L’impacte econòmic dels jueus a la Menorca del segle XVIII

 Tot i que la presència de jueus a Menorca durant segle XVIII és ben coneguda, fins fa poc el seu coneixement era més tost fragmentari. L’any 2015 l’Institut Menorquí d’Estudis publicà el llibre “Los judíos de Menorca a través de los Protocolos Notariales de Mahón durante la segunda mitad del siglo XVIII (1751-1802)” de la investigadora Matilde Morcillo, que clarifica considerablemente el tema.

Segons l’autora, un cop els britànics es van fer amb el domini de l’illa de Menorca en virtut del tractat d’Utrecht, el 1713, van començar a incentivar l’establiment de comerciants estrangers per convertir el port de Maó en un centre de redistribució de mercaderies que pogués proveir la guarnició i la flota angleses, perquè els menorquins no tenien capacitat per fer-ho.

Pel que fa als jueus, hi havia el precedent de Gibraltar on, des del 1704 es van instal·lar comerciants hebreus, en la seva majoria d’origen marroquí, per subministrar la Roca, la qual, per les seves condicions geogràfiques, estava mancada de tot. Prest esdevindrien molt nombrosos i arribarien a constituir al segle XVIII un terç de la seva població. Aquests jueus, amb el transcurs del temps mantindrien alguns lligams amb la nostra illa.

A Menorca, els primers jueus eren comerciants procedents d’Itàlia, fonamentalment de Liorna, amb contactes amb el nord d’Àfrica, que venien atrets pels avantatges de la declaració de port franc, ja que la seva ocupació principal era l’abastament de comestibles per a les forces britàniques. L’arribada dels hebreus va ser rebuda amb hostilitat per la clerecia i la població de l’illa i el governador Kane va haver d’intervenir en favor seu. El seu nombre es va veure incrementat la dècada dels anys trenta i, més encara, amb motiu de la guerra de Successió austríaca (1739-1748), afavorits pel fet que el proveïment de les tropes ampliava el volum dels negocis, incloent-hi el cors.

Quan el 1756 els francesos van posar setge al castell de Sant Felip, s’hi van recloure quinze jueus amb les forces angleses que, quan la fortalesa va capitular, van ser obligats a marxar. Tot i que la majoria dels israelites va haver de deixar Menorca, hi restà una petita part, no compromesa amb els britànics. 

El 1763 els francesos van retornar l’illa als anglesos, la qual cosa permeté el retorn dels exiliats, als quals se’ls van afegir nous elements. S’inaugurava el període més puixant de la comunitat, que el 1766 va aconseguir que se l’autoritzés a obrir una sinagoga al carrer de Gràcia de Maó, ja que fins llavors havia utilitzat per al culte una casa particular. Les queixes que es van aixecar no van aconseguir que es clausurés el temple, però van ocasionar l’advertiment dels seus col·legues de Londres perquè s’abstinguessin de participar en negocis en contra del bé públic (segurament extraccions de blat en època d’escassetat) i perquè no exportessin moneda en temps de carestia. Pel que fa la quantitat de persones que formaven la comunitat, malgrat alguns autors han proporcionat xifres molt elevades que exageraven el seu nombre, es creu que en realitat estava al voltant del centenar i la seva sobrevaloració es atribuïble al fet que cridaven l’atenció per qüestions socials.

Amb la conquesta de Menorca per les tropes del duc de Crillon el 1783, la colònia jueva pràcticament arriba a la seva fi. L’agost fou ordenada la seva expulsió i foren transportats a Marsella. S’ha dit que quatre bucs transportaren a 500 persones, però la gran majoria devien ser grecs i anglesos. Anys més tard, durant la darrera ocupació anglesa, del 1798 al 1802, els jueus tornarien a fer acte de presència, però la majoria es dedicaren al cors i al proveïment de queviures de les tropes. Mantenien forts vincles amb Gibraltar, ciutat a la qual van regressar quan es va decretar que abandonessin l’illa al final del període.

