Tolerància zero contra la corrupció: La revolució devora els seus fills

 Espanya, país d’excessos, ha abraçat amb ardor la política de tolerància zero, ideada el 1982 pels criminòlegs americans Wilson i Kelling, i que propugna que els delictes siguin castigats de forma expeditiva amb tota la severitat possible des de la primera infracció. Aquesta doctrina ens ha menat a tenir un dels codis penals més durs d’Europa i havia arrossegat la nostra política a un carreró sense sortida fins que el president Pedro Sánchez va trobar una sortida tan imaginativa com polèmica per no dimitir.

Coincidint amb l’esclat de la gran crisi financera del 2008, van sortir a la llum pública una sèrie d’escàndols de corrupció, des de l’esperpèntic dels vestits del president de la Comunitat Autònoma de València a l’abisme dels ERO d’Andalusia, que van tenir conseqüències de gran abast i culminaren el 2018 amb la moció de censura contra Rajoy i la pèrdua del govern de la Comunitat autònoma d’Andalusia pel PSOE.

Davant la justa indignació ciutadana, es va introduir el principi de la tolerància zero contra els corruptes en camps tan variats com la Llei de Contractes del Sector Públic i els codis ètics dels nous partits nascuts en aquest període. Les intencions eren bones, però és trist constatar que ha servit per empitjorar el clima polític que el va originar, ja de per si enrarit, extremant la crispació, sense eliminar la lacra de la corrupció.

Un dels elements d’aquest maximalisme ètic era l’exigència que qualsevol polític que fos imputat hagués de renunciar al seu càrrec, ja fos un regidor de poble o el president d’una comunitat autònoma. És més, una interpretació rigorista d’aquesta filosofia va estendre el motiu de renúncia a l’acusació contra els familiars més o menys directes dels governants. Els actuals casos de Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso tenen desenes d’antecedents amb els quals no és necessari esgotar els lectors.

Aquests presumptes corruptes van actuar de forma dispar: uns van dimitir, altres van ser cessats i una petita part es van mantenir als seus càrrecs. Al final la justícia va dictar penes o, en ocasions  declarà la innocència dels acusats, als quals poc consol els va quedar un cop havien estat expulsats de la vida política. La qüestió no és exclusiva del nostre país. Fa pocs mesos, el president de Portugal va renunciar per un afer que ràpidament es va volatilitzar com fum de formatjades, sense que açò retornés el govern al Partit Socialista, que havia perdut les eleccions poques dates abans.

La judicialització de la política és una virtut de la democràcia que pot ser objecte d’un ús maliciós que la perverteixi. Els càrrecs públics han de respondre davant dels tribunals, que els han d’investigar cada vegada que se sospiti que la seva actuació és il·legal i ho han de fer amb major zel que amb els ciutadans ordinaris, perquè no tracten assumptes particulars, sinó sobre el bé públic. Aquesta severitat tendeix a debilitar el principi de la presumpció d’innocència, però no hauria de menar a la seva completa eliminació, ja que les acusacions no sempre tenen prou base.

No es tracta només de la possibilitat que el procediment engegat contra un polític acabi en via morta o amb una absolució. En ocasions, no és senzill destriar el blanc del negre; una investigació pot allargar-se entre dubtes i al final, concloure amb l’absoluta innocència de la persona. És possible que hagi estat el cas de Mònica Oltra.

Encara més greu és el problema que plantegen les denúncies falses, que es presenten amb major freqüència que en la vida civil, ja que la competència política augmenta l’interès d’acusar els adversaris, tant de forma inconscient (a tots ens sembla que les persones que no ens cauen bé actuen de forma incorrecta) com conscient, pel desig pèrfid de fer caure el contrincant polític.

El rigorisme de les polítiques de tolerància zero augmenta l’atractiu de les querelles contra els governants. Si una formació política sap que, pel simple fet de ser imputats, els polítics han de dimitir, tindrà més incentius de cercar cinc peus al moix i aprofitar les debilitats humanes dels jutges. La justícia està servida per centenars de persones i algunes són proclius a acceptar acusacions amb escàs fonament o contra polítics d’un determinat color polític. El temps i les diferents instàncies judicials acaben posant les coses al seu lloc, però no solucionen el problema de desacreditar un càrrec públic i al seu partit per qüestions espúries.

Pedro Sánchez ha plantejat de forma més elegant la mateixa qüestió que els nacionalistes catalans amb el lawfare que aquests atribuïen, sense gaire proves, a una conspiració. En ocasions pot existir una mà negra, però aquestes situacions són rares, s’acaben sabent i solen tenir un abast molt limitat. És bastant inversemblant que un estat o un partit polític hi estiguin implicats, tot i que sí que poden participar-hi grups concrets.

El que realment es dona és la utilització dels espais foscos des tribunals per perseguir els adversaris polítics. La història judicial de Podem és bastant il·lustrativa, plena de processos de tota mena amb una base prou feble i que van arribar a prendre l’escó a un diputat, que el Constitucional ha emparat. La ironia tràgica és que els majors apòstols de la tolerància zero contra la corrupció han resultat els majors perjudicats per l’ús arter de la justícia. Segurament, els seus enemics van detectar que els alts llistons morals que s’havien posat els feien especialment sensibles a tota mena d’acusacions, per poc fonamentades que estiguessin.

La revolució devora els seus fills. Abans d’obligar a dimitir un governant s’haurien d’analitzar les circumstàncies de l’afer i deixar treballar la justícia fins que es veiés clar, perquè ni tots els polítics ni tots els jutges són iguals.