La desaparició de la flota americana del port de Maó (1846)

 A començaments del segle XIX, la marina menorquina s’havia especialitzat en la importació de blat estranger. Per aquest motiu, la prohibició del comerç de cereals decretada pel govern el 1820 sumí l’illa en una extraordinària crisi econòmica. Malgrat tot, durant alguns anys diversos elements van contribuir a esmorteir el cop. El principal d’ells va ser el fet que la flota americana convertís el port de Maó en la seva base a la Mediterrània, una qüestió que ha estat estudiada per diversos autors, com Glick a la Revista de Menorca i Miquel Àngel Limón en diversos treballs.

A la fi de les guerres napoleòniques, els Estats Units van enviar la seva esquadra per protegir els bucs de la seva nació dels atacs dels corsaris barbarescos i des de molt prest, ja el 1815, van començar a visitar el port de Maó. Els primers anys aquesta base naval, que comptava amb un hospital i un espai per emmagatzemar queviures i material per a la reparació i conservació de les embarcacions, va ser admès per les autoritats de forma tàcita, sense cap acord legal amb el govern espanyol. Aquesta permís venia dificultada pel suport dels Estats Units a les colònies americanes en la seva guerra d’independència contra Espanya. Tanmateix, a la pràctica no va ser cap impediment perquè la flota ianqui acudís al port de Maó amb regularitat. Finalment, el 1821 el país americà obtingué la concessió d’un dipòsit portuari lliure d’impostos a Maó i van situar l’hospital a unes dependències del Llatzeret, que el 1839 traslladarien a l’illa Plana.

No devia ser aliè a aquest fet la promoció, el 1820, de Jordi Làdico com a cònsol americà, de manera que la legació diplomàtica passà de Palma a Maó. Làdico, que gestionava una casa de banca, va prestar els doblers per a l’establiment del dipòsit i l’hospital abans de l’arribada dels fons remesos des de Washington. El menorquí exercí el càrrec catorze anys i fou succeït pel seu fill Espiridió, que s’estaria durant la resta de l’estada de la flota a Maó i després, quan aquesta abandonà el port. Làdico desenvolupà un triple paper com a cònsol, agent de compres per a la Marina i botiguer naval. També era l’encarregat de fer de mitjancer davant les autoritats sanitàries per suavitzar els rigors de les quarantenes a les quals es veien sotmesos els vaixells ianquis en el Llatzeret.

L’esquadra dels Estats Units va ser molt beneficiosa per a la ciutat de Maó. Els seus dos mil oficials i mariners gastaven uns 150.000 dòlars anuals, amb els quals donaven feina a molt d’oficis i tavernes, en les quals gastaven una considerable quantitat de doblers. També auxiliaven la multitud de pobres que llavors havia a la ciutat de Maó i alguns illencs van trobar feina en les embarcacions.

Teodor Ladico i Font

Els estatunidencs van ajudar els més necessitats a suportar la crisi que patia Menorca aquests anys: quan eren a port repartien les sobres del ranxo i les provisions sobrants entre els jornalers sense treball i, segons afirma Riudavets, van embarcar uns quaranta joves pobres per donar-los carrera de mariners. Alguns maonesos van trobar ocupació als bucs de guerra holandesos i americans, en especial els darrers. El cas de la família Farragut no va ser ni molt menys únic: Josep Riera afirmava que Teodor Làdico li feu saber que a finals del segle XIX el consolat americà a Maó (que recordem que havia estat durant molt d’anys al seu càrrec) abonava més de vint pensions de jubilació a maonesos que havien servit en vaixells de guerra.

Quan l’esquadra va establir el seu magatzem a Menorca fou amb la idea d’importar totes les provisions dels Estats Units. Açò no obstant, Obadiah Rich, primer cònsol i gerent del magatzem, va escriure als comissaris de la Marina a Washington indicant-los les economies que podien aconseguir comprant determinats productes a Maó. Els articles que proposava que fossin adquirits a la localitat eren el pa, l’oli per a les llanternes, el cordam, d’alta qualitat i més econòmic que als Estats Units, el vestit normal dels mariners, que es podia confeccionar amb tela portada d’Amèrica, i les sabates, que es podien fabricar aquí a la meitat del preu d’importació.

