Formació i primers temps de l’antiga peixateria de Maó

Els espais urbans no són entitats fixes, creades per uns fundadors llegendaris d’una vegada per sempre, sinó llocs que es van transformant al compàs del temps, segons les necessitats i les aspiracions dels ciutadans. La plaça de Maó que en l’actualitat rep el nom d’Espanya forma part d’una expansió urbanística de la segona meitat del segle XVIII; durant més d’una centúria va ser coneguda com la plaça de la Peixateria i allotjava el mercat no hortícola.

 

Segons Riudavets, en primer, les carnisseries de la població eren als peus de l’església de Santa Maria, al Portal de Mar. Al seu costat hi havia un local reservat per a la venda del peix, que fou reedificat el 1669 a tocar de  la torre del campanar, aferrada a la muralla de l’antic castell. La necessitat d’ampliar la zona va portar al Reial Patrimoni a adquirir, el 1752, el lloc conegut com “la Ruïna”, contigu al pla del Carme, per formar una plaça pública. L’Ajuntament va haver de costejar un talús per salvar el desnivell del terreny “que tanto afea la subida del Puerto des de la Marina”. Segurament per l’escassetat de recursos, l’obra no va quedar enllestida fins al 1780, quan es van obrir les carnisseries. Riudavets fa notar que en el segle transcorregut quan escriu (1888), tot i haver experimentat diverses reformes, no reunien la capacitat i la pulcritud degudes.

 

L’espai que quedava al mig les carnisseries es va destinar a la venda de peix, activitat que va prendre prou protagonisme perquè el conjunt fos conegut com la plaça de la Peixateria, o així es troba almenys en les relacions oficials de carrers del 1819 i 1835. Inicialment, tan sols es tractava d’unes posts de llenya, damunt de les quals es distribuïa el gènere, procediment que devers 1885 encara s’emprava en moments de gran abundància. Aquesta disposició, a més de penosa i molesta, estava exposada al sol i la pluja. El 1866 el municipi va acordar l’establiment d’una “peixateria decent”, proveïda de taules de marbre i protegida per un porxo de ferro i zinc, que perduraria fins a la inauguració del nou mercat el 1927.

 

El mes de maig del 1866 el Diario de Menorca celebrava la posta en servei de les noves instal·lacions que reunien “la utilidad con el ornato”, encara que no estiguessin del tot acabades. El “cómodo tinglado” posava a compradors i venedors a cobert de la intempèrie els dies plujosos i les hores en què picava el sol. Les noves taules, de marbre per als peixos d’escata i de pedra viva per als altres, es podien netejar amb facilitat. Contribuiria a la higiene el local que s’havia habilitat per netejar el peix; arrabassar les pues de les ratjades, els cap-rojos i els peixos aranya i escorxar ratjades, tremolors, mussoles i altres peixos sense escates, de manera que ja no es veurien pel terra les seves pells ni els coves plens de les seves deixalles.

 

L’aspecte que presentava la zona es pot observar a les postals dels primers anys del segle XX, on es veu una artística teulada metàl·lica que s’alça sobre unes columnes de ferro, sense cap tancament addicional, de manera que l’espai presentava una continuïtat amb la plaça de davant, mentre que darrera la circumdaven pels tres costats unes arcades on hi havia les catorze parades de les carnisseries. En restar obertes, les taules de marbre quedaven exposades a actes de vandalisme.

 

Durant molt de temps no sembla que hi hagués problemes, tot i que el 1886 uns quants tipus van remoure el cordó de pedra que hi havia al costat de les taules de marbre. Tanmateix, el 1900 un grup de bergants es van pujar al cobert de zinc i es posaren a córrer per damunt, cosa tant més preocupant per quan estava en mal estat i necessitava una reparació per evitar s’hi filtrés l’aigua. El 1922 El Bien Público es queixava que els al·lots jugaven damunt de les taules de marbre i empraven els ferros que de dia sostenien les balances com gronxadors. En el seu atreviment, havien arribat a evacuar damunt de les taules on el matí es venia el peix, per la qual cosa demanava a les autoritats que n’extremessin la vigilància.

Els llocs de peix es dividien en quatre seccions, una de les quals ocupada pels revenedors. El 1881 les altres tres es van organitzar assignant-ne una als venedors de peix de Maó, una altra als des Castell i la darrera als de Fornells, la qual cosa suscità una certa contestació per alterar el consum establert. Malgrat tot, el 1917 la distribució era pràcticament igual, només havien desaparegut els pescadors des Castell, substituïts pels de s’Albufera. A banda, els venedors de carn i budells de porc no ocupaven cap dels departaments reservats als carnissers i havien de vendre davall del cobert, prop de les peixateres. El 1897 es va procedir a distingir el peix tret del port de Maó amb uns taulons de color groc, la qual cosa va ser agraït pels concurrents. El 1917 cada classe de pesca estava identificada per un rètol.

L’Ajuntament proporcionava les balances que empraven els peixaters i els venedors de porc. També eren públiques les taules de llenya que s’utilitzaven en cas que les de pedra fossin insuficients, per a les quals s’havia de pagar una taxa. A partir de les tres del capvespre el peix es podia vendre pels carrers de Maó; en èpoques d’abundància s’autoritzava la seva venda al matí. El peix sobrant es dipositava en un dipòsit municipal i el dia següent el veterinari havia d’aprovar la seva venda, que es retolava degudament, igual que el peix importat de fora de l’illa.

 

La Corporació no s’encarregava de cobrar per l’ús del mercat, sinó que cada any subhastava la concessió. L’empresari adjudicatari pagava un cànon fix al municipi i es responsabilitzava de recaptar les taxes que fixava l’Ajuntament pels diferents usos que s’hi podien efectuar. A la peixateria hi havia una caseta per a la repesada de tota mena de queviures, no únicament els que hi havia al mercat, sinó que els compradors podien anar a comprovar (de forma gratuïta) l’exactitud del pes de qualsevol establiment de la població. Al seu càrrec hi havia el mostassaf, una antiga denominació, encara viva el 1869, però que anà perdent vigència amb el pas dels anys. Quan un dia d’abril del 1896 el guàrdia municipal va tancar el local per acudir a la crida del batle, es van aixecar les protestes, perquè així “els venedors podien fer el seu agost”. Un tinent de batle controlava les condicions de venda i ordenava que es tirés a la mar el peix que no resultava ser apte per al consum, com succeí un dia de juny del 1900.

 

Les condicions higièniques del mercat no sempre eren les adequades. El 1887 la premsa censurava que la claveguera que hi havia desprenia una pudor espantosa i exigia una actuació decidida a l’Ajuntament. Aquest no va frissar gaire, perquè quan les obres van començar ja havia passat un any. El seu estat físic també deixava que desitjar: pel mateix temps, el pis de la plaça, a l’entrada de l’espai on s’expenia carn de porc, presentava un mal aspecte que feia presagiar que, si no es recomponia, es pogués esfondrar al pas d’un carro. En altres casos l’Ajuntament tenia una major cura del local. El 1891 es va acordar construir noves taules de pedra i balances per substituir les existents.

 

El novembre del 1896 l’embornal de la caseta on es feia net el peix (que també replegava els sucs de l’excusat públic que hi havia allà mateix) es quedà embossat i exhalava una pudor insuportable, per la qual cosa el peix va haver de ser aclarit al mig del carrer. Per arranjar el problema, uns operaris  van haver d’aixecar l’empedrat. Com es pot comprovar, les condicions generals de conservació del mercat no eren bones. A finals d’octubre del 1900, El Bien Público criticava el mal estat del cobert, de forma que els dies de pluja pràcticament no servia de res, i demanava la seva recomposició, assenyalant que l’Ajuntament percebia un volum considerable d’ingressos dels usuaris. Passaven els anys i la construcció no es beneficiava de cap millora substancial; tot just el 1911 es va procedir a la reparació del sostre i al pintat de l’estructura metàl·lica.