dimarts, 8 de novembre de 2022

La revolució arriba als noms dels carrers de Maó: República i Guerra Civil

Des del començament del segle XX, diversos consistoris van promoure la modificació del nom d’algunes de les principals vies de la ciutat de Maó, al principi de forma consensuada, però a partir de la I Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera en clau política, primer per homenatjar persones lligades als ideals republicans, que sempre fou la principal força política de la població, i més tard als monàrquics.



Amb aquests antecedents, era d’esperar que la proclamació de la República fos utilitzada per prendre revenja dels abusos dels conservadors. Pocs dies després del canvi de règim, el 29 d’abril, la corporació maonesa baratava les denominacions d’un grapat de vies públiques, bàsicament places, la majoria per honorar figures claus del nou règim, tot i que, curiosament, es va respectar el Pintor Calbó, en una rectificació evident en relació als seus postulats d’un lustre abans. En canvi, el carrer de Carles III, que anteriorment havien acceptat, va pagar la lacra de la seva corona i fou substituït per Fermín Galán.

 

Es tractava d’un capità d’Infanteria que s’havia distingint escrivint un llibre on, a partir de les seves vivències, criticava la Guerra del Marroc; poc després, va participar en el cop d’Estat del 1926 contra la dictadura de Primo de Rivera; amnistiat, el 1930 formà part de l’aixecament de Jaca, que el conduí a un consell de guerra sumaríssim on fou condemnat a mort. Davant de l’escamot d’afusellament, cridà un rotund “Visca la República”. Amb aquest full de serveis, no és d’estranyar que, després de la proclamació d’aquesta, fos rehabilitat i li se li dediquessin carrers de tot el país. Paral·lelament, el d’Isabel II va passar a ser de Garcia Hernández, que era un altre capità que acompanyà Fermín Galán en el pronunciament de Jaca i que, com ell, es considerava màrtir de la República.



 La resta de vials no tenen històries tan dramàtiques; la majoria apel·laven a la simbologia i les esperances que desvetllava el naixent règim republicà. Isabel II va perdre el seu passeig a l’Esplanada en nom de la Llibertat, mentre que la plaça de la Constitució (que commemora la del 1812) passà a ser la de la República i la de s’Arravaleta (avui en dia, Reial) era de la Democràcia (totes les comparacions són odioses...). Els nous dirigents van donar el cop de gràcia als monàrquics distingint dues personalitats, una nacional i l’altra local: Pablo Iglesias, el fundador del Partit Socialista Espanyol, li prenia el lloc al Príncep d’aquesta plaça i l’anarquista maonès Joan Mir i Mir la de la Infanta, amb la qual cosa el regicidi simbòlic quedava consumat. Hi va haver una proposta per alterar la designació d’altres vies públiques (Santa Eulàlia, Frares, Sant Roc, Sant Crist i plaça del Carme), però no va prosperar.

Durant aquest període, encara s’experimentarien nous canvis. Quan el doctor Frederic Llansó morí, el gener del 1933, es va alçar un onada de reconeixement envers qui havia estat diputat republicà durant molts d’anys, que fou nomenat fill il·lustre de Maó i a qui es proposà per denominar el primer tram del carrer de la Infanta (llavors Joan Mir i Mir), on havia nascut, però al final tot i que sí que es posà la placa a la casa natalícia del metge, el carrer que se li va dedicar fou el de Sant Fernando, bastant proper a aquell i que no provocava els escrúpols d’haver de desvestir un sant per vestir-ne un altre. Aquesta modificació devia esperonar la consciència del consistori, que es va recordar d’un altre republicà, Joan Rodríguez Femenías, primer batle per elecció popular (abans els nomenava el govern) i figura cabdal del republicanisme del segle XIX maonès, al qual el mes der març d’aquell any s’acordava posar una làpida a la casa del carrer Isabel II on havia nascut i assignar-li l’antiga plaça de Sant Francesc, que està a tocar, ja que el nom del carrer ja havia estat donat a Garcia Hernández. Finalment, l’octubre es batejava la plaça del Bastió (que aquells anys s’estava urbanitzant, en esbocar algunes cases) a l’escriptor i destacat republicà Blasco Ibáñez. Amb ell es concloïa l’esclat d’eufòria dels partidaris del nou règim.

 


Les convulsions de la Guerra Civil van sacsejar encara amb major estrèpit el nomenclàtor de carrers. En aquesta ocasió, el centre d’atenció van ser els apel·latius de caire religiós, ben abundants a la població, en part pel costum d’evitar designar persones concretes i substituir-les per les del sant patró. El primer fou el de Sant Andreu que, a petició dels veïns, l’1 de setembre del 1936 fou reemplaçat per la Igualtat. Pel que fa a la resta, els canvis es van fer esperar. És possible que hi haguessin discrepàncies entre els partits del Front Popular. Així el mes de novembre es va rebre la proposta del Sindicat Únic de Treballadors de Maó per donar els noms de Miquel Bakunin, Francesc Ascaso i Issac Puente als carrers de Santa Escolàstica, Concepció i Santa Teresa, idea que no va quallar.

Ja fos per aquest motiu, pel pes de la tradició o per l’existència d’altres prioritats, l’eliminació del component religiós va ser un procés que s’allargà gairebé un any i no es va fer en una única resolució, sinó en un total de set o més, durant les quals es van anar removent les antigues denominacions en benefici d’altres laiques, vinculades a la República, a la Guerra o als ideals dels partits del Front Popular. Paral·lelament, es va començar a designar-los sense l’apel·latiu de sant o santa: el mateix mes de novembre a un soterrani del carrer de Jeroni es feia una rifa per als fills del milicians.

Tanmateix, el primer acord de modificació de noms, del 20 d’octubre del 1936 no va utilitzar termes de contingut polític, sinó que va seguir amb la tònica de distingir personalitats afamades que ja s’havia utilitzat durant la República. D’aquesta manera s’introduïren els de Santiago Ramon i Cajal (Sant Crist), Victor Hugo (Església), Miguel de Cervantes (Sant Bartomeu) i Tomàs A. Edison (plaça Sant Roc). En tot cas, es van remuntar al president de la I República Nicolás Salmerón  (Sant Joan), la pionera del feminisme del segle XIX Concepción Arenal (Santa Teresa) i l’intel·lectual anarquista Ferrer Guàrdia (Ramis)

 



Les següents resolucions van ser més radicals i incorporaren un feix de noms heterogenis que podem agrupar en tres conjunts. El primer el constituïen celebritats del món de l’art: Garcia Lorca (Sant Sebastià), Carlos Darwin (Santa Catalina), Miguel Àngel (devia ser l’escultor italià, Santa Rosa) Guimerà (se suposa que Àngel, l’escriptor català, Sant Pau), Ramon Turró (pensador català, Santa Ana) i Pedro de Geyter (músic belga, compositor de la música de la Internacional, Santa Escolàstica).

El segon col·lectiu, el més nombrós, honorava figures polítiques d’esquerra: Tomàs Meabe (socialista basc, Sant Manuel), Ignacio Iglesias (comunista asturià, Santa Cecília), Vicente Barrio (sindicalista de l’UGT, carrer del Carme), Sanchís Banús (eminent metge i diputat del PSOE, Sant Guillem), Fèlix Lorenzo (periodista republicà, Sant Jaume) i Manuel Azaña (president de la República, Sant Albert). Entre aquests destacaven els morts en aquelles dates per les seves idees (entre els quals també podríem incloure Garcia Lorca): Luis Sirval (periodista assassinat per un grup de legionaris el 1934, Sant Roc), Juanita Rico (socialista afusellada el 1934 per un escamot falangista, Sant Climent), Isaac Puente (intel·lectual anarquista, assassinat el juliol del 1936, Sant Nicolau), Andrés Manso (dirigent socialista, executat el 1936, Angel), Durruti (revolucionari anarquista mort durant la batalla de Madrid, Concepció), Alejandro Jaume (socialista mallorquí, ajusticiat el 1937, Sant Bartomeu).


Finalment, n’hi havia un grup de caràcter simbòlic: Carlos Marx (Sant Jordi), Primer de maig (rector Panedas), 14 d’abril (proclamació de la II República, Santa Eulàlia), 6 d’octubre (commemoració de la revolta asturiana del 1934, Sant Josep), 19 de juliol (per la derrota del cop d’Estat del 1936, Frares), Madrid (per l’oposició a les tropes franquistes, Gràcia) o Vida Nova (ideal revolucionari, Sant Carles).

L’únic menorquí que va ser reconegut fou el pedagog Antoni Juan, al qual en una de les darreres resolucions es va atribuir el carrer de Sant Lluís Gonzaga. Així i tot, la transformació dels noms dels carrers va comptar amb resistències, si més no degudes al costum. A la premsa dels anys de la contesa no és estrany trobar les designacions antigues. Els dels sants a vegades apareixen sense aquest, com el Centre d’Higiene del carrer Ana, el març del 1938, però en altres no hi havia cap empatx en donar la notícia de la destrucció d’una casa al carrer Sant Manuel, per posar un exemple de l’abril del 1937.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada