L’evolució de la indústria a principis del segle XX segons Lucas Carreras i Pere Ballester

 L’economia de Menorca va experimentar una evolució tortuosa durant els inicis del segle XX, fet que motivà que diversos estudiosos de l’illa tractessin sobre el tema. Entre ells s’hi troben Lucas Carreras i Frederic Llansó. El primer va escriure a la Revista de Menorca dos interessants articles sobre la situació de la indústria de l’illa. En el de 1911 resumia la seva evolució al llarg de la primera dècada del segle, detallant l’estat de cadascun dels sectors productius.

Després de parlar amb deteniment sobre la sabateria, l’autor es refereix a la indústria del metall, representada sobretot per una empresa, que al principi duia el nom de La Maquinista Naval i des de feia uns anys s'anomenava Societat Anglo-Espanyola de motors, gasògens i maquinària general. Es dedicava a la construcció i reparació de tota mena d’aparells, la instal·lació de motors i centrals d'electricitat i la construcció d'embarcacions a vapor i canoes automòbils. La seva situació era bona, com ho mostrava el nombre d'operaris (uns quatre-cents), que treballaven als espaiosos tallers del Cos nou. 

Els seus articles es venien a la Península. Segons les dades de Carreres, la producció havia anat en augment: d’una mitjana de 351.400 kg el 1901-1905 a 425.000 kg el 1906-1910. Les darrers vendes havien estat una grua flotant per a pesos de 25 tones i diverses embarcacions: una llanxa golondrina per a 70 passatgers amb màquina de vapor; una embarcació de 16 metres d'eslora i cas de ferro, amb dos motors de benzina; un balandre de 15 m; un buc a vapor de 18 m i casc de ferro, de 50 tones cabuda i dues embarcacions de luxe i casc de fusta. 

En aquell moment tenia en construcció un considerable nombre vaixells amb casc de ferro: un vapor de 22,50 metres d'eslora, un remolcador de 19 m, dos vapors pesquers de 24 m, així com un automòbil i diverses canoes i bots.

Una altra indústria que havia adquirit un desenvolupament notable en aquells anys era la de confecció de moneders de plata. Si a començaments de segle els fabricants no arribaven a la dotzena i ocupaven unes 400 operàries, al 1911 eren quaranta, que tenien 3.000 empleades. La seva progressió havia estat realment espectacular: les vendes fora de Menorca pujaren d’una mitjana de 2.000 kg anuals, entre 1901 i 1905 a 7.660 kg el 1906-1910. El 1910 les extraccions ascendiren a 15.400 kg, sensiblement iguals a la importació de plata (16.000 kg). Gran part de la producció s'exportava a l'estranger.

La creu de la moneda era la indústria tèxtil, representada durant molt d’anys per la fàbrica Industrial Mahonesa, instal·lada en un magnífic edifici situat al fons de Cala Figuera, al port de Maó, que donava feina a més de tres-centes famílies. Des de la pèrdua de Cuba la fabricació va patir contínues interrupcions, fins que el 1904 es va aturar completament i l’empresa va entrar en liquidació. Al febrer de 1905 es va constituir una societat anomenada La Fabril Mahonesa, que va arrendar les instal·lacions per un termini de tres anys. Els resultats no van ser positius a causa de l'enorme alça que van experimentar els preus del cotó i la baixada dels teixits que produïa, per la qual cosa el 1909 va interrompre l’activitat, sense perspectives de reprendre-la. Tal com intuïa Carreras, la companyia ja no es va recuperar: les seves vendes fora de l’illa, que entre 1901 i 1909 havien pujat a una mitjana anual de 271.700 kg, quedaren reduïdes a 57.000 kg el 1910.

Frederic Llansó, per la seva part, fou un metge maonès, molt actiu en el camp polític, essent diputat a Corts Generals en diverses ocasions entre 1910 i 1919. El 1915 va publicar l’opuscle Estudios acerca de la crisis industrial en Menorca, un dels treballs millors informats per conèixer l’estat de la manufactura de l’illa en aquella època, que ens permet saber com va continuar la seva marxa després de l’article de Carreras.

