Els traficants d’esclaus menorquins al llibre Traficants d’ànimes

En l’actualitat, la qüestió del tràfic d’esclaus durant l’edat contemporània està cobrant un interès cada cop més gran, segurament per mor de la tensa situació racial dels Estats Units, que promou una revisió del passat a tots els països occidentals. A la nostra illa, darrerament s’han publicat dues novel·les històriques sobre el tema, que l’any passat fou objecte d’una conferència al Museu de Menorca.

Fruit d’aquesta major consciència sobre l’assumpte, s’estan realitzant interessants estudis. Gustau Nerín va publicar el 2015 el llibre Traficants d’ànimes, una notable recerca sobre la intervenció dels espanyols en el tràfic negrer i del qual han begut els que posteriorment s’estan referint a l’esclavisme. Convé indicar d’entrada que el treball aporta un ingent conjunt d’informacions al respecte, però, en agrupar-les per les regions d’Àfrica d’on sortien els esclaus, es dificulta la comprensió del fenomen negrer i requereix una lectura activa per comprendre molt d’aspectes.

Abans de tot, és necessari assenyalar que Espanya arribà bastant tard a aquest comerç, entrat ja el segle XIX, quan el Regne Unit, la gran potència del moment, havia assumit una activa política abolicionista, que aniria imposant arreu del món a través d’una diplomàcia que sempre tenia com a rerefons la seva potent força militar, fins al punt que els britànics tenien un cos de la Marina a l’Atlàntic per lluitar contra el tràfic, un escamot que, en ocasions, anava més enllà del que l’autoritzaven els tractats signats. És bo recordar que abans que el 1807 prohibissin el tràfic d’esclaus i el 1833 l’esclavitud, els anglesos havien estat els grans beneficiats pel tràfic negrer. Espanyols, portuguesos i altres nacions van ser uns deixebles tardans i quantitativament poc importants al costat de la immensitat de les xifres britàniques (uns 3 milions d’africans només entre 1660 i 1807).

A Espanya el tràfic d’esclaus es va prohibir el 1817, disposició que es va haver de reiterar el 1835, perquè no havia estat efectiva. Tanmateix, l’esclavitud seria legal a Puerto Rico fins el 1873 i a Cuba el 1880, una incongruència que alimentava el comerç il·legal. El fet que no estigués permès traficar amb esclaus fa que a Espanya no hi hagi documentació sobre el tema i, per aquest motiu, Nerín ha consultat els arxius anglesos, que es refereixen a les captures de vaixells i als atacs a factories africanes. D’aquesta manera, per un costat només coneixem una part del fenomen, ja que és com si féssim la història del tràfic de drogues a partir de les aprehensions de la policia, i de l’altre, no és una font neutra, sinó que té un marcat component despectiu, que en ocasions pot deformar els fets.

En tot cas, el treball és útil per treure a la llum uns esdevniments que en el seu moment van ser amagats. A Menorca, on el volum que va assolir el tràfic feia impossible que passés desapercebut, la gent en xerrava, però ningú escrivia, per la qual cosa els seus testimonis són paraules que s’ha dut el temps. Nerín reprodueix la resposta que el 1844 va donar el cònsol britànic a Maó al Ministeri d’Afers Exteriors del seu país: “Es diu que en el passat uns pocs individus de Menorca s’han vist implicats en el tràfic d’esclaus”, però “l’odiós tràfic fa molt que ha acabat del tot a Maó i a tota la resta de les illes Balears”. En realitat, en aquell moment, malgrat que el comerç esclavista ja anava de capa caiguda, encara restaven traficants d’aquesta mena, que eren ben coneguts per les autoritats. Alguns eren respectables veïns de diverses cases del carrer d’Anuncivay de la població. Pere Riudavets al seu llibre Historia de la isla de Menorca del 1885, xerra d’una persona que tothom coneix, que es va enriquir gràcies a aquest tràfic vergonyós de persones i arribaria a obtenir un títol nobiliari.

