Una nova història de l’arsenal anglès del port de Maó

 Molt abans que l’altra banda del port de Maó hi hagués una base naval, el que hi havia era l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII. Sobre aquesta destacada instal·lació van escriure àmpliament els historiadors marítims de finals del XIX i principis del XX. Tanmateix, la seva font d’informació es limitava als arxius locals. El 2013 l’historiador Pablo de la Fuente va publicar un article a Drassana, la revista del Museu Marítim de Barcelona, en el qual reconstruïa l’evolució de l’arsenal maonès a partir de la documentació que es troba als arxius britànics, la qual cosa ens ofereix una nova visió sobre el tema, amb dades de primera mà.

Per començar, cal remarcar que l’ocupació britànica de Menorca va tenir, des del primer moment, una funció militar clara. Des que Adam Smith es referís a la qüestió, diversos autors han disputat sobre quin era l’objectiu principal, si la protecció del comerç mediterrani o finalitats geoestratègiques i de control militar més generals, però al capdavall sempre s’acaba subratllant la primacia del mandat militar sobre els objectius comercials. Aquesta circumstància, tal i com ha assenyalat Martínez Ruiz en el seu treball del 2005 sobre els enclavaments anglesos de Tànger i Gibraltar, és inevitable quan s’està envoltat de territoris enemics i sempre acaba suposant la impossibilitat de desenvolupar activitats comercials de forma efectiva. 

El fet explicaria el desinterès final dels anglesos per Menorca, com un segle abans havia succeït amb Tànger, també port franc anglès. D’altra banda, cal tenir en compte que els comerciants britànics disposaven de bases comercials sòlides a la Mediterrània, com Gènova i Liorna (aquest darrer, un altre port franc), on podien obtenir la plata necessària i emmagatzemar la càrrega per poder així redistribuir els productes llevantins i del nord d’Àfrica, la qual cosa explica la seva reluctància a traslladar-se a Menorca.

La funció militar del port de Maó es basava en la seva excel·lent situació, que li permetia de posar setge a Toló, el principal port de l’armada francesa a la Mediterrània. França, dominadora d’Europa des de la pau de Westfalia, el 1648, era la gran rival d’Anglaterra. El port de Maó complementava Gibraltar, ocupat pels anglesos des del 1704. Aquest binomi es va mostrar com una impressionat barrera militar, tant des del punt de vista defensiu com ofensiu, ja que bloquejaven Cartagena, el principal port de l’Armada espanyola i, en general, tota la costa hispano-francesa. A més, en cas de setge d’un, l’altre el podia auxiliar, com es va esdevenir en diverses ocasions. Ara bé, com apunta De la Fuente, després de la presa dels dos territoris, Anglaterra només podia esperar l’enemistat espanyola i un acostament d’aquest país amb França, amb independència de quins fossin els monarques dels dos territoris. Finalment, la provisió d’aliments i gèneres diversos era molt més senzilla a Maó i els vaixells podien ser reparats amb més mitjans que a cap altre indret.

És important fer notar que, per als britànics, la funció principal del port de Maó era donar suport a la flota, tant en temps de pau, com durant els múltiples conflictes que es van suscitar mentre van dominar l’illa. En aquest sentit, el castell de Sant Felip era necessari per a la seguretat de la base marítima, però no un fi en ell mateix, la qual cosa segurament explica perquè mai va comptar amb les guarnicions necessàries per a la seva defensa. La base naval del port de Maó va proporcionar a la flota dos elements del màxima interès: un hospital per recuperar els marins de les seves freqüents ferides i malalties, i unes instal·lacions per a la reparació i el manteniment de les embarcacions. La rellevància del port de Maó va fer que aquesta darrera funció amb el temps s’acabés ampliant fins a esdevenir una autèntica drassana, amb capacitat per construir bucs aptes per a usos militars.

La bibliografia sobre les dominacions britàniques i les seves implicacions econòmiques ha tendit a passar amb una certa rapidesa sobre l’arsenal del port de Maó, sense aprofundir en la seva transcendència industrial, bé com una qüestió que es dona per sabuda, bé minimitzant la rellevància per al sector secundari d’aquestes instal·lacions. Aquest punt de vista potser es podria mantenir si Menorca hagués format part d’Espanya, però s’ha de bandejar del tot perquè en aquest cas la pertinença de l’illa al Regne Unit sí que va tenir conseqüències, ja que la va integrar de forma activa en un país on aquesta activitat tenia una impressionant projecció econòmica.

En efecte, De la Fuente subratlla la dimensió industrial del complex naval britànic. La indústria nàutica, que va arribar a tenir més de 17.000 llocs de treball directes, va ser un factor cabdal en el creixement comercial anglès. I no n'hi ha per menys, ja que donar cobertura a les necessitats d’infraestructura i logística d’una marina de guerra de gairebé un miler d'embarcacions no era una qüestió insignificant. Per a l’historiador marítim anglès Rodger, l'entramat econòmic de la Royal Navy durant el segle XVIII és, sense cap mena de dubte, una mena d'avenç del món industrial del segle XIX. Que Anglaterra gaudia d'una poderosa indústria marítima ho evidencia la intervenció de drassanes privades en la construcció de vaixells de guerra. El paper de la iniciativa particular en una indústria auxiliar com la bosselleria, sector controlat per contractistes, és una altra evidència de la fortalesa del teixit productiu britànic.

Aquest element torna a posar sobre la taula el fet que per a l'illa la presència de la Marina va ser bastant més important que la de la guarnició, de la qual tradicionalment se n’ha parlat molt més. Ateses les insuficiències en matèria d’infraestructura i les limitacions inherents del penyal de Gibraltar, Maó era la base principal de la flota mediterrània. Ho demostra de manera inequívoca el fet que l'únic oficial naval britànic a ultramar el 1713 era el guardamagatzem de Maó. En època de pau, la força marítima a la Mediterrània podia ser d'uns cinc navilis. Sent així, les seves tripulacions equivalien, aproximadament, als efectius dels cinc regiments que guarnien l'illa. Si s'hi afegeix el personal de mestrança naval i altres serveis, i el fet que en època de guerra l’esquadra s'incrementava de forma notable, resulta que el pes social i econòmic de de la Marina era clarament superior al de l'exèrcit.

En un primer moment, la prioritat britànica en relació a l’Armada va ser l’assistència a la marineria. De la Fuente indica que la recuperació de les tripulacions, afectades per febres i escorbut, era el principal problema logístic, considerablement més gran que la reparació dels vaixells. Ja abans del Tractat d'Utrecht, a finals de 1708, la disponibilitat d'un establiment sanitari era una necessitat urgent. Així durant 1711 es va iniciar la construcció de l'hospital a l'illa del Rei, que va ser anomenada pels anglesos Bloody Island, illa de la sang, fent referència al seu ús mèdic. Des d´un punt de vista arquitectònic, aquest edifici va ser el primer disseny específic d´hospital en una base ultramarina britànica. Tanmateix les necessitats de les embarcacions no van ser del tot desateses, ja que una cova de la part nord de l'illot va ser habilitada com a magatzem de brea, per la qual cosa l’illa del Rei es pot qualificar com el germen excèntric del futur arsenal. 

Pel que fa a la indústria naval, van ser els holandesos, segons informa la Guia menorquina per a l’any 1810, els primers que van copsar les possibilitats de la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, on hi havia uns terrenys pantanosos que el 1708, tot just produïda la presa de Menorca, van ocupar amb uns tendals provisionals per dipositar els materials i allotjar els operaris necessaris per compondre la seva esquadra.