La balança comercial de Menorca al segle XVIIII

 Al llarg del temps, una de les qüestions més debatudes pels autors respecte a l’economia de Menorca ha estat la balança comercial. Aquesta és el reflex de les relacions externes d’un territori i, en la interpretació convencional, ve a ser com un termòmetre per saber si la situació econòmica és correcta. El primer en plantejar aquesta qüestió va ser John Armstrong, en la seva Història de l’illa de Menorca, que va veure la llum la segona part del segle XVIII, però amb informació del 1741, una obra amb diverses edicions, que li van proporcionar una àmplia difusió i fou la gran referència dels historiadors posteriors.

Magatzems del port de Maó. Detall. Museu de Menorca

Armstrong planteja l’existència d’un gran dèficit. Les exportacions eren molt minses i es limitaven a alguns productes agrícoles: el formatge, que es venia a Itàlia a molt bon preu, la llana i petites quantitats de mel, cera i sal. Tot plegat no sumava més de 2.100 lliures esterlines. A banda, el principal article era el vi, del qual se n’exportaven algunes quantitats, a les quals l’autor estima que s’havia d’afegir el que es consumia a Menorca, que era com si fos exportat, perquè la major part se’l bevien les tropes, i ascendia a 16.000 £, de manera que el total pujava de 18.100 £.

Les importacions abraçaven moltes més mercaderies: blat, oli, aiguardent, peces de roba de llana i llenç, tabac i altres gèneres diversos, fins arribar a un total de 71.200 lliures esterlines, amb la qual cosa que es generava un dèficit de 53.100 £. Per Armstrong, aquest saldo no era preocupant, ja que les tropes britàniques rebien doblers de l’exterior en una suma que, segons ell calculava, equivalia aproximadament a aquest import i que es gastaven en el mercat “per a les necessitats comunes de la vida”. 

Cal fer notar que Armstrong confon la balança comercial i la de pagaments: si quasi tot el vi es consumia a Menorca, no pot ser considerat un producte d’exportació, motiu pel qual el dèficit comercial era més gran. En canvi, els doblers que gastaven els anglesos en la seva adquisició eren un ingrés que ajudava a equilibrar la balança de pagaments.

Balança comercial de Menorca d'Armstrong (lliures esterlines)
Importacions		Exportacions
Gra	15.750	Formatge	800
Oli	10.000	Llana	900
Aiguardent	9.250	Vi	16.000
Llana i robes	15.000	Mel, cera, sal	400
Tabac	1.200
Altres	20.000
Suma	71.200	Suma	18.100
		Dèficit:	53.100

Algunes dècades més tard, el 1777, l’alemany Christoph Lindemann publicava un article a una revista de Hannover, que seria recollit al seu llibre del 1786, on retorna sobre la qüestió. En el lapse transcorregut, l’economia de l’illa s’havia desenvolupat considerablement, la qual cosa podem copsar en el text. L’únic inconvenient és que les dades són en tàlers reials, moneda del nord d’Alemanya. En les escasses ocasions que fa la conversió, sol prendre 5 tàlers per lliura esterlina, que és la moneda que, per simplificar, emprarem.

Respecte als productes esmentats per Armstrong, Lindemann corregeix a l’alça el valor de la llana i el formatge  (5.940 £  enlloc de 1.700) i en canvi rebaixa el vi a 2.000 lliures esterlines, una cinquena part del que indicava l’anglès, ja que pren tan sols les vendes a l’exterior i no suma la venda a les tropes, com de forma errada havia fet aquell. Per aquest motiu, el total dels articles locals venuts a l’exterior és menor: 8.340 £.

Tanmateix, les exportacions s’havien ampliat amb un actiu comerç de reexportació que portava als menorquins a proveir a Mallorca, Espanya, el nord d’Àfrica i altres indrets de diversos productes (teles de llana i lli, llenya, tabac,..), per valor d’unes 5.000 lliures esterlines. Ara bé, el principal gènere amb el qual traficaven els menorquins era el blat, del qual en compraven per valor de 60.000 £. Una part es quedava a l’illa, sempre deficitària de cereal; eren 28.000 quarteres, que valien unes 15.400 £. Les vendes de la resta del blat fora de Menorca produïen un benefici d’unes 10.800 lliures esterlines. Si sumam tots els conceptes, obtenim unes exportacions de 24.000 £, una mica superiors a les 18.100 que indicava Armstrong.

Pel que fa a les importacions, a més del blat, continuaven amb poques diferències les mercaderies esmentades per Armstrong: oli de Mallorca, aiguardent espanyol i tabac, però havien aparegut un falcat de nous conceptes. Les teles s’havien ampliat i abastaven teixits i merceria anglesos, seda de Gènova, roba de feina i gorres d’Espanya i sobretot un ampli assortit de tèxtils francesos (teles, draps, cintes, gèneres de seda, capells, trenetes, tela de cotó, galons, confeccions de punt,…). Afegint-hi altres articles (productes de ferreteria, faiança, gèneres de bellesa i farmacèutics, materials de pedra i ceràmica, argenteria, pedres precioses, sabó, llums, cuir i pells, vi, te, cafè, sucre i xocolata, etc.) representaven la impressionant xifra de 36.000 lliures esterlines. 