Llansó comença el seu text defensant l’existència a Menorca d’esperit associatiu, com ho mostren la constitució de grans societats capitalistes: Industrial Mahonesa, La Menorquina, La Maquinista Naval i l'Anglo-Espanyola. Tanmateix, totes van fer fallida i arrossegaren amb elles la major part del sistema creditici: el Banc de Maó, el Banc de Ciutadella, el Foment Agrícola i el Banc del Comerç. Així es van perdre els capitals i el crèdit comercial, un actiu que, com l’autor remarca, només es pot obtenir amb molt d’anys de treball. 

Aquestes desfetes explicaven que el capital de l’illa es retragués. Açò, i no l’individualisme, era el que havia menat a què cada industrial prosseguís els negocis només amb el seus recursos, en competència permanent amb els seus col·legues, amb el resultat que les empreses duien una vida lànguida i queien en la ruïna a la menor contrarietat.

La principal indústria era la del calçat. En el passat havia tingut la seva edat d’or, però al moment que escrivia Llansó havia estat superada per altres regions, com Sitges, Olot, Mollet, Almansa, Valladolid..., que havien sabut resistir les crisis gràcies a la millora i engrandiment dels seus establiments, tant d'elaboració de calçat com d'adobat de pells, soles, etc. En canvi, a Menorca només hi havia petits tallers que se sustentaven a força de sacrificis. Les fàbriques que s’havien creat darrerament no estaven adaptades a les necessitats de la indústria i el comerç i sortien malparades en la competència mundial, de manera que només sobrevivien gràcies a l’abnegació dels fundadors.

Fotos Antiguas de Menorca. Joan Bagur Truyol

A continuació, l’autor passa a explicar les circumstàncies que havien afectat la indústria durant l’inici de la I Guerra Mundial, tot comentant que era d’esperar que les nacions que, com Espanya, van romandre neutrals, augmentessin les seves vendes. Anglaterra assegurava la llibertat dels mars i, tenint en compte la proximitat de les fronteres de França, van ser molts els que van creure que els productes menorquins, i en especial el calçat, hi trobarien una fàcil sortida. S’esperava una temporada de feina que contrarestés la crisi en què estava sumida la indústria de moneders i aixequés l’esperit comercial i mercantil de l’illa, decaigut després d'una sèrie d'anys de penúries i lluita per sostenir amb mitjan èxit els mercats de la Península i Cuba.

Tanmateix, els més experts van constatar tot d’una que la indústria nacional de pells i soles no estava a l’alçada de les necessitats, per la qual cosa els productors de calçat estaven en males condicions per competir amb altres països. Les matèries primeres arribaven a preus exorbitants o eren d’una qualitat ínfima. La manca d’oferta nacional va permetre als venedors augmentar els preus i els fabricants de calçat que s’havien compromès a entregar el gènere es van veure obligats a renunciar-hi, amb grans pèrdues, o a servir-lo amb una minva en la qualitat. A més, davant la pressió del moment, van enviar els articles sense la preparació indispensable. 

Confiaven que existiria una tolerància que no es va donar o que l’elevat volum de producció compensaria les pèrdues patides pels primers embarcaments. Ben al contrari, la mercaderia va ser rebutjada per deficiències en la seva elaboració i les comandes van ser anul·lades. El resultat va ser funest per Menorca: el descrèdit de la fabricació i la pèrdua del mercat. La majoria dels sabaters es va arruïnar, en haver de quedar-se amb un romanent de gènere que van haver de rematar a preus inferiors al de cost.

El declivi de la indústria del calçat s’havia pogut esmorteït gràcies a l’auge de la indústria dels moneders de plata, que, en estar descentralitzada, repartia jornals per tots els pobles de l’illa i aportava uns recursos que, malgrat la seva  migradesa, ajudaven al sosteniment de les famílies obreres.

La indústria de moneders de plata havia tingut la seva època de floriment abans de la Guerra, però aquesta la va reduir gairebé a la mínima expressió. Un comerciant explicava a Llansó que els industrials havien portat la competència fins a tal punt que havien malmès un negoci esplèndid i de grans vols. Menorca exportava tones de plata manufacturada a un preu tan baix que sembla inversemblant i la lliurava a intermediaris, especialment alemanys, que la venien a tots els mercats com si fos de producció pròpia i així obtenien una comissió que no baixava del 15 o el 20 per cent i els consumidors sortien perjudicats, en haver de pagar un preu elevat.

L’extinció de la indústria es devia a la rutina: les empreses es limitaven a vendre grans quantitats de malla sense instal·lar la maquinària necessària per muntar els tancaments, adorns, pedres i altres complements i fabricar els sacs i moneders acabats, de manera que els beneficis anaven a parar a l’estranger. Encara que es tractava d’una exageració, aquest relat oferia un ensenyament profitós en aquell moment en què el sector estava gairebé paralitzat a conseqüències de la guerra.

Ascensió a l'Olimp, la muntanya dels déus

El mont Olimp és la muntanya mítica, on els grecs situaven la morada dels seus déus: Zeus, Apol·lo, Afrodita, Atenea... En realitat és un massís amb mitja dotzena de cims que superen els 2.800 metres. La cúspide és el Mitikas, la muntanya més alta de Grècia, que té 2.918 m.

1a etapa. De Litochoros al refugi Agapitos

La ruta comença al poble de Litochoros, situat prop del mar, a 300 m d'altura i va ascendint per la gorja del riu Epinees. El caminoi, voltat d'arbres i el riuet al costat es fa agradable.

 Pel camí trobam fils d'aigua en nombrosos punts.

La majoria dels ponts s'han romput i hem de travessar els guals a peu.

Ens trobam arbres impressionants: fajos, pins negres...

Arribam a la cova de Sant Dioni, amb una font d'aigua sagrada.

Al cap de poc s'arriba al monestir de Sant Dionisi, un gran centre espiritual que els nazis van bombardejar, perquè s'havien refugiat els guerrillers i que està al peu de l'Olimp.

Seguint una estona més ens creuam amb més cascades fins arribar a Prionia, a 1.100 m. És el darrer punt accessible i hi ha un petit restaurant on dinam. Molts comencen la ruta des d'aquí.

A partir de Prionia, el riu està sec. El massís de l'Olimp és de cada cop més visible fins que arribam al refugi Agapitos, a 2.100 m d'altura. Des d'aquí la vista és impressionant.

2a etapa. Pujada al Mitikas des del refugi Agapitos

Sortint del refugi, després d'un petit tram amb els darrers arbres, caminam per un corriol polsós, de cada vegada més empinat.

A mesura que guanyam altura hi ha més geleres. Algunes són al mig del camí i les hem de travessar.

Arribam al cim o coll de l'Skala, de 2.866 m. Al davant ja tenim el Mitikas, però per arribar s'ha de passar per un coll bastant rocós i exposat, per açò la meitat de la gent es queda aquí.

El pas és molt panoràmic, però el dia, que fins ara havia estat molt clar, es comença a nuvolar.

El cim del Mitikas és bastant petit. Una bandera grega i una fita geogràfica marquen aquest punt mític. 

Des de dalt tenim una vista impressionant de diversos cims de l'Olimp. També es veurien les valls de la comarca, però els núvols ens han rodejat i només veiem petits bocins quan s'obre un forat. De tornada, els déus es van cansar de la nostra visita. A partir de l'Skala es va posar a pedregar fort i vam haver de baixar corrents fins al refugi, on vam arribar ben xops.

3a etapa. Del refugi Agapitos al refugi Petrostrouga

A la sortida del refugi trobam arbres torturats pel dur clima del massís de l'Olimp.

Caminam al peu del Mitikas, travessant geleres que encara es conserven a les portes de l'estiu, a finals de juny.

Arribam a l'altiplà de les musses, al peu del tro de Zeus (mont Stefani). La vista és corprenedora. El déu dels déus se'ns figura com un gegant inabastable.

El camí travessa l'altiplà de les musses. Al caire, hi ha el refugi Apostolidis, en un paratge fantàstic, on vam fer una aturada per dinar.

Des d'una altura de 2.700 m contemplam la mar Mediterrània, no gaire llunyana, malgrat l'elevació.

Des d'aquí és fàcil arribar a la capella del profeta Elies, al cim del mateix nom (2.803 m). A partir d'aquí tot es baixada fins al refugi Petrostrouga, a 1.950 m.

4a etapa. Del refugi Petrostrouga a Dion

Sortint del refugi, ens trobam amb un bosc que va canviant i ens mostra algunes espècies ben curioses, com aquest arbre de tronc vermell.

Ja prop de la plana trobam l'espectacular cascada d'Orlia, on feim un merescut bany en les seves aigües gelades.

A la sortida del bosc, la plana ens va allunyant del massís de l'Olimp fins arribar al poblet de Dion, a tan sols 100 m d'altura sobre el nivell del mar.

Dion, situat als peus de l'Olimp, era el principal santuari macedoni de l'antiguitat. Les ruïnes mostren  intessants restes gregues i romanes.

En aquest santuari els reis macedonis feien les seves ofrenes. Alexandre Magne va fer una hecatombe de cent bous abans d'emprendre la conquesta del seu imperi. Un bon lloc per acomiadar-nos d'aquesta fabulosa ascensió a l'Olimp. 

Tesalònica

Vam completar la ruta amb una visita a Tesalònica, on hi ha l'aeroport, i que és important pel seu port.

A la ciutat abunden les esglésies bizantines, com la de Sant Demetri.

Dalt de la ciutat hi ha el recinte amurallat.

A l'interior es troba la ciutadella, anomenada castell d'Eptapyrgio.

El monument més remarcable de la ciutat és la rotonda de Galerio, on els romans adoraven a tots els déus, com al Panteó de Roma. Després, ortodoxos i turcs ho van adaptar al seu culte.

L'amplitud del seu interior i la decoració que hi resta la fan una visita impossible d'oblidar.

L'Arc de triomf de Galeri no té res a envejar als monuments del seu gènere de Roma i altres ciutats de l'anitiguitat.

La torre blanca, edificada en època otomana, és un dels monuments més característics de Tesalònica. Amb ella ens despedim d'aquest fabulós viatge per Grècia.

Una oportunitat per recuperar la indústria menorquina

 Menorca compta amb una impressionant història industrial. Indústries grans i petites van recórrer un llarg camí que proporcionà prosperitat a l’illa. Des de fa temps, la nostra manufactura ha patit un important retrocés, comú a tots els països occidentals, però els darrers anys s’està capgirant la situació. 

Donald Trump reclama una recuperació industrial i la renacionalització d’activitats que s’havien traslladat a Àsia. La Covid va mostrar la debilitat de la nostra societat, excessivament depenent de productes estratègics fets per companyies estrangeres. La guerra d’Ucraïna ha posat en evidència la necessitat d’una política energètica i de defensa no subordinada a les grans potències, Rússia i els Estats Units.

D'aquesta manera, s’ha obert una finestra d’oportunitats per a la reactivació de la indústria manufacturera. Menorca, per la seva tradició i per l’existència d’importants indústries, està ben situada per aprofitar-la. Cal remarcar que la desindustrialització de les darreres dècades no ha menat a la desaparició de cap sector, sinó que més bé s’ha produït una concentració productiva, en què han subsistit poques empreses, però ben sòlides, alhora que s’enlairaven activitats que semblava que eren un record passat, com la nàutica, actualment potser la més dinàmica. Encara posseïm una potent estructura industrial, preparada per assumir nous reptes. També juguen al nostre favor una gran connectivitat aèria i les noves tecnologies online i “al núvol”, que permeten la descentralització de moltes tasques. La indústria actual té una important base tecnològica i Menorca està preparada per fer el salt.

Al mateix temps, s’ha constatat que, encara que el model balear de creixement ens ha fet créixer enormement al segle XXI, no genera riquesa. La nostra economia és de cada vegada més soviètica: socialitza la mediocritat. Les dades són clares: la renda per càpita de les Balears el 2000 era un 25,5% superior a la d’Espanya; el 2023 només un 11%. Una regió poc turística com Aragó ens ha superat, en passar d’excedir el 6% al 11,9%. La nostra trajectòria és calcada de la de les també turistificades Illes Canàries, que si el 2000 s’atracaven a la mitjana (93,8%), el 2023 s’han quedat prou allunyades: 78,6%, una pèrdua del 15,2%.

El turisme ens pot fer batre records de visitants, població i treballadors, però aquest fet amaga que els nostres ingressos no progressen al mateix ritme que altres regions amb una economia més diversificada. Aquesta expansió posa en tensió els nostres sistemes de Salut i Educació, les infraestructures i l’habitatge, el que implica un repte per a l’administració i, al capdavall, una pèrdua de benestar per als residents.

Menorca necessita un cop de timó i disposam d’empreses capaces de donar-lo. A la tertúlia organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis el passat 21 de juliol, van comparèixer alguns dels principals industrials de l’illa. La seva assistència fou un excel·lent senyal del seu interès per contribuir a donar una empenta a la manufactura menorquina. Les reflexions van coincidir a l’hora d’assenyalar les fortaleses i les debilitats del nostre teixit industrial. L’elevat volum d’exportacions demostra una sòlida posició en el mercat. No només som bons fabricants, sinó que hem après a vendre, el que avui és el més important.

Els reptes de futur són diversos, però la majoria tenen en comú la conveniència de recuperar els valors de l’esforç i el treball. Els empresaris es queixen que estan mal vistos, fins al punt de ser políticament correcte xerrar d’emprenedors. La veritat és que també està mal vist parlar d’obrers, quan en els dos casos la clau és el capital humà.

Ens manquen empresaris, obrers i professionals qualificats. Les empreses tenen dificultats en tots els àmbits relacionats amb les persones. El relleu generacional és complicat, perquè no tots els fills volen continuar amb les empreses i els oficis dels pares. Hi ha problemes per reclutar operaris, perquè alguns s’estimen més una feina de temporada complementada amb l’assegurança d’atur que la constància del treball de tot l’any. Cada cop hi ha menys professionals: fusters, mecànics, electricistes, etc., perquè els oficis manuals no són atractius i, encara que estan ben retribuïts, molts joves prefereixen feines menys qualificades al turisme.

També es va fer autocrítica. En ocasions, hi manca una sana ambició. Alguns empresaris es resisteixen a sortir de la zona de confort i guanyar dimensió. Les bones empreses han de créixer. En la indústria, l’escala és un puntal competitiu. Per guanyar mercats cal ser grans per optimitizar la fabricació, incorporar personal qualificat i ampliar la base tecnològica.

No és un problema exclusiu de Menorca, però aquí es veu agreujat per la pressió de les activitats turístiques i immobiliàries i la facilitat per fer feina sense tenir estudis. Si volem progressar cal un gran pacte entre la societat i l’administració per donar suport efectiu a la indústria, tenint en compte les seves necessitats d’infraestructures i capital humà. Hem de convertir la cultura de l’esforç en una palanca de futur. Les generacions nascudes la primera meitat del segle XX esperonaven els seus fills amb l’amenaça que si no estudiaven acabarien granant carrers; ara la maledicció hauria de ser que faran de cambrers. No és que netejar carrers o servir taules no siguin ocupacions dignes, però els joves haurien d’aspirar a metes més elevades.

L’administració té un paper cabdal. És la responsable del sistema educatiu i l’administració, que fins ara han donat l’esquena al món de l’empresa. És imprescindible encoratjar els joves perquè tenguin l’ambició de ser empresaris. Cal transmetre’ls la satisfacció de la bona feina, sigui muntar una instal·lació elèctrica o arranjar una barca. Finalment, cal anar més enllà de les subvencions i eliminar traves administratives buides de contingut, que no protegeixen cap valor i dificulten la creació i desenvolupament de l’empresa. 

Menorca té l’oportunitat de recuperar la indústria. El diagnòstic és clar, només falta que tots posem de la nostra part per aconseguir crear un clima que afavoreixi el dinamisme empresarial.

L’estat de la indústria de Menorca durant la primera dècada del segle XX segons Lucas Carreras

 Lucas Carreras Riera va intervenir de forma activa en la vida econòmica de Maó. Soci de la societat de crèdit Goñalons i Companyia, el 1900 fou nomenat comptador de fons (l’actual interventor) de l’Ajuntament de Maó. Arran de la constitució de l’Ateneu de Maó, va entrar en la primera Junta Directiva com a arxiver-bibliotecari. També fou secretari de la Cambra de Comerç. Aquests anys va escriure a la Revista de Menorca dos interessants articles sobre la situació de la indústria de l’illa.

El 1906 publicava “Balanç de Situació” sobre la crisi de la indústria del calçat, motivada per la independència de Cuba. Segons Carreras, al principi aquesta circumstància no va tenir efectes, perquè coincidí amb la depreciació de la pesseta, però quan escriu aquesta s’havia revaloritzat, la qual cosa feia témer la pèrdua del mercat antillà.

És cert que una moneda forta també suposava un menor cost de les pells americanes que s’empraven en la confecció del calçat, però aquest no era suficient per compensar la rebaixa que exigien els compradores de Cuba. Aquest fet es devia al fet que la resta de primeres matèries eren nacionals i el seu preu no havia disminuït, ans al contrari, s’havia produït una alça bastant important, en especial el de la sola, a conseqüència de l'escassetat de cuirs que existia a tots els països.

Davant les dificultats de Cuba, des de feia temps s’intentava obrir nous mercats per al calçat menorquí, però amb pocs resultats. Des que aquella colònia va deixar de ser espanyola estava en la consciència de tots que, més tard o més prest, els americans havien d'acaparar els negocis de l'illa. La protecció temporal que donava el tipus de canvi va fer que els menorquins es desentenguessin del problema i no aprofitessin el temps per cercar-hi substituts.

Alguns pocs fabricants enviaven calçat a la Península, mercat que oferia bastant inconvenients. A banda, les alternatives eren França i Mèxic, on les partides de sabates que s’havien exportat havien estat ben rebudes, però faltava organitzar el negoci. El març del 1906 van sortir dues expedicions.  Francisco Terrés, gerent de l’empresa de calçat Viuda de Terrés i Fills, anà a Mèxic amb l’objecte d'estudiar detingudament les condicions d’aquell país i el sabater Gabriel Coll Riudavets i el professor d’idiomes Pablo Kugelmann acabaven de sortir cap a París, enduent-se un mostrari ben assortit de diversos fabricants.

El 1911 Carreras recapitulava sobre l’evolució de la indústria de Menorca la primera dècada del segle en un altre article de la Revista de Menorca. Feia notar que, al començament, l’illa no s’havia aconseguit refer del dur cop que havia suposat la pèrdua de Cuba, a on s’havien arribat a exportar prop de deu milions de pessetes de calçat en un any. Alhora, la fàbrica de teixits de cotó “Industrial Mahonesa”, que des de feia molt de temps alimentava més de tres-centes famílies, patia una crisi intensa, preliminar d'una paràlisi no llunyana.

Les dificultats econòmiques van fer que moltes famílies emigressin de l’illa. Tanmateix, l'esperó del perill va despertar noves iniciatives i en el moment que escriu hi havia un comerç de calçat força actiu entre Menorca i la república de Cuba. Així mateix, el sorprenent increment que havia pres la fabricació de moneders de plata i la bona marxa dels tallers de l'Anglo-Espanyola, havien contribuït a què els darrers anys de la dècada acabessin d’una forma completament diferent de com havia arrancat i es gaudís d'un benestar relatiu.

Carreras passa a explicar l’estat dels principals sectors de la indústria de l’illa, començant pel del calçat, que ofereix un interessant contrast amb la seva descripció de cinc anys abans. Encara que l'intent d'introduir calçat a Mèxic, l'Argentina i altres nacions hispanoamericanes no havia donat bons resultats, els sabaters de Menorca s’havien fet lloc al mercat de la Península, on enviaven anualment gèneres per valor de més de quatre milions de pessetes. Així mateix, les vendes a Cuba s’havien anat recuperant paulatinament. Segons les xifres que aporta, entre 1901 i 1905 les remeses de calçat a l’exterior havien pujat a una mitjana de 25.390 dotzenes de parells anuals (304.800 kg), que havien disminuït els cinc anys següents a 21.620 (259.200 kg).

