Els Vinent i altres menorquins traficants d’esclaus

 Els menorquins es van dedicar al tràfic d’esclaus a partir del 1830, empesos per la crisi econòmica que patia l’illa, ocasionada per la fallida del comerç marítim. Segons el llibre Traficants d’ànimes, de Gustau Nerín, la seva actuació es concentrà en tres zones: Guinea occidental, Sierra Leone i Guinea equatorial. 

Els primers traficants de Maó es van establir a la petita illa de Corisco, a Guinea Equatorial. Els més notoris van ser els cinc germans Vinent Vives, fills del capità de vaixell Josep Vinent Manent, que van començar a navegar de ben joves. Eren parents del també maonès Antoni Vinent Ferrer, d’una família lligada al tràfic marítim que s’havia establert a Cuba. A l’illa caribenya arribà a ser un destacat comerciant que des del 1819 participava en el tràfic d’esclaus i a principis de la dècada del 1820 era immensament ric. Ell devia de proporcionar als seus familiars els contactes necessaris per involucrar-se en el comerç esclavista.

Antoni Vinent Vives

Es té constància que Antoni Vinent Vives el 1831 capitanejava el vaixell negrer Tres Hermanas (en referència a les seves). El 1835 va obtenir importants crèdits del prestador britànic David William Green, que podria haver utilitzat per al funcionament del seu negoci. De fet, el seu germà Francesc el 1834 era el capità del buc negrer Especulación, que sortí de Cuba en direcció a l’Àfrica en cerca d’esclaus. L’any següent va tornar a fer un viatge d’aquesta mena a la costa africana, aquest cop amb la pollacra Reforma, i el 1838 capitanejà una expedició esclavista amb l’Andaluz. El 1839 feia de capità del Matilde (que va ser capturat pels anglesos a l’estuari del riu Gabon), propietat del seu germà gran Josep, que també estava implicat activament en el negoci, i en el qual Francesc havia invertit 3.500 dòlars. Un altre vaixell seu seria detingut per aquelles dates prop del cap López, situat així mateix al Gabon.

El 1840 Antoni fou arrestat a Moçambic com a capità del buc de bandera portuguesa Grande Antilla o Gloria, que havia fet escala a Maó. A aquelles altures ja s’havia fet una posició perquè, malgrat l’oposició del governador moçambiquès, gràcies als seus contactes va aconseguir que li retornessin el vaixell i que expedientessin el governador. Aquell any, el buc de bandera nord-americana Caballero va carregar 673 esclaus a Corisco i els descarregà sense entrebancs a Puerto Rico. Seria la darrera vegada: el novembre d’aquell any les forces britàniques van portar a terme un bloqueig naval a l’illa de Corisco. Francesc no hi era; aquells dies navegava per la Mediterrània, probablement per preparar una nova expedició negrera. 

Miquel Pons va dirigir la resistència i fou fet presoner quan els anglesos van atacar. Les factories i els barracons van ser destruïdes, i no tornarien a ser reconstruïts, però les forces marítimes no van poder alliberar cap esclau; probablement havien estat amagats. Pons va ser conduït a Londres per ser jutjat, on es va defensar al·legant que es dedicava al comerç legal i era un simple empleat de la factoria, però refusà d’informar sobre el nom del seu cap. Segons l’historiador Sudiata es tractava de Joan Fales, resident a Cuba. Les autoritats espanyoles van protestar davant dels britànics i aconseguiren que expatriessin Pons a Cuba. 

Francesc Vinent anà a Corisco i carregà el seu vaixell amb esclaus, possiblement els que els seus aliats corisquenys havien amagat. L’any següent, enfront de les dificultats, va vendre un nou contingent d’africans a una altra embarcació i tornà a Espanya. Primer fou empleat de la marina mercant, però el 1859 ja era a Maó, treballant per a una companyia d’assegurances marítimes. Segurament havia arribat abans, ja que el 1854 fou un dels accionistes de la Sociedad del vapor Mahonés. El 1867 obtingué una plaça de funcionari d’administrador de rendes a Hisenda, que ocupà fins a la seva mort, el 1877.

El que va fer més fortuna fou Antoni Vinent, que es va establir a Cadis el 1844 i, gràcies al capital acumulat, actuà com a banquer, navilier i actiu home de negocis, involucrat en la construcció del ferrocarril. També fou regidor de l’Ajuntament. El 1860 es traslladà a Madrid, on va estendre els seus negocis, essent un dels fundadors del Banco de Castilla i l’Hispano Colonial de Barcelona i participà en el desenvolupament urbanístic del barri de Salamanca. Ocupà multitud de càrrecs empresarials i al mateix temps desenvolupà una activa vida social al costat de la monarquia, fins al punt que el 1868 la reina Isabel li concedí el marquesat de Vinent i passà a ser senador vitalici. Quan va morir el 1887 deixà una herència de setze milions de pessetes.

Un altre important traficant d’esclaus procedent de Menorca fou Pau Álvarez Sinibel, qui també tenia relacions amb Cuba: el seu germà Frederic era un conegut comerciant de l’Havana. El 1835 es va integrar en l’expedició esclavista del vaixell Iberia. Poc anys després una companyia negrera cubana, els principals socis de la qual eren els empresaris bascos Oñatibia & Co. i Tomàs Irigoyen, van decidir fundar una factoria a la zona de Gallinas (actual riu Moa, a Sierra Leone), i acordaren que el gerent fos en Pau Álvarez, qui n’havia de portar una comptabilitat exhaustiva. Els esclaus s’adquirien a canvi de productes manufacturats europeus, com armes, pólvora, municions, vi i begudes alcohòliques. També calia arròs, aliment principal dels captius. La companyia disposava de tres vaixells per a les connexions entre Cuba i la costa africana. Pau Álvarez venia esclaus no tan sols als socis de la companyia, sinó també a altres compradors. Per realitzar les seves pràctiques, en ocasions col·laborava amb altres tractants de la regió, teòrics competidors seus.

La factoria va ser destruïda el 1840 arran de l’atac de Denman, el comandant de la flota britànica a l’Àfrica occidental, que arrasà tots els establiments de la comarca, però Álvarez s’afanyà a reconstruir-la i continuà amb el comerç negrer. El 1841 va ser interceptat per les forces angleses quan viatjava com a passatger de Cuba a l’Àfrica, el que aixecà les sospites que preparava una operació de tràfic d’esclaus amb el vaixell que el transportava.

La factoria d’Álvarez va tornar a funcionar a bon ritme a partir de 1845. Hi arribaven vaixells francesos, sards, alemanys i nord-americans per deixar-hi mercaderies i contínuament en sortien bucs negrers carregats d’esclaus. El 1849 els establiments d’Álvarez van ser arruïnats en un atac de les forces britàniques, encara que l’home reeixí d’amagar tres-cents setanta esclaus que tenia a punt per ser embarcats. Després de l’atac, Pau va abandonar la regió i no es tenen més notícies de la seva implicació en el tràfic negrer.

Finalment, alguns menorquins actuaven a la zona de Guinea occidental. Devers 1843 fou identificat prop de Bissau Joan Pons; tot i que afirmava dedicar-se al conreu del cacauet, en realitat practicava el comerç d’esclaus. Tanmateix, el més notori era el maonès Josep Vanrell, que treballava per al negrer biscaí Víctor de Barreda, el qual tenia contactes amb Cuba i apareix al districte de Bissau (ara la capital de Guinea Bissau) amb els seus còmplices el 1838. Com en altres casos, les notícies que tenim provenen de les intercepcions per la marina britànica. Vanrell fou detingut al sector de Gàmbia quan capitanejava vaixells negrers el 1842 i el 1843. L’home, seguint la pràctica habitual, tenia una amant esclava negra a la factoria de Barreda. També comerciava amb tabac, barrets de Panamà i vi. El 1847 fou retingut el vaixell Atrevida, del qual n’era el capità, però que en aquell moment estava al càrrec del pilot, el també menorquí Guillem Forbes. De la seva documentació es desprenia que el negoci estava dirigit per Barreda, Vanrell i Forbes. El 1858 Guillem Forbes era professor d’anglès a Maó, on morí en 1870 i fou enterrat en el si de la comunitat protestant.

Malgrat la captura, Vanrell no va abandonar la comarca. No devia durar gaire, perquè a partir d’aquesta data la pressió militar i diplomàtica britànica, aconseguí que els darrers països que el permetien abolissin el comerç negrer, en especial Brasil, que el prohibí el 1850. Paral·lelament, els traficants africans van ser forçats a deixar de vendre els seus compatriotes als europeus, encara que a vegades els empraven en les plantacions locals. Per aquest motiu, el tràfic de persones pràcticament va desaparèixer del tot, després d’uns darrers anys en què els comerciants intentaren substituir els esclaus per treballadors contractats de forma forçada, cosa que els anglesos no van consentir.