Història d’un racó de Maó: la creació de la plaça de Colon

El 24 d’octubre del 1883 es clausurava definitivament el mercat que fins llavors havia donat nom a la plaça de la Verdura de Maó (que ara es coneix com plaça de Colón). El mercat venia funcionant des del 1733, per iniciativa del Governador Richard Kane. L’edifici, que amenaçava ruïna i era vist amb mals ulls per l’Ajuntament, descontent pel seu aspecte i manca d’alineació amb la resta de cases, fou esbocat el mes següent, de manera que en poques setmanes no quedava ni rastre. El mercat fou traslladat de forma provisional al claustre, situació que es va anar consolidant amb el pas del temps. Encara que es van redactar alguns projectes per aixecar un de nou al mateix lloc, l’oposició del partit republicà, que regia el consistori, ho va fer impossible.

 

La plaça de Colon encara sense palmeres. Postal J. Moll

El mes de setembre de l’any següent, el monàrquic El Bien Público es lamentava que els que alimentaven esperances que s’hi construís un mercat a l’espai podien posar-se a dormir, ja que, perquè no quedés ni l’ombra d'aquell edifici, s'havia començat a anivellar el pis. La corporació havia decidit  convertir l’indret en un jardí, amb bancs de pedra procedents del passeig d'Isabel II, on estaven essent substituïts per d’altres amb peu de ferro, i potser amb un sortidor, com el que hi havia en aquell passeig.

Al cap d’un mes el diari es queixava de la lentitud dels treballs i qüestionava quin seria el seu cost. El gener del 1885 es donaven els darrers retocs a les obres, amb la plantació de vuit arbres. El mes de febrer El Bien Público, sempre desitjós de recuperar la funció de mercat per a la plaça, informava que l’Ajuntament pensava reubicar allà els venedors ambulants que hi havia al costat de la peixateria, però el republicà El Liberal el va rectificar assenyalant que el destí que els esperava no era aquest, sinó el claustre del Carme.

Tanmateix, les coses no eren tan clares i a l’estiu, davant les queixes del concessionari de les parades de venda del Carme perquè tots els dies alguns venedors de fruites i verdures s’instal·laven a la plaça, el consistori va acordar que es fes complir l’article de les ordenances municipals que ho prohibia; no devia ser fàcil, perquè l’ordre es va haver de reiterar el mes següent. Així i tot, no va resultar senzill que els venedors que durant dècades s’havien posat a l’indret l’abandonessin. Dos anys més tard encara s’hi col·locava un bon nombre de verduleres, fins al punt d’impedir el trànsit, la qual cosa va obligar al regidor encarregat a fer-les retirar per la força i manar que les cistelles i els bancs de les botigues del voltant només sortissin de la façana la distància que permetia l’ordenança municipal.

Pràcticament l’únic que va quedar de l’antiga plaça va ser el pou, que donava prou aigua. El mes de juliol del mateix any del 1885 es va suscitar el problema que el cabal de la font de Sant Joan, de la qual s’abastien molts veïns, va minvar molt, per la qual cosa l’Ajuntament va resoldre de muntar una canal que dugués l’aigua des del pou de la plaça de la Verdura fins als dipòsits de l’Esplanada, que fins llavors només havien servit per alimentar el sortidor que allà hi havia i que el mes de novembre van passar a alimentar una nova font pública.

 

El Liberal 23 de juliol del 1887

Poc a poc, l’espai va anar prenent un altre caire. L’estiu del 1886 els veïns de la plaça i del carrer de l’Àngel van aprofitar les noves condicions de l’indret per organitzar balls públics, però passada la novetat, l’interès va decaure en favor d’altres llocs de més anomenada, com el cafetí El Trueno del mercat del Claustre.

L’Ajuntament va anar condicionant la zona, no sense algun entrebanc: els arbres plantats a principi d’any, passat Sant Joan estaven “completament destrossats” i el mes d’agost les seves restes i els pals de suport van ser arrabassats. El 1888 la corporació va fer aixecar un petit mur, possiblement per protegir l’àrea enjardinada. Per comptes, la paret que tancava la plaça fou esbocada. El Bien Público comentà amb recança que “sens dubte per matar fins al record del que un temps va ser aquell lloc”.

