L’economia de Menorca va experimentar una evolució tortuosa durant els inicis del segle XX, fet que motivà que diversos estudiosos de l’illa tractessin sobre el tema. Entre ells s’hi troben Lucas Carreras i Frederic Llansó. El primer va escriure a la Revista de Menorca dos interessants articles sobre la situació de la indústria de l’illa. En el de 1911 resumia la seva evolució al llarg de la primera dècada del segle, detallant l’estat de cadascun dels sectors productius.
Després de parlar amb deteniment sobre la sabateria, l’autor es refereix a la indústria del metall, representada sobretot per una empresa, que al principi duia el nom de La Maquinista Naval i des de feia uns anys s'anomenava Societat Anglo-Espanyola de motors, gasògens i maquinària general. Es dedicava a la construcció i reparació de tota mena d’aparells, la instal·lació de motors i centrals d'electricitat i la construcció d'embarcacions a vapor i canoes automòbils. La seva situació era bona, com ho mostrava el nombre d'operaris (uns quatre-cents), que treballaven als espaiosos tallers del Cos nou.
Els seus articles es venien a la Península. Segons les dades de Carreres, la producció havia anat en augment: d’una mitjana de 351.400 kg el 1901-1905 a 425.000 kg el 1906-1910. Les darrers vendes havien estat una grua flotant per a pesos de 25 tones i diverses embarcacions: una llanxa golondrina per a 70 passatgers amb màquina de vapor; una embarcació de 16 metres d'eslora i cas de ferro, amb dos motors de benzina; un balandre de 15 m; un buc a vapor de 18 m i casc de ferro, de 50 tones cabuda i dues embarcacions de luxe i casc de fusta.
En aquell moment tenia en construcció un considerable nombre vaixells amb casc de ferro: un vapor de 22,50 metres d'eslora, un remolcador de 19 m, dos vapors pesquers de 24 m, així com un automòbil i diverses canoes i bots.
Una altra indústria que havia adquirit un desenvolupament notable en aquells anys era la de confecció de moneders de plata. Si a començaments de segle els fabricants no arribaven a la dotzena i ocupaven unes 400 operàries, al 1911 eren quaranta, que tenien 3.000 empleades. La seva progressió havia estat realment espectacular: les vendes fora de Menorca pujaren d’una mitjana de 2.000 kg anuals, entre 1901 i 1905 a 7.660 kg el 1906-1910. El 1910 les extraccions ascendiren a 15.400 kg, sensiblement iguals a la importació de plata (16.000 kg). Gran part de la producció s'exportava a l'estranger.
La creu de la moneda era la indústria tèxtil, representada durant molt d’anys per la fàbrica Industrial Mahonesa, instal·lada en un magnífic edifici situat al fons de Cala Figuera, al port de Maó, que donava feina a més de tres-centes famílies. Des de la pèrdua de Cuba la fabricació va patir contínues interrupcions, fins que el 1904 es va aturar completament i l’empresa va entrar en liquidació. Al febrer de 1905 es va constituir una societat anomenada La Fabril Mahonesa, que va arrendar les instal·lacions per un termini de tres anys. Els resultats no van ser positius a causa de l'enorme alça que van experimentar els preus del cotó i la baixada dels teixits que produïa, per la qual cosa el 1909 va interrompre l’activitat, sense perspectives de reprendre-la. Tal com intuïa Carreras, la companyia ja no es va recuperar: les seves vendes fora de l’illa, que entre 1901 i 1909 havien pujat a una mitjana anual de 271.700 kg, quedaren reduïdes a 57.000 kg el 1910.
Frederic Llansó, per la seva part, fou un metge maonès, molt actiu en el camp polític, essent diputat a Corts Generals en diverses ocasions entre 1910 i 1919. El 1915 va publicar l’opuscle Estudios acerca de la crisis industrial en Menorca, un dels treballs millors informats per conèixer l’estat de la manufactura de l’illa en aquella època, que ens permet saber com va continuar la seva marxa després de l’article de Carreras.
Llansó comença el seu text defensant l’existència a Menorca d’esperit associatiu, com ho mostren la constitució de grans societats capitalistes: Industrial Mahonesa, La Menorquina, La Maquinista Naval i l'Anglo-Espanyola. Tanmateix, totes van fer fallida i arrossegaren amb elles la major part del sistema creditici: el Banc de Maó, el Banc de Ciutadella, el Foment Agrícola i el Banc del Comerç. Així es van perdre els capitals i el crèdit comercial, un actiu que, com l’autor remarca, només es pot obtenir amb molt d’anys de treball.
Aquestes desfetes explicaven que el capital de l’illa es retragués. Açò, i no l’individualisme, era el que havia menat a què cada industrial prosseguís els negocis només amb el seus recursos, en competència permanent amb els seus col·legues, amb el resultat que les empreses duien una vida lànguida i queien en la ruïna a la menor contrarietat.
La principal indústria era la del calçat. En el passat havia tingut la seva edat d’or, però al moment que escrivia Llansó havia estat superada per altres regions, com Sitges, Olot, Mollet, Almansa, Valladolid..., que havien sabut resistir les crisis gràcies a la millora i engrandiment dels seus establiments, tant d'elaboració de calçat com d'adobat de pells, soles, etc. En canvi, a Menorca només hi havia petits tallers que se sustentaven a força de sacrificis. Les fàbriques que s’havien creat darrerament no estaven adaptades a les necessitats de la indústria i el comerç i sortien malparades en la competència mundial, de manera que només sobrevivien gràcies a l’abnegació dels fundadors.
 |
| Fotos Antiguas de Menorca. Joan Bagur Truyol |
A continuació, l’autor passa a explicar les circumstàncies que havien afectat la indústria durant l’inici de la I Guerra Mundial, tot comentant que era d’esperar que les nacions que, com Espanya, van romandre neutrals, augmentessin les seves vendes. Anglaterra assegurava la llibertat dels mars i, tenint en compte la proximitat de les fronteres de França, van ser molts els que van creure que els productes menorquins, i en especial el calçat, hi trobarien una fàcil sortida. S’esperava una temporada de feina que contrarestés la crisi en què estava sumida la indústria de moneders i aixequés l’esperit comercial i mercantil de l’illa, decaigut després d'una sèrie d'anys de penúries i lluita per sostenir amb mitjan èxit els mercats de la Península i Cuba.
Tanmateix, els més experts van constatar tot d’una que la indústria nacional de pells i soles no estava a l’alçada de les necessitats, per la qual cosa els productors de calçat estaven en males condicions per competir amb altres països. Les matèries primeres arribaven a preus exorbitants o eren d’una qualitat ínfima. La manca d’oferta nacional va permetre als venedors augmentar els preus i els fabricants de calçat que s’havien compromès a entregar el gènere es van veure obligats a renunciar-hi, amb grans pèrdues, o a servir-lo amb una minva en la qualitat. A més, davant la pressió del moment, van enviar els articles sense la preparació indispensable.
Confiaven que existiria una tolerància que no es va donar o que l’elevat volum de producció compensaria les pèrdues patides pels primers embarcaments. Ben al contrari, la mercaderia va ser rebutjada per deficiències en la seva elaboració i les comandes van ser anul·lades. El resultat va ser funest per Menorca: el descrèdit de la fabricació i la pèrdua del mercat. La majoria dels sabaters es va arruïnar, en haver de quedar-se amb un romanent de gènere que van haver de rematar a preus inferiors al de cost.
El declivi de la indústria del calçat s’havia pogut esmorteït gràcies a l’auge de la indústria dels moneders de plata, que, en estar descentralitzada, repartia jornals per tots els pobles de l’illa i aportava uns recursos que, malgrat la seva migradesa, ajudaven al sosteniment de les famílies obreres.
La indústria de moneders de plata havia tingut la seva època de floriment abans de la Guerra, però aquesta la va reduir gairebé a la mínima expressió. Un comerciant explicava a Llansó que els industrials havien portat la competència fins a tal punt que havien malmès un negoci esplèndid i de grans vols. Menorca exportava tones de plata manufacturada a un preu tan baix que sembla inversemblant i la lliurava a intermediaris, especialment alemanys, que la venien a tots els mercats com si fos de producció pròpia i així obtenien una comissió que no baixava del 15 o el 20 per cent i els consumidors sortien perjudicats, en haver de pagar un preu elevat.
L’extinció de la indústria es devia a la rutina: les empreses es limitaven a vendre grans quantitats de malla sense instal·lar la maquinària necessària per muntar els tancaments, adorns, pedres i altres complements i fabricar els sacs i moneders acabats, de manera que els beneficis anaven a parar a l’estranger. Encara que es tractava d’una exageració, aquest relat oferia un ensenyament profitós en aquell moment en què el sector estava gairebé paralitzat a conseqüències de la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada