nord, tenien un cost previst de 475 pessetes i es van començar tot d’una, malgrat les crítiques que aquesta actuació convertiria l’indret en un carreró fosc.

Aquesta intervenció suposava el primer pas en l’acceptació per part de l’Ajuntament del claustre com a mercat de facto de la població. El mes següent se subhastaven tots els llocs de venda per un període d’un any. Aquests s’organitzaven en dos grups: per un costat hi havia les carnisseries (llevat de les que venien porc), les quals ocupaven tretze locals i per l’altre la resta: verduleries i llocs de venda de carn de porcí.

Les anteriors obres, que a pesar de la seva modèstia suposaven la consolidació del mercat en el claustre del Carme, van donar lloc a un rocambolesc conflicte amb el governador de la província a compte de la casa-quarter de la Guàrdia Civil que, des de feia dècades, estava ubicada aquí. A finals de mes, el tinent coronell cap de l’institut armat a Balears es va presentar a Maó, inspeccionà la situació del local i, disconforme amb els canvis, remeté un ofici a l’Ajuntament, exigint que es restituís la situació anterior.

La Corporació  li va oferir la casa del carrer Sant Josep on vivia el primer macer, una resposta com a mínim poc meditada, perquè l’habitatge estava en males condicions i, per les seves dimensions, no podia acollir més de tres persones, quan al Claustre les dependències de la Benemèrita, oficines i habitatges, ocupaven set cel·les a la planta baixa i tres al primer pis. No és d’estranyar que al cap de pocs dies, ja el mes d’abril, el governador de la província demanés que les verduleres desallotgessin la galeria on havia el quarter i s’enderroquessin les obres de la polèmica, per la impossibilitat de compatibilitzar els usos comercials i els de seguretat pública.

No sembla que la Corporació se sentís excessivament intimidada per aquesta interpel·lació, perquè no va prendre cap resolució al respecte. Al contrari, el mes de juny es van numerar el llocs de venda del claustre, fent una altra passa en l’establiment de l’indret com a mercat definitiu. A Palma de Mallorca tampoc es van precipitar i no va ser fins al mes d’agost que el governador, després de reunir tota la informació sobre la cessió del mercat del claustre, quan va enviar una nova comunicació, en la qual autoritzava l’ús del claustre com a mercat, però reiterava la seva pretensió d’allunyar els llocs de venda del quarter de la Guàrdia Civil i exigia que les verduleres desallotgessin les arcades nord i oest de l’edifici i s’eliminessin els envans que s’havien alçat a principi d’any, perquè els guàrdies civils poguessin transitar lliurement per aquella part de l’edifici. El mercat s’havia de limitar a les galeries sud i est o qualsevol altre lloc.

El batle va acatar l’ordre i emeté un ban que obligava les verduleres, el 21 d’agost, a desplaçar-se a la part de l’edifici més propera a la plaça del Carme. Les venedores es van queixar de forma sorollosa, perquè als perjudicis i les molèsties que patien des de la seva ubicació, s’afegia el d’estar exposades al sol abrasador de l’estiu i la rigorosa intempèrie de l’hivern, ja que les galeries assignades, a diferències de les anteriors, no tenien teulada.

El governador civil fonamentava la seva posició en documents del 1837 i 1845 que, al seu parer, demostraven que la propietat de l'Ajuntament sobre el claustre restava condicionada a destinar-ne una part a presó i jutjats. La Corporació maonesa va presentar un recurs, on argumentava que la propietat municipal era absoluta i només s’exigia que a la localitat hi hagués un espai per presó i jutjats, els quals ja hi eren, sense impedir altres usos al claustre i res s’indicava sobre la caserna de la Guàrdia Civil. El governador, al seu torn, no quedà satisfet amb la resolució municipal i reiterà que s’havia de procedir a la demolició de les obres executades per deixar les galeries en el seu estat original. La Corporació no es podia avenir i va enviar un nou ofici demanant la confirmació de l’ordre.

Tot fa pensar que a aquelles altures es tractava més d’un pols de poder que de la resolució d’un simple conflicte d’ordre públic. El governador va respondre comminant a l’enderrocament dels envans. L’Ajuntament va presentar un nou recurs en el qual ja no discutia sobre el dret de propietat de l’immoble, sinó que adduïa que, atès que el Govern havia aprovat l’expedient per arrendar un altre edifici per a la Guàrdia Civil i abandonar les dependències del claustre, si es procedia a la demolició, al cap de poc les obres s’haurien de revertir per la necessitat de posar a cobert les venedores de les inclemències del temps. Per aquest motiu, sol·licitava que només es tiressin baix les que hi havia davant de la Benemèrita.

El governador civil fou sensible i accedí a aquesta darrera petició de sentit comú, i l’Ajuntament finalment executà els treballs el 18 de setembre. Tanmateix, després d’haver actuat, la Corporació no es va poder estar d’apel·lar davant del ministre de la Governació, sense cap resultat pràctic.

Es tractava d’una demostració de força de l’autoritat, perquè ja feia temps que la Guàrdia Civil tramitava el canvi d’emplaçament. De fet, un mes abans  s’havia acordat quin seria el nou local i el 5 de setembre havia estat signat el contracte amb Bartomeu Salord, llogant una casa de la seva propietat del carrer de santa Teresa, tot i que es demorava el trasllat fins al mes d’octubre (probablement per donar temps a realitzar obres de condicionament). Complint el calendari, el dia 21 es produïa el canvi, que va perdurar en el temps gairebé un segle, ja que l’institut armat no la va abandonar fins el 1981, en què es mudà a l’actual edifici, propietat de l’Estat, a la carretera de Sant Lluís.

El 1884 l’Ajuntament no va perdre el temps, i, a més de recuperar l’espai de les verduleres, al cap de pocs dies subhastava la concessió de les casetes 4, 5 i 6 de la galeria oest, que corresponien al lloc que fins llavors ocupaven els guàrdies civils. A finals de novembre s’instal·lava a la número 4 una delegació de la fàbrica de pastes per a sopa “La Flor de Castilla”, de Josep Ponsetí.

Malgrat que l’Ajuntament seguia cercant una ubicació alternativa al claustre del Carme, les gestions estaven bastant estancades, de manera que l’any següent va veure noves actuacions que a la pràctica donaven el caràcter de definitiu al nou emplaçament. Així, en finalitzar la contracta dels arrendaments de les casetes de venda, el mes de març es van subhastar per un període de quatre anys, quant l’exercici anterior s’havien limitat a un de sol.

Pel que fa als llocs de verdura, la dècada del 1890 el concessionari fou el plater Joan Tudurí Lliñá, el qual s’encarregava de cobrar els arbitris a les venedores que els explotaven. Durant molt de temps fou freqüent aquest sistema pel qual l’Ajuntament deixava en mans d’un tercer la gestió d’un servei a canvi d’un tant fix, ja que procedint així s’estalviava tenir personal i evitava conflictes derivats de la recaptació de les taxes. El 1893, Tudurí presentaria una oferta per construir un nou mercat de ferro al Carme, que l’Ajuntament anà ajornant fins que el tema va perdre interès.