La culminació de l’arsenal anglès del port de Maó: el personal i la drassana (1740-1782)

 La incorporació de l’illa de Menorca a la sobirania britànica el 1713, arran del tractat d’Utrecht, no fou senzilla. Són ben conegudes les difícils relacions entre la societat local i els nous dominadors: xoc cultural, desconfiança política, etc. En les pàgines de la Història de l’illa de Menorca de John Armstrong, publicada el 1752, però referida als anys 1740-1742, es troben diversos passatges que traspuen aquesta situació conflictiva. Diu l’anglès: “No pot haver més viu exemple de la força del costum i de la infatuació del gènere humà, que el dels naturals d’aquesta illa [...] Sigui com sigui, continuen amb la seva vella constitució i, en conseqüència, paguen multitud d’impostos i gravàmens al comú i se’ls demanen unes sumes per al sosteniment de la clerecia que són excessivament feixugues i opressives”; “Els menorquins són naturalment negligents”; “Els habitants d’aquests illa, que van ser tan justament famosos en l’antiguitat per la seva bravura en la guerra, ara es troben sumits en una vergonyosa degeneració i indolència”.

Si en algun lloc s'evidencien les reserves envers els menorquins durant les primeres dècades de la dominació britànica és en el personal de la mestrança naval. Segons l’estudi de De la Fuente sobre l’arsenal de Maó, a les liquidacions de paga entre 1714 i 1721 no figura ni un sol operari que, pel seu llinatge, permeti la més mínima sospita que sigui autòcton. Al contrari, aquestes indiquen clarament que es tracta de personal britànic.

L'esclat de la guerra contra Espanya del 1740 va canviar el panorama. La necessitat de donar suport a les forces navals a la Mediterrània va fer que el Navy Board remogués cel i terra durant l'estiu per enviar fusters de ribera i calafats des dels arsenals metropolitans a Maó. Tot i les avantatjoses condicions que s'oferien, els oficials navals Thomas Sims i Francis Gregson informen que s'han fet servir calafats genovesos per carenar els vaixells HMS Kennington i HMS Dragon. La documentació de la dècada dels quaranta posa en evidència aquest fet. Llinatges com Bianco, Busconi, Cappello, Carcanna, Conabusso, Ciorbetti, Graffignio, Ottone o Vernapasano apareixen repetidament. També es troben fusters de ribera amb els llinatges Bianco, Conabusso, Otelli, Savigni o Zia, que corroboren que la Ligúria va ser el planter que va nodrir la drassana maonesa.

Aquesta primera onada d'immigració és conseqüent amb la desconfiada política colonial en relació a la població menorquina, considerada el cavall de Troia de l'enemic contra el qual es lluitava. Malgrat els posteriors intents d'atreure personal de la metròpoli, finalment els britànics obriran la mà de manera significativa a la presència d'indígenes entre la mestrança. Fins a tal punt va arribar la cosa que, el 1747, el capatàs era Sebastià Tudurí. A més, consten fins a cinc individus amb el llinatge Taltevol (quatre fusters de ribera i un calafat) i també figuren cognoms tan illencs com Cardona, Feminies, Lambies, Olives o Seguí, entre d'altres.

Juliol de 1747. Personal extraordinari de Maó: Mestrança naval
Oficis	Britànics	Genovesos	Menorquins	Suma
Fusters de ribera:	9	21	17	47
Calafats	5	27	10	42
Serradors	10		1	11
Ferrers	4			4
Corders	4	1	3	8
Pintors	2			2
Aiguador			1	1
Treballadors	31	2	13	46
Total	65	51	45	161
Font: The National Archives, Admiralty, 42/2347.

El creixement quantitatiu del personal de les instal·lacions navals, que va arribar a multiplicar els seus efectius per sis durant la guerra contra Espanya, és indissociable de la important entrada de mà d'obra local. Però igual de decisiva va ser la participació dels illencs en la seva extensió qualitativa: les noves infraestructures foren ateses per menorquins. Si bé pot semblar anecdòtic que d'entre els onze operaris de la nova serradora l'únic sense un llinatge típicament anglès fos un tal Rafel Prats, la producció de cordatge mostra un panorama més aclaridor. Al principi de la guerra contra Espanya, Maó depenia totalment del subministrament d’Anglaterra, però a partir del 1745 ja comença a haver signes de la producció local de cordatge, encara que no es pugui parlar ni de bon tros d'autosuficiència, i els anys cinquanta aquesta està totalment externalitzada, tal com mostren els pagaments fets per aquest concepte a Sebastià Tudurí. No serà aquest l’únic negoci del menorquí, ja que també es dedicava a subministrar des d'agulles per cosir veles fins a quitrà: és la prova d’una indústria menorquina al voltant de l’activitat de l’arsenal.

La darrera dècada de la primera dominació serà testimoni de la preponderància de la mà d’obra local. De la comparació entre les dades del 1719 i el 1755 es pot concloure que, si durant els primers anys no hi havia cap menorquí entre el personal de mestrança, al final d’aquest període és el que predomina, una vegada que els genovesos surten d'escena amb l'arribada de la pau, el 1748. Així mateix, durant aquests anys el centre productiu va experimentar una important evolució: encara que el 1719 la Gran Bretanya havia entrat en guerra contra Espanya, el 1755 –època de pau– el personal de mestrança s’havia duplicat.

Podem continuar ara amb la història de l’arsenal, és a dir la drassana, originalment per a l’ús militar, del port de Maó. Des que va sorgir la idea, l'expansió del complex consistia a rebaixar l'illot de Pinto, esplanar-lo i fer un istme d'unió amb la resta d'instal·lacions. Cadascun dels molls, de dos centenars de peus de longitud, seria suficient per carenar un navili de primera classe, i estaria equipat de dos cabrestants i un pou. El carenat consisteix en la reparació de l’obra viva (la part submergida) dels bucs; el cabrestant és un torn utilitzat en ports i vaixells per aixecar grans pesos. D´aquesta manera s’aconseguia inclinar l´embarcació i carenar l’obra viva del casc. 

L'illot va ser expropiat el desembre de 1765. A partir de juny de 1770 es començà a utilitzar el pou del moll número 5 com a basament d'una màquina d'arborar. La introducció d'aquesta maquinària permetia desarborar bona part del vaixell (llevar-li els pals) abans de la carena i rearborar-lo (tornar a instal·lar-los) un cop acabada la reparació del casc. Així s'intentava evitar el mal que podia patir l'arboradura (els pals) quan el vaixell estava avarat en terra.

El projecte original d'esplanació de l’illa Pinto incorporava una construcció en forma de creu de doble travesser, que és definida com un conjunt de ship stores (magatzems dels vaixells), l’edifici que encara es pot veure a l’illot. La doble creu es dividia en vint-i-quatre compartiments, quatre per moll. Al mig del primer creuer es va col·locar un campanar, amb la missió de regular la jornada laboral. Cadascun dels molls comptava amb un gran magatzem on es guardaven les provisions desembarcades mentre el vaixell era carenat.

Convertir l’escull de Pinto en una península aplanada va suposar tot un repte geotècnic. Ja a les primeres liquidacions de Milbourne Marsh, de finals de 1766, apareix una legió de miners, picapedrers i bussos. El gruix de les obres va finalitzar el 1774, amb la conclusió de l'esmentat edifici. Tot i així, no va ser fins a dos anys més tard quan es va acabar la construcció de la residència d'oficials i un altre allotjament per a la marineria.

Les actuacions de la segona dominació britànica no es van limitar a l'illa de Pinto. Dins l'àrea antiga de la drassana es va construir un nou magatzem d'arboradura, que substituïa el que s'havia aixecat al final de la primera dominació. El fet  d'enderrocar un dels darrers edificis construïts abans de la invasió francesa, per fer-ne un de nou és un indici que no eren de gaire qualitat; també sembla que durant l'ocupació gal·la l'arsenal va ser força descurat.

La novíssima casa d'arbres, juntament amb els molls de carena de l'illa de Pinto, són la constatació que el centre de gravetat de les instal·lacions ja era a l'altra ribera del port de Maó. No n'és l'únic exemple. Gairebé idèntica és una nova casa de bots, a ponent, un edifici de pedra totalment diferent de l'antic. Finalment, a llevant d'aquest coberxo es va construir un edifici a doble vessant amb tres compartiments en paral·lel dedicats a magatzems de brea, quitrà i resina. Cal recordar que aquests materials anteriorment s’estojaven a una cova de l’illa del Rei.

Plànols de HMS Minorca

La culminació del Naval Yard, que supera la condició d'un simple carener per assumir la condició d’autèntica drassana, es veurà plasmada durant els darrers anys del domini anglès, quan aquí es construeixi el buc HMS Minorca, un xabec de 18 canons, botat el 27 d'agost del 1779.