El motiu principal que va impulsar un ampli col·lectiu de menorquins a  dedicar-se a aquest comerç va ser la fallida del model econòmic basat en les activitats marítimes que es produeix aquests anys. A principis del segle XIX Menorca comptava amb la marina mercant més gran de la seva història, que s’havia especialitzat en proveir el litoral espanyol (i en menor mesura la Mediterrània occidental) de blat i diversos queviures, fins arribar a adquirir un cert protagonisme pel que fa al volum subministrat a Barcelona, Alacant i altres indrets. Tanmateix, el 1820 el Govern de la nació va prohibir la importació de grans estrangers i deixà en l’atur un milenar llarg de menorquins, que veien amb desesperació com més de cent embarcacions es quedaven sense gèneres que transportar i s’arruïnava una activitat molt profitosa. 

Els illencs van cercar tot tipus d’alternatives: van canviar de port i fins i tot van ser empleats per turcs i russos. Una d’aquestes opcions va ser el tràfic de persones. De fet, la majoria dels que van intervenir en aquest negoci es limitaven al simple transport marítim. Nerín afirma que la llista de capitans era llarguíssima (Joan Sagrera, Joan Costa, Joaquim Andricain, Antoni Capó, Josep Germà, Mariano Sintes, Joan Bufo, Miquel Abella, Vicente de la Torre, Jaime Moysi...) i que la xifra d’oficials encara era més gran: molts pilots capturats pels anglesos declaraven ser originaris de Menorca. Evidentment, el contingent de mariners devia ser encara major. En canvi, el nombre de traficants negrers no devia arribar als deu, una quantitat bastant menor, tot i que tampoc menyspreable en relació a la població de l’illa. Alguns d’aquests homes de mar eren prou atrevits. El 1841, el capità Jaume Moysi Pons, que treballava pel famós traficant malagueny Pedro Blanco, es va resistir a la marina anglesa quan era encalçat, i a resultes de l’enfrontament van resultar ferits diversos mariners anglesos, un comportament poc habitual, ja que els marins capturats no eren jutjats.

Magatzems del port de Maó circa 1830. Museu de Menorca

A més dels menorquins implicats, el port de Maó també va jugar un cert paper en el tràfic negrer. Com a mínim un traficant català, Jaume Tintó, va utilitzar el nostre port com a base d’expedicions esclavistes. És més, la dècada del 1830 feu construir el buc Paquete Veracruzano a les drassanes de l’illa, que tenien una considerable reputació. És probable que la connexió barcelonina fos la porta d’entrada dels menorquins a aquest tràfic. Alguns capitans maonesos que s’hi dedicaven també van encarregar als mestres d’aixa locals la construcció dels seus bucs.

Els menorquins apareixen com a traficants d’esclaus la dècada del 1830, quan el tràfic que feien els espanyols, omplint el buit que havien deixat els anglesos després de les guerres napoleòniques, ja estava ben establert. La seva actuació es pot situar en tres àrees ben definides: Guinea occidental, Sierra Leone i Guinea equatorial. 

Els primers que van encapçalar negocis esclavistes sembla que van ser els que s’instal·laren a la petita illa de Corisco, que actualment pertany a Guinea Equatorial. Hi ha informes que apunten que Baltasar Simó fou el fundador d’una factoria esclavista (establiment de recepció, allotjament i embarcament d’africans). Aquesta seria la que gestionarien més tard els germans Vinent Vives. 

Un altre maonès, Miquel Pons, va muntar-hi una altra factoria. La primera notícia que tenim d’ell és del 1834, quan feia de capità del vaixell negrer Feliz i esperava que li lliuressin esclaus al Pongo (Guinea occidental). Miquel s’instal·là a Corisco, on forjà la mena de relacions que els venedors d’esclaus africans solien requerir dels seus compradors: es casà amb dones de la zona, amb les quals va tenir fills. Convé remarcar que, com que els europeus necessitaven els venedors locals per aconseguir una font segura d’esclaus, les seves relacions se situaven en un pla de considerable igualtat. Els dirigents africans s’enriquien amb el tràfic. Tant és així que enviaven els seus fills a estudiar a Europa o Amèrica. En ocasions, les poblacions costaneres abandonaven el conreu de la terra per consagrar-se en exclusiva al comerç de persones. Aquest estat de coses canviaria de forma radical uns anys més tard amb la colonització, dirigida pels blancs, que van subjugar completament les poblacions locals, de les quals es van segregar del tot, repudiant el contacte directe amb els indígenes.