A l’entrada del 1890 el consistori va decidir urbanitzar definitivament l’espai: es va empedrar el terra, cosa que els veïns van agrair, perquè així es van veure lliures de la pols que s’alçava, i es va construir un jardinet protegit amb reixes de ferro. L’any següent es van plantar nous arbres. Malgrat tot, la premsa assenyalà que aquesta actuació no deixava de ser un pegat i, de fet, al llarg de vint-i-cinc anys es van executar successives reformes per dignificar l’aspecte de la plaça. El 1905 es van llevar els arbres anteriors i es van plantar de nous; també es va reorganitzar la zona, tot reduint en un metre el perímetre empedrat per facilitar el trànsit de carruatges i cavalleries, que resultava excessivament estret. Dos anys més tard s’executava una nova obra amb el mateix objecte.

 

La plaça de Colon amb les palmeres acabades de plantar

Els arbres sempre eren l’element més sensible de tots els espais públics de Maó. A la fúria dels elements, que els malmetia periòdicament, s’afegien els actes vandàlics, com l’esdevingut el 1909, en què fou escapçat amb un ganivet un que havia estat plantat recentment, potser amb motiu de la festa de l’arbre, celebrada uns dies abans.

El 1915 es va portar a terme la darrera remodelació de l’indret, que perduraria durant dècades. El gener, abans de comptar amb el projecte d’enjardinament, es van arrabassar els arbres. El mes següent, l’Ajuntament aprovava els plànols realitzats per l’arquitecte municipal Femenías. Es va construir un octàgon d’un perímetre inferior a l’esplanada enrajolada que existia fins llavors, a l’interior de la qual es van disposar quatre parterres, de manera que es conjugava la necessitat de facilitar la circulació amb la voluntat d’embellir el lloc. El mes d’abril es plantaven les palmeres que avui en dia, més d’un segle després, encara existeixen i fins i tot han menat a alguns a batejar la zona com “la plaça de les palmeres”.

Els treballs van continuar durant el mes de maig amb un nou empedrat, que possiblement es tracta de l’emmacat actual. Finalment, el 5 de juny els veïns organitzaven una festa per solemnitzar la finalització del jardí i les obres, la qual fou amenitzada per la banda municipal. L’Ajuntament es va prendre de forma seriosa el manteniment de l’espai: uns mesos més endavant es col·locava un reixat de tela metàl·lica per protegir les plantes de l’acció dels animals i poc després el guarda-passejos de Maó procedia a l’arranjament del jardí. Així i tot, al cap d’un any un regidor informava de l’estat d’abandonament del jardinet i instava perquè el funcionari el tornés a compondre.

 

La plaça de Colón amb les palmeres un poc crescudes

El pou de la plaça devia de quedar cegat en el moment de la primera urbanització posterior a la desaparició del mercat. El 1905 El Bien Público feia notar que en un temps no molt llunyà allà existia aquest pou i demanava que es restituís en benefici de les famílies que a l’estiu es veien mancades “de tan indispensable article”. La notícia no va tenir un efecte immediat, però l’agost del 1911 el batle, assabentat de l’existència d’aigua, va donar l’ordre de reconstruir el pou. Al cap de dues setmanes encara s’extreia fang i aigua amb un torn, una corda i un doble poal; amb tan pobres mitjans les obres eren lentes. A principis de setembre van quedar enllestides i es va acordar que el pou quedés tancat als vespres, segurament per evitar actes vandàlics.

El 1912 el farmacèutic Hernández i el metge Llorenç Pons van analitzar les aigües dels pous de Maó, inclòs el d’aquesta plaça, i va resultar que només eren potables les de la font de Sant Joan, que així i tot s’havien de filtrar. És de suposar que a partir d’aquell moment es va prendre alguna mesura de tipus higiènic, perquè l’any següent es van millorar les condicions d’abastament d’aigua amb la construcció d’una font i fins i tot es va fer un dipòsit al Teatre Principal per proveir-la d’aigua.

Com en altres llocs cèntrics, els fillets jugaven per l’indret. El 1893 la premsa es queixava que als capvespres importunaven els veïns amb les seves correries i crits estridents. Un dia van fer caure un ancià de vuitanta anys, que es va dur un bon ensurt i algunes contusions, per la qual cosa el periodista demanava més vigilància als agents de l’autoritat.