dimarts, 7 de juny del 2022

Una excursió per les muntanyes d'Arcàdia, amb la propina d'Atenes

 L'ARCÀDIA

Segons els grecs, l'Arcàdia, una regió de la península del Peloponès, era el territori del déu Pan (divinitat dels pastors), on vivia als seus boscos amb la seva cort de nimfes, driades i altres esperits de la natura.

1. De Stemnitsa a Dimitsana


Amb el temps, els poetes el van convertir en un lloc on regnava la felicitat, la pau, en un ambient idílic habitat per uns pastors amb unes aspiracions intel·lectuals ben curioses.

Stemnitsa

La realitat no s'allunya gaire del mite. Avui en dia segueix essent un territori de petits turons, plens de bonics pobles, per damunt dels quals despunten en la llunyania elevades muntanyes. Els pocs pastors que es veuen no semblen gaire atrets per la literatura.

Monestir Philosophou

Un excel·lent recorregut ens permet travessar el cor d'aquesta regió. Partint del pintoresc poble d'Stemnitsa, visitam el monestir de Philosophou, aferrat a la roca.


A continuació, davallam a la gorja del riu Lousios


Al final del qual ja es veu el llogaret de Dimitsana.


Les manses aigües del riu ens esperen per prendre'n un bany. La seva frescor ens reanima i ens lleva la calor de la caminada.


Al final, Diminitsa ofereix el seu airós perfil entremig de les flors primaverals de la ginesta.


A Diminitsa hi ha tres esglésies. Els seus campanars pugen cap al cel, fent una ingènua competència a les muntanyes.


El conjunt mostra un perfil ben oriental.


Al poble ens saluden els curiosos fumerals amb forma d'ocells que trobarem a  tota la regió .


2. De Dimitsana a Elati

La sortida de Dimitsana és en costa. Al cap d'uns minuts guanyam una bona vista panoràmica d'aquesta singular població


A les altures, a més de mil metres sobre el nivell del mar, les flors exclaten de color en uns prats magnífics.


Caminam entre boscos i guanyam algunes dolines, resultat de l'esfondrament d'antigues coves subterrànies.


Després de tot el dia de caminar -i de suportar un fort xafec, amb pedra i tot- arribam a Elati, enmig d'una vall ben polida.


Elati és famosa pel treball que fan el seus fusters de la llenya. Un exemple és aquest llum de fantasia.


3. D'Elati a Nimphasia

La ruta baixa des d'Elati fins al cau del riu Mylaonta, on ens sorprèn un misteriós bosc de ribera, on a cada moment sembla que va a sortir la cort del déu Pan.



Després d'una agradable caminada pujam la gorja del riu i gaudim de la panoràmica que s'hi divisa.


Després de dinar a Vytina tornam a baixar al cau del riu i passam al costat del pont de pedra de Tzavarenas.


A les cristal·línes aigües del riu les nimfes es renten els cabells...


4. De Nimphasia a Valtesiniko

Sortint de Nimphasia, el camí torna a baixar. Des del cau del riu es divisa l'imponent monestir de Kernitsas.


Al monestir les monges, molt hospitalàries, ens ofereixen aigua, cafè i dolços. Allà viuen enamorades d'una paisatge digne dels déus.


Després de travessar densos boscos d'avets arribam a la font de Sfryda, per damunt de la qual hi ha un petit monestir excavat a la roca, amb una impressionant campana.


Ens desviam del camí per pujar al puig on havia Argyrokastro. Dalt hi ha les restes d'unes muralles i una petita foralesa, des d'on es pot admirar tota la contrada i el poble de Magouliana que s'hi troba al peu.


Al seu costat s'aixeca una humil capella, que medita en la solitud del cim de la muntanya.


De baixada aquest poble religiós ha erigit una altra església. En un lloc preferent hi ha una icona. Per un moment hi veig a Atenea, que tot d'una resta eclipsada per Frida Kahlo, els trets de les quals es confonen amb els de la Verge.



5. De Valtesiniko a Lagkadia

A la sortida de Valtesiniko s'alça un monument als caiguts. Aquestes terres són l'embrió de la guerra de la Independència contra els turcs (1821-1829). Els seus pobles recorden els caiguts en aquestes i altres conteses...


Una forta pujada ens mena a un altre coll, des d'on feim una darrera mirada a les muntanyes envoltats d'un grandiós bosc d'avets.


Un poc més enllà ja es divisà el nostre destí, Lagkadia i en l'horitzó, per primera vegada, la mar: el golf de Corint. Digne final d'aquesta travessada per l'Arcàdia!


 ATENES

És imperdonable anar a Grècia i no aturar-se a Atenes, una joia clàssica. En arribar, ens saluda la vitalitat de la plaça Monastiraki per damunt de la qual ja s'entreveu l'acròpoli.


Anam a veure la posta al turó de Philopappu, que ofereix excel·lents vistes de la ciutat, l'acròpoli i el mont Licabeu.


Matinam per entrar l'acropòli a primera hora. Abans, passam al costat del gració odeó romà.


Els Propileus són la magnífica porta d'entrada del turonet. A l'acropoli, tots els monuments són de marbre; el resultat és d'una gran harmonia.


A la vora, s'alça l'airós temple de Niké, la deessa de la victòria.


Al bell mig, el Partenó, l'impressionat temple dedicat a Atenea, patrona de la ciutat.


Al costa l'Erectèon, amb les seves inoblidables Cariàtides.


Baixam a l'agora, on admiram les estàtues que hi ha a l'Stoa d'Atalo, reconstruït per allotjar un deliciós museu.


Presidint l'agora, s'eleva el temple d'Hefest.


El seu fris s'aixeca orgullós per damunt d'un bosc de columnes dòriques.


El viatge d'acaba. Ens despedim de l'acròpoli. L'ànima se'ns ha tornat grega.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada