Història d’un racó de Maó: De la plaça de la Verdura a la plaça de Colon

Després de l’enderrocament del mercat de Verdures de Maó, el 1883, la plaça va ser urbanitzada, en diverses etapes. El 1914 es va arribar a un acord amb Francesc Andreu, el propietari de l’Eléctrica Mahonesa, a través del qual se li atorgava la concessió en exclusiva durant deu anys de l’explotació del pou de la plaça Vella, a canvi de què instal·lés una bomba i construís un dipòsit d’aigua amb la seva corresponent canonada, amb el qual s’abastaria als veïns de l’aigua de les aixetes que es van muntar aquí i a la plaça de la Peixateria. En finalitzar el termini, la instal·lació passaria a propietat municipal. Andreu subministrava l’aigua de forma gratuïta i es quedava el sobrant per a la seva empresa. Es nota que en aquella època l’aigua era molt escassa i valuosa.

 

Postal de J. Pons on es veu una persona agafant aigua del pou

L’industrial no va reparar en despeses i, a més de les dues boques d’aigua va aixecar una esvelta columna metàl·lica rematada per un globus de vidre opac amb una bombeta elèctrica. El conjunt es veia ben polit i contribuïa a millorar l’aspecte de l’indret, per la qual cosa es pot entendre com una mena de d’operació de màrqueting de les bondats de l’electricitat, llavors encara en plena expansió. Per contribuir a l’efecte, es va col·locar un potent llum de 500 bugies d’intensitat, que literalment enlluernava tots els transeünts i unes setmanes més tard es va reduir a 400. L’actuació va ser ben rebuda; de fet el dia de la inauguració s’organitzà una festa en què va actuar la banda municipal.

En alguna ocasió a la plaça es van muntar quioscos i atraccions. L’abril del 1901 es va improvisar un on es venien “objectes del més refinat gust modern, indispensables per a l’ornament i confort de la casa, a disposició de la gent “com il faut”, de la bona societat”. La novetat de tots aquells bells articles i l’enllumenat extraordinari atragueren una extraordinària concurrència, que va esgotar el gènere en dos dies. Dos anys més tard, per les festes de Gràcia, es va emplaçar un altre quiosc, que venia juguetes i objectes ornamentals. El 1909 s’instal·lava un barracó fotogràfic.

Acord de l'Ajuntament de Maó dedicant la plaça a Colon

La zona havia estat coneguda des d’antic com la plaça de la Verdura, prenent el nom del mercat, però ràpidament aquesta denominació fou transferida al claustre del Carme. Durant un parell d’anys El Bien Público s’hi referia jococosament com “la plaça sense nom”, però el 1887 ja trobam l’apel·latiu de “plaça Vella”, que perduraria fins que el 12 d’octubre 1916 es baratés pel de Cristòfol Colón per commemorar l’aniversari del descobriment d’Amèrica, seguint potser l’exemple de Ciutadella, que se l’havia dedicat el 1892. En contra del que sol ser habitual a Maó, on les designacions tradicionals solen ser inamovibles, en aquesta ocasió la novetat va fer fortuna, tal vegada pel fet que “plaça Vella” era un apel·latiu recent. La darrera vegada que es recull a la premsa és el 1920 i després sempre figura com plaça de Colon, sense ni tan sols fer constar “abans plaça Vella” amb què es recordava els noms realment venerables.

Val a dir que no era la primera vegada que s’intentava canviar aquesta denominació. Quan es va enjardinar l’indret per primera vegada, el 1890, ja s’havia fet la proposta d’aixecar un bust de bronze en honor del doctor Orfila i posar-li el seu nom. La idea no va tirar endavant i s’ha d’emmarcar en els diversos intents d’erigir una estàtua que recordés el maonès de fama internacional, fins que a la fi es va portar a terme el 1953, coincidint amb el centenari de la mort del personatge. Tornant a la plaça de Colon, va ser una de les poques vies que no van veure alterada la seva denominació durant els turbulents anys de la República, la Guerra i el franquisme.

 

No s’hauria de confondre aquesta plaça amb la del Retiro, que és el nom com, en la reordenació del viari de Maó del 1861, es coneixia oficialment la del Padronet, vell record de quan la que parlam era la del Padró. De fet, els anys següents els anuncis de la premsa indicaven “abans del Padronet”, perquè ningú es confongués. Aquesta denominació del Retiro va persistir fins a la Guerra Civil, per caure en l’oblit a partir de llavors. 

Malgrat la desaparició del mercat, la plaça va continuar essent un lloc concorregut i amb un marcat accent comercial. El 1889 al número 6 va obrir el forn d’Andreu Lamartín, amb el reclam que s’hi podien trobar ensaïmades a l’estil de Mallorca. Anteriorment al costat hi havia un altre forn, però el 1892, potser ofegat per la competència, va tancar les seves portes. A tocar, al nombre 8, el 1892 s’anunciava la Panadería La Mallorquina o forn de can Matxani, possiblement el mateix que al principi era al número 6, ja que també anunciava ensaïmades mallorquines, així com bescuits de tota casta i galetes dolces, sense oblidar el pa català i els panets o llonguets. Se servia a domicili. 

El comerç de Martí Mata era al carrer d’Hannover, número 8, però en ocasions als anuncis s’indicava que era a la plaça Vella, i abans a la de la Verdura, ja que el carrer és a tocar de la plaça. Es tractava d’una coneguda botiga d’alimentació que el 1878 venia vi català i el 1892, a més, vi de Màlaga, canya de l’Havana, oli de Tortosa i andalús, sucre daurat, olives, patates, arròs de València, bacallà, figues del país i altres gèneres per l’estil. A la plaça també hi havia un cafetí, on el 1894 es va produir una baralla entre forasters i maonesos, que van venir a les mans i resultaren trencats alguns vidres, bòtils i gots. El cap dels serenos va expulsar els contendents, a qui obligà a abandonar l'establiment. Amb el temps es produí una renovació dels comerços: el 1900 s’inaugurava can Galo, que servia gelats i refrescos en un local “ampli, higiènic i apropiat”. La vigília i el dia de Sant Joan va organitzar balls públics al seu davant.

 

El 1899 es va traslladar al número 4 el despatx de Gaudenci Pradere, que venia llenceria, retalls de roba i objectes d’òptica i fins llavors havia estat al carrer Nou, però la botiga, que els anys anteriors ja havia anunciat liquidacions de tot el gènere i no devia d’anar gaire bé, va tancar definitivament el 1904. El mateix any obria les seves portes l’òptic Gisbert, que el 1919 venia ulleres i lents “con los cristales ahumados de todo color”. Apuntem per finalitzar el repàs dels establiments de la plaça que el 1915 s’estrenava la casa de fotografia de Jaume Garriga, que oferia ampliacions de 65 per 59 cm amb tota mena de marcs, que es podien comprar a terminis d’una pesseta a la setmana. Tenia un servei ambulant i anunciava que feia retrats encara que plogués. També estava especialitzat en targetes postals. De fet, l’editor Joan Pons aquests anys va treure una sèrie de Maó i es Castell amb fotografies seves, entre les quals precisament hi havia una de la plaça de Colon. 

L’esdeveniment més dramàtic que va tenir lloc a l’indret es produí la nit del 7 de febrer del 1907, quan va cremar l’estanc de Joan Seguí. Els xiulets dels serenos i les campanes de les esglésies, que tocaven a sometent, van alertar la població, fins al punt que el públic abandonà el Teatre Principal i el Consey, on s'estava celebrant funció. A les onze i vint les enormes flames sortien de les portes i les finestres, completament consumides.

 

La família de l'estanquer era a la representació de casino del Consey, però ell estava sol a casa i, quan advertí el foc, era tan virulent que no va poder sortir per la porta del carrer. L’home obrí una finestra del primer pis i demanà auxili. Quan van acudir alguns vianants, es llançà als seus braços sense esperar que li posessin una escala. La gent va començar a apagar el foc, fins que arribaren la bomba del cos d'Enginyers i els tancs de l'Hospital. Els soldats s'anaven passant poals d'aigua que s'extreien de les cisternes de les cases properes, de manera que a les poques hores l’incendi va ser controlat. Un cop apagada la planta baixa es va pujar als pisos superiors amb escales de la fàbrica d'electricitat. Sobre les tres el sinistre va quedar completament extingit. En alguna postal d’època es poden apreciar els signes que van deixar les flames sobre la façana de l’edifici, encara ben visibles.