Fins que el 1845 els Estats Units no va fundar l’escola naval d’Annapolis, la formació dels mariners es feia a bord de les esquadres. Per aquest fet, es van contractar a Maó professors de matemàtiques, llengües i nàutica, així com pilots experimentats. També s’embarcaven mariners i majordoms; les bandes dels vaixells van contractar músics. Alguns d’aquests mariners menorquins esdevenien ciutadans americans i emigraven als Estats Units. Segons Riudavets, el 1841 els vaixells ianquis no només hivernaven al port, sinó que, així mateix, reposaven efectes navals i queviures i donaven ocupació als calafats i mestres d’aixa en la reparació i manteniment de les embarcacions.

David Farragut

La situació d’aquesta base va començar a trontollar que el 1841. El govern espanyol, temorós que els francesos es volguessin fer amb l’illa, va retirar la concessió de l’hospital i el dipòsit de què disposaven aquests des del 1829, arran de la seva conquesta d’Alger. Les protestes del govern de França i les pressions en el mateix sentit van portar a què l’any 1846 no es renovés el permís de què gaudien els americans.

A diferència dels francesos, que havien tingut una importància bastant reduïda en l’economia illenca, la sortida dels americans va suposar un impacte molt dur, que mogué les autoritats locals a dirigir-se en nombroses ocasions al govern d’Isabel II en cerca de compensacions i alternatives.

Així, el 4 de juliol del 1846 l’Ajuntament de Maó aprovava un memoràndum en el qual demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, segons les noves tècniques de construcció naval, sacsejades en aquell moment per l’impacte de la Revolució Industrial, que introduí els bucs a vapor amb casc de ferro.

En l’exposició, la corporació remarcava que Menorca estava en un estat de decadència que s’agreujava “dia a dia”. Informava que, com que les condicions de l’illa eren limitades, tant en la vessant agrícola (per la seva reduïda extensió i l’escàs rendiment de les collites) com en la industrial (per la impossibilitat de competir amb altres indrets), només comptava amb els avantatges del seu “famós port de Maó, que no té rival”. Aquest es veia afavorit per la seva posició geogràfica i per ser un lloc ideal per al recer i aprovisionament de les esquadres, per la qual cosa recordava que havia estat “cobejada pels anglesos i objecte de violentes invasions i glorioses reconquestes”. El seu interès militar havia augmentat d’ençà França havia ocupat Algèria. La importància mercantil venia donada per ser el territori espanyol situat més a Llevant, ideal per al comerç amb la Mediterrània Oriental i útil com a escala per a les comunicacions amb l'Índia i les Illes Filipines.

En canvi, Menorca s’empobria i patia una forta emigració, principalment al nord d’Àfrica, que havia provocat que els darrers anys marxessin més de dotze mil individus, la tercera part de la població total de l’illa. Els elements que podrien alleugerir aquesta sagnia havien desaparegut: el Llatzeret es trobava desert, perquè amb el progrés de la civilització ja no era necessari, i l’esquadra americana s’havia hagut de mudar, perquè el govern havia prohibit el dipòsit que tenia al port. Per aquesta raó “el poble es troba sense treball i els capitals fugen i es consumeixen per falta d'ocupació.”

En aquestes condicions, “aquests lleials súbdits desitgen només una protecció racional i eficaç que restitueixi el país a la seva antiga esplendor i els faci partícips dels beneficis de què gaudeixen altres espanyols”. No debades,  finalitzada la Primera Guerra Carlina, el 1840, les reformes liberals estaven esperonant l’economia espanyola, que encetava una decidida industrialització, el primer fruit de la qual fou la xarxa ferroviària, que s’expandiria a partir de la inauguració de la primera línia entre Mataró i Barcelona, el 1848. Els menorquins n’eren plenament conscients i remarcaven que el govern havia encoratjat i protegit el moviment mercantil, la qual cosa havia mobilitzat els capitals i fomentava la creació de societats, de forma que havia augmentat la circulació de la riquesa i la “pública utilitat” de la Península i demanaven tenir part en “l’impuls general del qual fins ara han estat exclosos”.

Subratllaven que els maonesos havien estat destres constructors navals, gràcies al seu propi geni i el contacte amb les nacions més avançades (un eufemisme per referir-se als anglesos). La drassana, que en seu temps era famosa, al dia es trobava abandonada i no havia incorporat els avanços “que les ciències i les arts han introduït per a la perfecta i econòmica construcció naval”. Recordaven que, en aquell moment, el govern estava destinant nombrosos esforços a restaurar la Marina reial (que havia quedat arraconada arran de la derrota de Trafalgar, el 1805 i de la ruïna de la hisenda pública). L’arsenal de Maó era ideal per aquest propòsit i per açò suplicaven que es modernitzés i es destinessin anualment als seus treballs fons del pressupost general de l'Estat.