dimarts, 18 d’octubre de 2022

Les primeres polèmiques entorn als noms dels carrers de Maó a l’inici del segle XX

Tot just encetat el segle XX, els noms dels carrers de Maó van començar a experimentar modificacions. El punt de partida va ser la voluntat d’honorar personalitats vinculats amb la població, com el doctor Orfila, però prest es van orientar envers qüestions relatives a la política nacional, al principi de mutu acord, en batejar la costa Llarga com de la Independència i, més tard en clau partidista, quan l’antic carrer del Forn fou dedicat a Pi i Margall, gran figura del republicanisme espanyol, cosa que, com és lògic, enfurismà els monàrquics.




Aquest darrer canvi va ser l’espurna que va fer esclatar les polèmiques nominals de l’entrada de segle, ja que només en comptades ocasions les noves designacions van obtenir l’aquiescència de totes les formacions representades Dalt la Sala. Aquesta feliç circumstància es va donar el 1916, quan es va decidir transformar la plaça Vella en plaça de Colon, per donar relleu a la commemoració del descobriment d’Amèrica, el 12 d’octubre d’aquell any. La innovadora resolució deixava al descobert el conservadorisme dels regidors que manaven no feia tants anys, el 1892, quan s’havia celebrat el quart centenari sense cap alteració del viari. En tot cas, la denominació va fer fortuna i és la primera que es consolidà i ha continuat fins als nostres dies. La plaça Vella era la denominació oficial de la popular plaça de la Verdura, que ja trobam el 1865. Els dos noms eren corrents fins al trasllat del mercat al claustre el 1883, moment a partir del qual es va imposar el de plaça Vella, que avui en dia ningú coneix.

 

D’una manera semblant, el maig del 1917 l’Ajuntament acordava per unanimitat batejar com Passeig d’August Miranda el que des del 1861 es coneixia simplement com de la Miranda, encara que originalment havia estat concebut com de Sant Ferran (en honor de Ferran VII). L’entesa es va obtenir malgrat que en aquesta oportunitat (com en alguna altra) el canvi havia estat promogut des del partit monàrquic, a través de la seva premsa que, dos mesos abans, havia publicat uns articles defensant la necessitat de reconèixer el ministre de Marina, “que, autoritzat per les Corts per designar les bases navals secundàries, es va fixar en primer lloc en el nostre port, al qual ha atès amb especial interès, de forma que en poc més d’un any s’ha planejat, projectat i aprovat el que aquí s’ha d’edificar per construir una important estació naval, i les obres es troben tan avançades que recentment ha pogut afirmar al Congrés que «respecto a Mahón está terminándose la habilitación de Puerto».” L’esperada visita de l’Almirall, rellevat del càrrec als pocs mesos, no es va arribar a produir i, segurament per aquesta causa, les plaques de la plaça no es van modificar fins el 1924. Quant al bust del marí, va haver d’esperar fins el 1927.



Molta més polseguera es va aixecar el novembre del 1918, quan es baratà el nom del carrer de s’Arravaleta pel de Wilson, per distingir el president americà, que feia mesos que feia crides per aconseguir el cessament de les hostilitats de la I Guerra Mundial, oferint un armistici als imperis centrals, que aquests estaven a punt acceptar. Els monàrquics van considerar prematur el canvi, perquè la pau encara no era un fet (tardaria cinc dies). Al cap de poc, El Bien Público censurava que es concedís aquesta distinció “al president del país que havia provocat la pèrdua del mercat cubà de calçat, font de riquesa per a Menorca” i que la pau no fos més que “
el festín de las naciones victoriosas”. L’hostilitat conservadora era un fidel reflex de les posicions durant la Guerra, en què havien donat suport a l’Entesa d’Alemanya-Àustria-Turquia, mentre que els republicans, pel contrari, eren ferms partidaris dels aliats. En tot cas, els conservadors no tardarien en netejar l’afronta.

