La nova historia econòmica de Menorca de Joan Hernández

 Acaba de ser presentat el nou llibre de Joan Hernández, amb el suggeridor títol De “holandeses del sur” a Hong Kong del Mediterráneo: una historia económica de Menorca. El qualificatiu d’holandesos del sud fou pronunciat pel general Tofiño, per referir-se al comerç de reexportació de blat que practicaven els menorquins la dècada del 1810, segons recull Francesc Hernández Sanz en la seva obra del 1908. Així mateix, fou l’economista Foremann Peck, qui, en unes jornades sobre l’economia de Menorca, en tenir notícia del desplegament manufacturer de l’illa, la definí com el Hong Kong del Mediterrani.

Aquesta obra pot ser considerada com el testament intel·lectual de l’autor, ja que recull els fruits d’una trajectòria acadèmica de cinquanta anys. Durant molt de temps, Joan Hernández es va interessar per la història econòmica general i d’Espanya, amb aportacions de primera línia des de la seva tesi doctoral, del 1970, sobre la reforma tributària de Joaquín de Garay, del 1817. A partir del 1999 va iniciar una etapa de major implicació en la vida intel·lectual menorquina, que el portà a la presidència de l’Ateneu de Maó (2002-2006) i de la secció de Ciències Socials de l’Institut Menorquí d’Estudis (2002-2011). Com a conseqüència d’aquest interès, va elaborar una sèrie de treballs que han renovat els estudis d’història econòmica de Menorca.

El 1999 el seu article “La depresión económico comercial de Mahón y la crisis del tráfico portuario” fou inclòs al llibre Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya. L’any següent, el treball “Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX”, va ser publicat a la revista Randa. El 2001 la publicación acadèmica Review on Economic Cycles va acceptar la monografia  “Los precios del trigo en Palma de Mallorca y el ciclo económico balear”. El 2005 va aconseguir que l’editorial Delta publiqués el llibre Tratado especial acerca de cuál es el justo precio del trigo en la Isla de Menorca, del 1650, del qual en va escriure la nota preliminar “La economía política de Francesc Marçal en la era del mercantilismo”. 

El projecte de major volada ha estat la recerca sobre els principals empresaris menorquins, que va donar lloc a dos libres: un del 2010, en català i el del 2013 una versió abreujada en castellà, les principals conclusions dels quals van ser recollides en anglès al llibre Entrepreneurship and Development.

En resum, Joan Hernández ha destil·lat aquesta història econòmica a partir dels resultats dels anteriors estudis, amb els quals ha modernitzat la disciplina i han obert noves vies a la comprensió de l’economia de Menorca al llarg del temps, la qual cosa el situa al capdavant del camí que obrí el seu avantpassat Francesc Hernández Sanz.

El segon aspecte a remarcar és la sòlida base metodològica d’aquesta història econòmica, que es distingeix dels textos existents per l’èmfasi en incorporar les teories i els debats actuals sobre la Història Econòmica general i d’Espanya, i el pensament econòmic en sentit ampli, que l’autor coneix perquè els ha tractat al llarg de la seva trajectòria acadèmica. D’aquesta manera es poden trobar àmplies referències a la teoria dels cicles econòmics, que figuren de forma explícita a la introducció i està subjacent en tot el treball, així com els conceptes de Revolució Industrial, industrialització i desenvolupament econòmic, adoptant el model de Gerschenkron per explicar la industrialització de Menorca, i les teories de John Maynard Keynes respecte a l’evolució econòmica del segle XX.

El llibre destaca per la seva amplitud de mires, que és mostra d’una gran perspectiva històrica i una vasta cultura. En efecte, no és gens habitual que un text d’història econòmica comenci amb la Menorca talaiòtica i passi per la Menorca romana, l’època medieval (que titula La Corona de Aragón) i l’Edat Moderna, per arribar als més habituals capítols sobre el segle XVIII (encertadament considerat sota el prima del domini anglès i la seva continuïtat en la Il·lustració borbònica espanyola) i el XIX i el XX, el nucli de l’estudi.

Aquesta visió oberta el mena a incorporar aspectes culturals, mostra del seu esperit humanista, que ja coneixíem per les diverses jornades que va organitzar al voltant de les relacions entre Història Econòmica i Història de l’Art quan era cap de la secció de Ciències Social de l’IME. Amb aquest objecte descriu la Societat Menorquina de Cultura del segle XVIII, la formació i primers anys de l’Ateneu de Maó i les institucions educatives, entre altres qüestions.

