Una nova perspectiva de la construcció naval al port de Maó als segles XVIII i XIX

 Al llarg dels segles XVIII i XIX, la construcció naval del port de Maó va prendre una importància de la qual avui en dia pocs menorquins en són conscients. L’origen d’aquesta activitat està a la drassana de l’Estat que, a partir de l’ocupació de Menorca pels britànics, el 1708, va començar a desenvolupar-se, inicialment per a la reparació i manteniment dels bucs de l’armada anglesa. La millora de les instal·lacions va permetre la seva progressió fins arribar, a partir del 1779, a construir vaixells de guerra. Aquesta indústria assolí el seu moment d’auge entre el 1785 i el 1794, ja sota bandera espanyola, quan es van fabricar un nombre important d’embarcacions de gran port, en especial les sis fragates anomenades “Mahonesas”.

Fragata Mahonesa

L’arsenal, malgrat la seva curta existència, va tenir un paper clau, perquè, tal i com assenyala Pere Riudavets a la Historia de la isla de Menorca, en ell s’hi va formar un planter de mestres d’aixa que van aprendre les tècniques de construcció naval més avançades, primer sota el comandament anglès i, més endavant, de l’espanyol. Potser en un altre indret aquesta llavor s’hauria perdut, però la coincidència d’aquesta oferta laboral amb una demanda civil puixant, constituïda per l’actiu tràfic comercial i marítim del port de Maó, va generar una veritable transferència tecnològica, de manera que, en pocs anys, els mestres d’aixa del port de Maó van esdevenir excel·lents constructors navals. Alguns, como  els Femenias, Tudurí i Taltavull, van obtenir una gran anomenada, tant a l’illa com a altres ports.

L’alemany Lindemann, al seu llibre Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca, del 1786, quan parla de la situació econòmica, pràcticament la primera referència que dona esmenta la construcció naval. En aquesta informa que els menorquins van construir el seu primer vaixell el 1772 i l’any 1776 dos més, cadascun amb una despesa de 8.000 pesos forts. Aquestes embarcacions són les primeres que tenim documentades que es fessin a les instal·lacions del port de Maó, fora de les petites barques per a la navegació de curta distància.

Per fer-ho possible, vaixells suecs duien cada any un important aplec de llenya, brea, ferro i altres materials, amb un cost de 13.000 pesos. Aquest import, comparat al que s’acaba d’indicar sobre el preu dels navilis, demostra que cada any es feien diverses naus. Així mateix, també s’adquiria tela per a veles i ferreteria de Marsella. 

No és possible saber si els menorquins van començar a construir embarcacions en una data tan tardana, sobretot perquè ja abans es feien petites barques, tot i que no sempre havia estat així. L’any 1728 Domingo Roca, el negociant Mateu Roig i el patró Pere Mus van encarregar un xabec a Palma de Mallorca, perquè els mestres locals no en feien. No és probable que la situació s’alterés gaire fins passada la guerra del 1740-1748, ja que els operaris locals no van entrar a treballar a les instal·lacions portuàries angleses fins aquests anys. Segurament fou un procés gradual, a través del qual de mica en mica els mestres d’aixa del port van anar bastint bucs de cada cop de majors dimensions. En tot cas, el punt d’inflexió va produir la dècada del 1770, quan ja s’havia adquirit la capacitat de fabricar qualsevol vaixell, per gran que fos.

Vargas Ponce remarca que el 1784 a diferents paratges del port es construïen per compte de particulars dues fragates, una de 600 tones i una altra de 350, un bergantí de 250 tones, un xabec de 130 i un altre de 40. La mestrança maonesa estava composta per 115 homes: 81 fusters de ribera i 34 calafats. Altres fonts donen xifres similars i informen que entre els anys 1789 i 1792 els operaris de la indústria naval no ocupada a l’arsenal oscil·laven entre els 75 i els 88 treballadors (segurament referint-se als mestres d’aixa), que podien fabricar fins a cinc vaixells a l’any, encara que normalment sols en feien dos. Les dècades següents l’activitat naval va seguir progressant. Riudavets informa que l’any 1810 hi havia 344 treballadors: 201 mestres d’aixa i 143 calafats, la qual cosa suposa el triple dels que havíem apuntat vint-i-cinc anys abans. 

Històricament, la construcció naval ha rebut una notable atenció per part dels historiadors locals, per la qual cosa comptam amb un considerable volum d’informació al respecte. El capità Roca va elaborar la relació “Bastiments construits en este Port de Mahó”, a la qual al·ludeix Riudavets, quan comenta que entre el 1797 i el 1820 es van botar a les drassanes del port més de seixanta bucs de totes dimensions, entre els quals nou fragates i dotze bergantins; la resta eren goletes, balandres, xabecs i altres similars. El llistat fou publicat per Llabrés el 1955 a la seva obra De la marina de antaño: notas para la historia de Menorca: 1769-1905. Riera el 1898 va recollir a la Revista de Menorca les xifres del 1821 al 1851, de les quals el 1923 va ampliar algunes dades dels anys 1820 al 1838. En diversos articles es poden trobar informacions esparses sobre la qüestió. Si aplegam totes aquestes xifres es pot completar la sèrie fins arribar a documentar la fabricació de 223 vaixells durant els vuitanta anys considerats.

El resultat, que fins ara ningú havia estudiat, ofereix un panorama nou sobre el tema. Els primers vint-i-cinc anys (1771-1795) es construïen una mitjana de dos vaixells per any, tal i com hem vist que informen les fonts. Les seves dimensions van augmentar a partir de la incorporació de Menorca a la Corona espanyola, el 1782, fins el 1805, període durant el qual cada any es construïen vaixells que desplaçaven un total de prop de 270 tones. Els deu anys següents, del 1806 al 1815, l’activitat es va ressentir molt, amb tota seguretat pel reguitzell de conflictes bèl·lics que es van succeir en aquell període. Tan sols es van fer 16 vaixells que sumaven 1.060 tones, el que representa una tercera part del que es construïa en els anys anteriors.

Però a la construcció naval menorquina encara li quedava un llarg recorregut i entre 1816 i 1851 es van fer una mitjana de 17,5 embarcacions per quinquenni, que desplaçaven 1.195 tones, si bé a partir del 1820 es van fer bucs cada vegada més petits, la qual cosa es compensava fent-ne més. Com a resultat, la dècada del 1831-1840 es van construir més vaixells, i que desplaçaven un pes total superior, que els anys 1791-1800, que havien estat extraordinaris. Aquesta darrera empenta coincideix amb la que van experimentar les indústries tradicionals navals a d’altres indrets d’Espanya, com la biscaïna, els decennis de 1840 i 1850, i està vinculada a la reactivació del comerç i el transport marítim d’aquests anys, d’un costat, i a la protecció aranzelària de l’Estat, de l’altre.