Els productes alimentaris s’havien diversificat amb rom, cervesa i formatge anglesos, arròs i macarrons de Gènova, a més de les tradicionals panses, figues, ametlles, castanyes, taronges, anxoves i altres de Mallorca i Espanya, d’on també es rebien cistelles de vímet i casseroles de fang. Finalment, es comprava fusta, brea, ferro i altres materials de construcció de Suècia. 

Tot aquest ventall d’articles sumava 78.000 lliures esterlines, de manera que el dèficit ascendia a 53.860 £, pràcticament la mateixa quantitat que havia apuntat Armstrong. 

Balança comercial de Menorca (Lindemann, 1777), lliures esterlines
Importacions	Valor (£)	Exportacions	Valor (£)
blat i ordi	60.000	gra	52.630
oli	10.000	formatge	3.240
tabac	1.600	llana	2.700
aliments diversos	9.000	vi	2.000
teixits i altres diversos	36.000	mel, tàperes i sal	400
arròs, macarrons, seda, terrisseria...	3.400	llana i lli reexportats	1.800
llenya i altres per a la industria naval	2.600	tabac	600
		altres reexportacions	2.600
Suma	122.600	Suma	65.970
		Dèficit	56.630

Convé assenyalar que, així com l’anglès havia comès una incongruència amb el vi, Lindemann s’embulla amb el blat. Per un costat, només té en compte les importacions que es feien per al consum intern, però per l’altre, computa com a extracció la totalitat del benefici que s’obtenia amb el seu comerç, quan hauria d’haver eliminat la part atribuïble al consum local o bé, com seria més lògic, prendre el total de les importacions i les exportacions. Si es fa així, el dèficit seria un poc superior: 56.630 £, com es pot veure a la taula.

L’alemany és conscient que la principal causa d’aquest dèficit són les compres de productes per a les tropes i analitza aquestes, arribant a la conclusió, que en vi, hortalisses i carn gastaven 26.400 lliures esterlines. Reconeix humilment que no té dades de la resta (vestits, complements, diversions, etc.), però indica que el manteniment de Menorca li costava al rei  d’Anglaterra 32.000 £ anuals i que els militars encara gastaven més. També proposa de sumar els tributs que cobrava la Corona, que pujaven a 6.000 £ i que es quedaven a l’illa, tot i que ni així les xifres quadren.

Lindemann sembla voler concloure que la balança de pagaments és equilibrada, ja que comenta que “el comerç es troba en el seu apogeu i molts s’han enriquit des que els anglesos prengueren possessió de l’illa”. No se li devia escapar que la balança no podia resultar deficitària, perquè açò hagués suposat que l’illa enviava diners en efectiu a l’exterior quan, pel contrari, segons afirma “hom suposa que circulen a Menorca unes 100.000 lliures esterlines i que els estalvis sumen 20.000 més”. Aquesta abundància de monetari implica que l’illa estava rebent diners, no que els enviava a fora.

Font i Vidal. Corbeta al port de Maó

Comprovam, per tant, la dificultat de confegir balances comercials sense disposar de registres administratius. És possible que el valor de les reexportacions de grans fos superior. Lindemann no coneix el total exportat i ho calcula aplicant les despeses i un marge de benefici del 8%. Amador Marí, en el seu treball sobre el tema, indica que els beneficis eren el 20%. També caldria afegir el producte de la venda d’embarcacions a l’exterior, que l’alemany no computa i en canvi sí que considera la importació dels materials necessaris per construir-les. Així mateix, s’hauria d’incloure la contraprestació dels serveis marítims a l’exterior (nòlits, assegurances,...).

D’altra banda, la Corona britànica transferia doblers a Menorca per altres conceptes, com les inversions en l’ampliació del castell de Sant Felip, l’hospital militar, l’arsenal i els quarters militars, pels quals no devien ser suficients els ingressos de l’estanc de l’aiguardent i altres tributs reials. De fet, Armstrong afirma que el saldo ve a ser igual als doblers que es reben d’Anglaterra. Fins i tot és possible que l’anglès hagués manipulat les xifres perquè el valor del dèficit fos el mateix de la quantitat a què ascendien les transferències de la metròpoli, dada que, com a funcionari, devia de conèixer. Açò explicaria la seva estranya valoració de les exportacions de vi, que hauria fet per quadrar els nombres. Lindemann també podria haver retocat els imports per fer-los coherents amb els de l’anglès, que era la gran autoritat sobre el tema.

El que és segur és que el dèficit comercial era inferior als ingressos financers i de serveis i que la balança de pagaments de l’illa era excedentària, ja que, en cas contrari seria inexplicable l’enriquiment de Menorca al llarg del segle XVIII, que va proporcionar als senyors de lloc recursos per ampliar el conreu de les seves propietats i encara sobrava per fornir una amplia circulació de moneda i finançar les compres de blat, que també es feien en efectiu.