Segons Hernández Sanz, la principal família dels jueus establerts a Menorca eren els Cansino. Als protocols notarials són abundants els documents relatius als germans Salvador i Isaac Cansino, però també es troben, i amb similar freqüència, els Delmar, David i Moisés; el primer estava emparentat amb els anteriors. Així mateix són abundants els contractes en què intervenen els Cohen (Salomon, Abraham i Luna) i els Benzaquén. Amb menor freqüència apareixen els Galfón, Busnach i Lattes, així com altres individus de forma esparsa.

Jacob Cansino

L’etapa de major dinamisme de la comunitat jueva fou el final del primer domini britànic (1751-1756), durant el qual a la documentació hi ha setze referències, la qual cosa representa una mitjana de 3,2 per any. L’activitat cau amb força en el període francès, quan només hi ha un contracte. Amb el retorn dels anglesos, el 1763, les transaccions remunten, però sense arribar al moviment anterior (1,42 anuals) i, a més, bona part, el 37%, són relatives al corsarisme. Després d’eclipsar-se els anys de sobirania espanyola, la seva presència es reactiva amb força en el darrer episodi anglès (1798-1802), amb 3,3 operacions per any, si bé totes, llevat d’una, es relacionen amb l’armament de vaixells corsaris o la venda del producte de les preses.

A través dels documents publicats per Morcillo, ens podem fer una idea bastant aproximada de quins eren els negocis dels jueus al llarg d’aquests anys. La principal ocupació era el préstec de diners, bé a través de debitoris, que suposen el 18,5% de totes les escriptures, bé mitjançant lletres de canvi (7,4%). En el 82,4% de les transaccions els jueus actuen de prestadors i els més beneficiats són els grecs (el 42,9% d’aquestes operacions), però en segon lloc s’hi troben els préstecs entre jueus (21,4%). La resta està repartit entre maonesos, italians i anglesos. Una activitat relacionada amb l’anterior és la gestió financera, que s’esdevé en l’11,4% de les ocasions, operant com a representants d’altres persones, però més aviat en qualitat de comissionistes  d’altres negociants, que és el que es produeix en les dues terceres parts d’aquesta mena de gestions.

El segon focus d’atenció dels hebreus va ser la compravenda de vaixells, que suposa el 18,5% de totes les seves operacions. Curiosament el 70% de les transaccions són compres i només el 30% restant són vendes. Als jueus els venien bucs grecs i maonesos, una mica més els primers que els segons, però es donava la situació inversa en les compres, de manera que, en conjunt, els dos col·lectius es relacionaven per igual amb els hebreus.

 El comerç marítim i el noliejament de vaixells no tenien una excessiva rellevància, en tot cas més la primera (7,4%) que la segona (3,7%). El comerç marítim es materialitzava sempre amb societats en què un inversor hebreu  s’associava amb un capità maonès, mentre que, quan noliejaven vaixells, ho feien amb capitans grecs. Les rutes marítimes incloïen tant la ciutat de Liorna, com Alger i també, amb menor freqüència, Gènova, Niça, així com Mallorca i Eivissa.

Molta més importància van tenir les transaccions relacionades amb el corsarisme, que suposen el 25,9% de tots els negocis empresos pels jueus. La seva freqüència és major entre 1778 i 1781 (57,1%) que el 1798-1801 (43,9%). L’operació més corrent era la venda de preses (57,1%). En la immensa majoria dels casos adquirien mercaderies que havien estat capturades pels corsaris. En el primer període anglès es tractava de la part que li havia correspost a un mariner o a un patró, mentre que en el darrer domini britànic eren compres en pública subhasta. Pel que fa a les societats per armar corsaris, el cas més comú va ser el dels d’armadors jueus que s’associaven amb capitans maonesos. En el darrer període va ser habitual que es tractés de jueus residents a Gibraltar.

Finalment, els jueus també feien altres tipus de mercadejos, com l’adquisició de vestits a un sastre de Trieste resident a Maó que, pel seu valor, 95 peces de vuit, devia ser una compra a l’engròs per revendre a l’exterior.