Malgrat tot, no es tracta d’un text erudit, sinó que està escrit amb lleugeresa i profunditzant en la justa mesura en totes les qüestions, de manera que cal considerar-lo un llibre de caire divulgatiu, que pot servir com una bona introducció sobre la història econòmica de Menorca per a qualsevol lector o també, pel seu rigor, ser utilitzat amb profit en la universitat o els instituts d’ensenyament mitjà, com s’evidencia en haver estat editat per la Universitat de Jaén, prèvia validació per dos pars cecs.

Joan Hernández subratlla el paper central del capital humà, un concepte fonamental en diversos capítols, per explicar el desenvolupament econòmic de Menorca. De la seva mà ve la importància que atorga a la innovació, un element clau que també  apareix de forma reiterada i que és el motiu pel qual l’investigador José María Ortiz-Villajos és coautor de l’obra.

En aquest sentit, cal destacar la capacitat de l’autor per formar equips de treball i d’obrir la disciplina a joves investigadors. Ho sé de primera mà, perquè per un comentari seu sobre l’existència de documentació sobre la fil·loxera a Menorca a l’Arxiu Històric de Maó vaig iniciar la recerca que acabaria donant lloc a la meva tesi doctoral. De forma més directa, em va convidar a integrar-me en el projecte d’elaboració de les biografies dels empresaris més importants de cada regió espanyola, redactant les de Menorca.

En la mateixa línia, ha incitat el professor de la Universitat Complutense de Madrid José Maria Ortiz-Villajos a investigar sobre l’economia de Menorca. Els resultats han estat uns notables treballs sobre la Maquinista Naval i la Sociedad Anglo-Española de Motores, publicats en revistes internacional del màxim impacte i, posteriorment, ha obtingut una beca de l’IME per a l’estudi de les patents de Balears, un resum del qual s’inclou en aquest llibre.

Com és lògic, el cor del llibre és l’anàlisi de la industrialització de Menorca, de la qual Joan Hernández remarca la seva continuïtat amb el sistema mercantilista del segle XIV i amb el progrés econòmic assolit en el segle XVIII. Aquesta nova interpretació la vam començar a introduir en el llibre dels empresaris menorquins i trenca amb la crítica a la via menorquina de creixement que alguns historiadors havien introduït els anys noranta del segle passat, amb la pretensió que existia una separació radical entre el progrés anterior de l’economia de Menorca i la seva industrialització. Les biografies empresarials mostraven l’existència d’un lligam entre aquests dos moments, cosa lògica perquè l’expansió industrial difícilment hauria pogut produir-se sense un substrat on afermar les seves arrels, fet confirmat en aquest llibre.

Industria Mahonesa, fàbrica tèxtil de Calafiguera

Joan Hernández fa un interessant exercici en emmotllar la industrialització de Menorca en les mateixes fases que va seguir la Revolució Industrial al Regne Unit, que pren com a referent explícit. La primera etapa (1850-1873) està centrada en la màquina de vapor i les seves aplicacions a la navegació, el tèxtil i la indústria farinera. La segona (1874-1929) veu el protagonisme del metall, el naval, l’energia, les bosses de plata i el calçat, i un gran desenvolupament del sistema bancari. Finalment, en la tercera (1929-1973) sobresurten la bijuteria, la maquinària i l’agroalimentari, tot mantenint-se altres com el calçat. Posteriorment, es descriu succintament la desindustrialització de l’illa, en la línia del que ha esdevingut a Europa, tot adoptant una línia crítica amb aquest fenomen.

Així mateix, cal subratllar l’interès de l’autor pel sector financer de Menorca, des dels seus orígens en les cases de banca del segle XIX, passant per la creació del Banc de Maó el 1882 i a la seva desaparició el 1911, i la trajectòria fins a la Guerra Civil i la postguerra, explicant amb precisió la seva absorció per la banca nacional. Per Joan Hernández, el finançament de l’activitat econòmica fou un factor actiu com a impulsor del desenvolupament de l’economia de Menorca i, en general, l’expansió de l’economia real està condicionada per la de l’economia monetària.

Electrica Mahonesa. Moll de Ponent

En definitiva, el llibre mostra com Menorca s’ha sabut enfrontar al llarg de la història als reptes econòmics mitjançant reajustaments sectorials i ajustos productius per desenvolupar nous sectors, gràcies a l’existència d’un capital humà i empresarial de primera magnitud.