Carreras comenta que el fet que gairebé el 40% dels menorquins haguessin arribat a viure de la indústria del calçat, hauria d’haver menat a què aquesta tingués una sòlida i conscient organització. Per desgràcia, no havia estat així. Ni es van invertir grans capitals, ni les empreses van ser organitzades sota nocions adequades de tècnica industrial i pràctica mercantil. En aquestes condicions, era evident que Menorca no podia competir amb el seu temible rival, els Estats Units, on la fabricació de calçat havia assolit un gran perfeccionament. Els ianquis havien aplicat sàviament la divisió del treball, que convertia aquesta indústria en un conjunt activitats parcials: fàbriques de talons, de tall de soles, de cosit dels talls i de qualsevol altra de les múltiples passes de la confecció del producte. Si a açò s’afegia l'ús d'una maquinària modèlica, s’explicava que aconseguissin augmentar d'una manera fabulosa el volum de producció i abaratir l'article en un grau extraordinari.

Malgrat tot, Menorca no va interrompre mai per complet les remeses de calçat a la Gran Antilla, la qual cosa s’explicava pel fet que la població espanyola de Cuba ascendís a més de 200.000 ànimes. Alhora, com que els menorquins van ser els amos gairebé absoluts d'aquell mercat per espai de molts anys, hi van imposar els seus gustos i interessos. Finalment, durant algun temps la depreciació de la pesseta va proporcionar un marge protector a les nostres exportacions.

A continuació, Carreras argumenta en favor de la signatura d’un tractat comercial entre Cuba i Espanya, que concedís un tractament més favorable als  productes cubans, en especial el tabac, a canvi de facilitar-hi les vendes dels nostres productes. Aquesta era una reivindicació dels menorquins de l’època. Al seu parer, si aquest tractat s’arribés a subscriure, a desgrat dels avantatges que disposaven els Estats Units, les exportacions de productes nacionals augmentarien molt. 

Segons un article publicat per Fernando Escobar a la revista Cuba a Europa, el règim fiscal espanyol presentava una barrera infranquejable per a la indústria de Cuba, que impedia el lliure comerç de tabac al mercat hispà. Açò constituïa un perill seriós per a l’accés futur de la indústria espanyola al mercat cubà. Aquest no raïa en el fet que aquest país pogués augmentar els aranzels als productes espanyols, sinó en què, amb el marc vigent, les relacions socials i mercantils de Cuba serien cada cop més estretes amb els països que eren grans consumidors dels seus gèneres. Anglaterra i els Estats Units acabarien per imposar els seus productes als consumidors antillans, no per la força dels seus exèrcits, sinó en justa reciprocitat al consum que en feien dels d’ells.

Segons Carreras, durant l'any 1909, Cuba havia importat botes i sabates per valor de 3.238.517 pesos, dels quals les exportacions de Menorca pujaven a uns 300.000, xifra que augmentaria d'una manera notable si s'arribés a concertar aquest tractat.

Altres indústries de Menorca són qualificades per Carreras com d'ordre secundari: la fabricació de farines, licors, gel, formes per al calçat, caixes de cartró per a aquest article, eixàrcies i espelmes, sabó, rajoles, marbre artificial, etc. Per separat, cap tenia gaire importància, però, en conjunt representaven un ingrés gens menyspreable per a l'illa.

De totes, la que presentava millors perspectives era la de fabricació de farines, gràcies a l’adopció del sistema austrohongarès de cilindres. Des de feia mig segle, a Menorca hi havia tres o quatre molins a vapor, però com que es dedicaven bàsicament a la transformació en farina del blat dels seus propietaris, treballaven poc i aquesta indústria era poc més que inexistent, malgrat les importantíssimes partides d'aquest article que s’importaven per al consum local.

La situació estava canviant. El 1911 l'illa comptava amb dues fàbriques de farines dotades del sistema modern de cilindres (una d’elles era la des Mercadal), que funcionaven de forma automàtica. Una tenia capacitat per moldre 8.000 quilos de blat en vint-i-quatre hores i l'altra 4.000 quilos. Com que se seguia important farina de Barcelona, perquè la producció interna no era suficient per al consum, Carreras vaticina que l'èxit d’aquestes factories menaria a què se n'instal·lessin d'altres. La producció mitjana del període 1901-1910 va ser d’1.785.000 kg anuals, amb una sensible tendència a l’alça.