 


Poques setmanes es van escolar i ja s’aprovava una nova alteració impulsada per la fi de la Guerra. A petició del fuster Joan Teixes i altres veïns del carrer de la Reina, el desembre del 1918 se li llevava aquest nom a la monarca de nom desconegut en favor del mariscal Foch, cap de les forces aliades del front occidental, que havia derrotat en diverses batalles els alemanys i acceptà l’armistici que posava fi a les hostilitats, mèrits pels quals fou convertit en un heroi, fins al punt que el seu nom sonava per al premi Nobel de la Pau. 

Potser per no tractar-se d’un carrer cèntric, aquest canvi no va escalfar els ànims. Encara va passar més desapercebuda la substitució del carrer de Sant Llorenç pel de Bèlgica. Amb motiu de la instal·lació de les plaques de les dues vies, que es va efectuar el febrer del 1919, La Voz de Menorca es congratulava de la idea, que considerava que era una feliç iniciativa, molt oportuna i sentimental d’alguns bons amics (és a dir republicans), secundada pels veïns i sancionada per l’Ajuntament per perpetuar el nom de la nació màrtir i esforçada, que va saber sostenir la dignitat i l’existència davant de les escomeses de la barbàrie i la força bruta (òbviament, Alemanya). Recordem que Bèlgica va ser el principal teatre d’operacions dels ferotges combats del front occidental. Potser per aquests antecedents, els conservadors no van presentar batalla en contra d’aquestes dedicatòries, que es van utilitzar amb normalitat fins al franquisme.

Després dels tensos anys de la Gran Guerra, no es van produir més modificacions fins a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el 1924, la mateixa sessió que donava llum verda al projecte de la Peixateria resolia que, un cop finalitzades les obres, la venerable plaça, que portava aquest nom des de la urbanització del sector, el 1780, passaria a denominar-se d’Espanya. Les obres es van allargar tant que el batle Victory va perdre la paciència i el juny del 1926, quan només havia conclòs la primera fase, que consistia en la cimentació i reordenació de la zona, l’Ajuntament aprovava l’alteració del nom. La decisió va ser unànime, però la composició del Consistori no era fruit d’elecció popular, sinó per designació d’afins al règim. Com és sabut, l’edifici no s’inauguraria fins l’any següent.

 

L’Ajuntament, encoratjat pel canvi, el novembre del mateix 1926 va decidir erradicar del nomenclàtor els noms de dues de les principals vies de la població d’una tacada: el carrer Nou passaria a ser de Carles III i l’odiat carrer Wilson ho seria del Pintor Calbó. Com és lògic, l’acord va aixecar ampolles entre els republicans que, curiosament, no repudiaven al monarca, al qual més que la conquesta de l’illa el 1782, li reconeixien l’expulsió dels jesuïtes, no debades l’anticlericalisme era un punt crucial del seu ideari polític. Molt diferent era el cas de l’antic carrer de s’Arravaleta, ja que no entenien que el pintor Calbó, prestigiosa figura local, desplacés al gran estadista Wilson, preeminent personalitat mundial: “el primer figurarà a les pàgines d’una historia regional; del segon en parlarà la universal”. Segons el seu parer, per reconèixer els mèrits del menorquí hauria estat millor prendre el nom d’altres carrers, com el dels Frares o places, com la del Príncep.


No quedarien aquí les coses. El novembre de l’any següent se substituïa el nom del carrer o costa de l’Alameda per l’Avinguda del doctor Guàrdia, seguint les passes de l’Ajuntament d’Alaior, que el 1916 li havia dedicat un carrer a aquest fill il·lustre de la població. La corporació retia homenatge al metge i lingüista, que havia fet una important carrera acadèmica a París, aprofitant els vint anys del seu traspàs (1897). Al mateix temps, s’acordava completar la denominació del carrer del Rector, pel de rector Panedas y Mesquién. La premsa clarificava que es tractava d’un eclesiàstic del segle XVIII, que fou rector de Santa Maria des dels 18 anys d’edat. En realitat, la gent li deia del rector mort, arran del seu traspàs, esdevingut el 1779.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada