El canvi climàtic suposa un repte enorme per a la nostra societat. El seu avanç amenaça la nostra forma de vida i exigeix prendre mesures per intentar mitigar la seva progressió i una adaptació de la nostra forma d’actuar per reduir el seu impacte sobre la vida quotidiana.
Aquestes determinacions de caràcter general són encara més pertinents a Menorca, pel seu caràcter insular i la seva condició de Reserva de Biosfera. Tanmateix, en els àmbits més sensibles: l’aigua, l’energia i la mobilitat, les actuacions dels nostres polítics són incoherents.
Fa uns dies ha estat notícia la paralització del parc solar de Trepuconet, per manca de capacitat de la xarxa elèctrica. En realitat s’ha fet pública una situació de la qual qualsevol persona que tengui relació amb la qüestió, des del més humil instal·lador elèctric als més alts polítics insulars, era conscient des de feia temps; de fet era un tema habitual de conversa en el sector.
És del tot incomprensible que la conselleria responsable d’energia del Consell Insular no hagi mogut els fils davant el ministeri per cercar una solució. La ministra coneix Menorca i la política de descarbonització és una prioritat del Govern, de forma que no crec que fos difícil trobar el sistema de sortejar un entrebanc que és més nominal que real.
La darrera afirmació té a veure amb el fet que, en la pràctica, no es pot produir cap insuficiència de la xarxa elèctrica, perquè en la gestió ordinària hi ha mecanismes per evitar sobrecàrregues. En el dia a dia, el subministrament per energies renovables és prioritari davant de les convencionals, el que significa que la central d’Endesa redueix el seu vessament d’electricitat quan augmenta el d’origen solar. A mes a més, la manca de capacitat de la xarxa té sentit en el cas de la demanda, ja que no es pot subministrar l’energia el que no es pot generar, però no en el de l’oferta, atès que és tècnicament senzill deixar de produir energia si no hi ha prou demanda.
Si passam a la qüestió de l’aigua, les incongruències no són menors. L’aigua ha estat sempre un factor limitant de la nostra illa. Diverses urbanitzacions no van prosperar per la manca de proveïment. Els menorquins som conscients que es tracta d’un recurs essencial.
La directiva marc de l’aigua de la Unió Europea estableix la recuperació dels costos dels serveis d’aigua com a mitjà per assolir un consum racional i equitatiu. Exigeix que es realitzin estudis econòmics dels serveis d’aigua per fer possible la imputació de tots els costos en els rebuts dels consumidors. L’exposat és raonable i poques persones poden negar que un bé tan bàsic i que cada vegada és més escàs ha de ser finançat en proporció al seu ús.
Idò bé, a Menorca, pel contrari, a vegades sembla que la majoria dels municipis competeixin per veure qui té l’aigua més barata. Els que presten el servei directament no fan estudis de costos i és freqüent que les despeses es carreguen a partides generals, de manera que ni tan sols saben quin és el valor real. Els que l’han externalitzat, maniobren perquè les tarifes no pugin, sobretot assumint el cost de les inversions. Anys enrere, a Maó l’oposició del PP va engegar una guerra judicial per impedir l’augment del preu de l’aigua.
Com que es tracta d’un tema polític sensible, tant el Consell Insular com el Govern Balear donen subvencions molt elevades per afrontar les costoses inversions de la infraestructura hidràulica. Les subvencions tenen el mateix efecte de bloquejar l’increment de les tarifes. L’única actuació coherent és la dessaladora de Ciutadella, que cobra l’aigua a preu de cost i, per aquest motiu, surt més cara que la que s’extreu dels pous. Segurament, si en aquesta es repercutissin tots els costos, el preu estaria més igualat.
El resultat és una aigua barata, que beneficia, sobretot, als propietaris de piscines i jardins amb gespa, perquè seria senzill limitar les puges als trams de més consum, que són els que generen el problema.
La tercera qüestió és la de la mobilitat. La majoria dels polítics declaren la seva alerta per l’emergència climàtica i advoquen per la descarbonització de l’economia i la neutralitat climàtica, és a dir, la desaparició dels cotxes que empren benzina. Els partits d’esquerra han arribat a plantejar la necessitat de restringir l’entrada de vehicles en temporada turística.
Aquesta teoria queda en evidència quan contemplam la cursa que fan tots els ajuntaments, d’esquerra i dreta, per crear nous aparcaments: cada pocs mesos algun batle inaugura una altra zona on deixar els cotxes. L’objectiu no pot ser altre que regalar a cada veí una plaça d’aparcament gratuït, la qual cosa no fa més que fomentar la compra de vehicles.
Aquells polítics que són tan estrictes en matèria urbanística, estan en contra del ciment i volen impedir que es construeixi per no destruir el territori són els mateixos que autoritzen l’obertura d’espais per estacionar els vehicles en terrenys on aquest ús no està permès. Així paguen lloguers a promotors urbanístics propietaris de solars sense edificar, punts no urbanitzables o zones verdes, que s’acaben asfaltant, com la Sínia des Cuc de Maó. Pel costat contrari, els governants fan ben poca cosa en favor dels vianants i els ciclistes.
El resultat és que el parc automobilístic de Menorca i les seves emissions no fan més que créixer i promouen unes pautes de mobilitat insostenibles.
Hi ha un divorci hipòcrita entre les bones paraules en favor de la sostenibilitat i els fets. Els menorquins vivim feliços pensant que som un exemple i, en realitat, els nostres polítics ignoren les energies renovables, fomenten el malbaratament de l’aigua i encoratgen un ús irresponsable del cotxe.
Bravo! Clama al cel la manca de polítiques públiques envers la mobilitat sostenible. Es fa molt poc per l'ús de les bici.
ResponElimina