La venda de peix a l’antiga peixateria de Maó

Com és lògic, l’antiga peixateria, inaugurada el 1866, es veia afectada per les millores generals de Maó. El 1892 es va aixecar el paviment per instal·lar les canonades del gas, la xarxa del qual, procedent de la fàbrica del port, s’estava estenen per tota la ciutat. De fet, la plaça era un punt estratègic i al talús que li servia de base es va instal·lar un regulador de pressió. D’altra banda, el 1907 es van construir les voravies de la plaça, que feia dècades que s’estaven fent per tota la població, alhora que es picaven les llambordes, perquè llenegaven. Paral·lelament es va fer una escalinata.

 

La premsa solia informar de l’estat d’abastament del mercat de peix, en especial els dies d’escassetat i abundància. El 1865 es comentava que es notava la bondat del temps, perquè hi havia catorze gran coves de peix xucla no gaire car. El 1880 la peixateria estava proveïda d’una gran profusió de peix bo, per mor de les bones condicions meteorològiques, la qual cosa beneficiava tant els pescadors com els compradors, perquè era Quaresma. En canvi, el 1889, malgrat la calma, que permetia que la plaça rebés molt de peix de totes castes, els preus es mantenien alts. El setembre de l’any anterior havia un munt de molls i els grossos es venien a 1,25 ptes el quilo, el que es considerava barat, tenint en compte els preus de la resta de peixos. El 1895 es van posar a la venda 416 bonítols que havien capturat algunes barques de pesca, al preu de 50 cèntims la lliura de 400 grams. El 1900 havia còpia de sardina i es venia a deu cèntims la lliura; en no poder expedir-la tota, el capvespre els venedors van llançar a la mar la que havia sobrat. El febrer del 1918 el peix era extraordinàriament abundant; només les barques del bou havien dut 1.500 quilograms, al qual s’havia d’afegir l’agafat dins i fora del port, el de Fornells i roseti de Palma. El gènere ocupava vuit taules de la peixateria i, com que no bastaven, es va vendre també al mercat del Claustre. Tot es va despatxar amb rapidesa, perquè s’oferia a bon preu.

 

En ocasions es publicaven sucosos comentaris al respecte. L’abril del 1872 es remarcava l’arribada de cinc carretades de Fornells proveïdes de “hermosas y gruesas sirvias” que aquells pescadors havien tret a les platges de Tirant. Es van començar venent a quatre rals la lliura i abans de les dotze ja anaven a tres. El 1883 s’assenyalava de forma més lacònica que a la peixateria s’havien venut 67 sírvies, que havien pesat 200 kg. Alguns peixos eren objecte d’una pesca especialitzada, com les sardines. Totes les espècies estaven subjectes als capritxos de la mar i quan feia mal temps mancava el peix. Llavors la pesca es desplaçava a les aigües del port, com encara es feia el 1906. En aquell temps el port gaudia d’una riquesa piscícola excepcional, avui gairebé perduda.

 

El Liberal, setembre 1888

Menció apart requereix la venda de la llagosta, la major part de les captures de la qual es remetia a la Península. El 1875 El Bien Público informava de l’expedició d’aquest crustaci cap a Barcelona i que el vapor, en la seva escala a Alcúdia, havia carregat seixanta-cinc quintars més. Ben aviat es van notar els estralls de la pesca massiva. El 1881 el Ministeri de Marina va decretar una veda del primer de setembre a finals de març. La premsa ciutadellenca es queixava del perjudici que aquesta prohibició causava a molts pescadors de Fornells i afirmava, potser sense fonament, que la posta d’ous feia temps que s’havia fet. Tanmateix, el maonès El Liberal reconeixia que la llagosta cada any era menys abundant a conseqüència de “la persecució de què era objecte sense regles que la limitessin”. El 1884, en finalitzar el període anual de veda arribaven a la plaça els primers exemplars i s’esperava que en poc temps fossin abundants, però, per l’experiència d’anys anteriors, no es tenia confiança en què el preu baixés.

 

La llagosta no era l’única espècie afectada per la sobreexplotació. El marisc també patia aquest problema en una data tan primerenca com el 1867, quan El Menorquín reproduïa una conversa entre dues persones que es queixaven de la pràctica desaparició d’algunes espècies de les costes de l’illa i de la minva que experimentaven els criadors de mol·luscs. Per aquest motiu, el preu del marisc havia assolit una cotització que en ocasions sextuplicava la que tenia anys enrere. Culpaven d’aquest fet les extraccions que es feien per via marítima, blasmant que poc abans un vapor s’hagués emportat cap a Alger tres mil dotzenes d’escopinyes gravades.

El Bien Público, maig de 1875

Així no és d’estranyar que també s’establís una període de veda d’ostres, que anava del primer de maig al primer d’octubre. La multa era de vint-i-cinc a cent pessetes, tant per als pescadors com als venedors i, fins i tot, als compradors. Fos com fos, el preu de la llagosta no va aturar la seva carrera alcista. El 1889 es comentava que havia adquirit una cotització fabulosa i els comerciants que l’extreien cap a Barcelona pagaven el quilo a raó de dues pessetes i vuit cèntims. No era un cas excepcional; setmanes més tard un altre comprador les va adquirir a tres pessetes i dotze cèntims abans d’embarcar cap a la Ciutat Comtal. El periodista s’exclamava que els compradors haurien de recórrer al peix en conserva. En canvi, el maig del 1892 el mercat es mostrava ben proveït de peix i predominaven les llagostes i altres crustacis. Els preus es mantenien, però cada dia es notava la tendència a la baixa.

 

Fos per l’alça del preu o pel canvi de costums, alguns botiguers començaren a vendre peix en conserva, al principi només per Quaresma, quan el consum feia augmentar els preus. La confiteria La Palma, del carrer d’Hannover, venia tonyina en escabetx i també llaunes de tonyina, calamar en tomàtic, llagostes, salmó, ostres i sardines en oli i tomàtic.

El Liberal, febrer del 1888

 Al mercat no només hi acudien els pescadors professionals, sinó que qualsevol aficionat podria dur el seu, pagant els drets corresponents. El 1882 un d’aquests va vendre un nero de grans dimensions. En ocasions, es capturaven peixos exòtics, com el 1879, en què a cala Mesquida s’agafà un salroig de cent quilos que es va dur a vendre a la plaça. No tot el peix que es venia era local: els vapors en ocasions el duien de Palma o de Barcelona. El 1882 els pescadors es van declarar en vaga i la seva mercaderia fou substituïda per peix proveït amb aquest sistema.

 

La peixateria era el lloc on obligatòriament s’havia de vendre el peix, la qual cosa implicava pagar els drets de consum. Com es pot suposar, alguns pescadors intentaven burlar el control i evadir l’exacció de la taxa. El 1882 va ser molt comentat el fet protagonitzat per un pescador enxampat en aquesta situació. Es negà a pagar els tributs i es va deixar confiscar la mercaderia. Quan l’administració la va treure a la venda , fou adquirida per uns companys que, immediatament la van tirar a la mar.

El Bien Público, maig de 1885

 L’existència de les carnisseries també contribuïa a crear ambient. El mes d’agost del 1884 la premsa anunciava una puja del preu de la de vaquí (bou, vaca i vedella) a 24 cèntims d’escut la terça, tot comentant que d’aquesta manera es s’acabaria per privar-ne a les classes més necessitades, que en solien menjar només els dies festius. Per contra, l’abril de l’any següent s’informava de l’obertura d’un nou lloc de venda, la carnisseria “La Protectora del Pueblo”, en la qual la carn de vaquí es vendria a 22 ct. i la de be a 20. Al final la majoria dels llocs de venda van rebaixar el preu de la carn de vint a setze cèntims d’escut la terça i qualcun fins i tot la deixà a catorze. La concurrència fou tan gran que s’estimava que s’havia venut el doble que un dia normal. El mes d’abril se subhastaven els llocs de venda de carn i les concessions seguien essent per un any. No tot eren alegries. El 1889 el mosso d’una carnisseria va ser detingut després d’haver amenaçat amb un ganivet a unes persones amb les quals estava discutint.