L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.

La indústria dels moneders de plata segons Llorenç Lafuente

 Llorenç Lafuente Vanrell va participar de forma activa en la vida cultural de Maó de començament del segle XX, sobretot per la seva vinculació a l’Ateneu, del qual en fou secretari durant alguns períodes entre el 1906 i el 1936, alhora que publicava de forma assídua a la Revista de Menorca. Fruit d’aquestes col·laboracions, el 1918 va escriure l’article “La industria de la plata en Menorca”, que ha estat una de les principals fonts utilitzades per tots els que han tractant el tema.

Moneders de plata. Museu de Menorca

Lafuente comenta que, segons les seves investigacions, entre el 1840 i el 1845 van fer “la seva misteriosa aparició a Menorca” els primers moneders de malla de plata, de l’origen dels quals, encara que existien algunes teories fantasioses al respecte, no se’n sabia res de cert.

L’argenteria i l’orfebreria menorquines sempre havien estat indústries locals, sense capacitat d'exportació, i així va començar sent la producció de moneders, senzills, sòlids i limitats durant molt d’anys al clàssic tipus anomenat “flamenc” pels argenters. Només es feien moneders de butxaca d’home i els fabricants es consideraven satisfets quan en podien vendre cinc o sis a la setmana. Sembla que des del principi la manufactura de la malla va ser una tasca femenina. Se soldava amb un bufador de boca, que al segle XX va passar a ser de pedal i, darrerament, en els grans tallers s’havia perfeccionat i era impulsat pel gas projectat per un ventilador.

Els primers tallers de què es tenia notícia eren del senyor Puigserver (conegut amb el malnom de Pusites), ja tancats, que estaven instal·lats al carrer de Portal de Mar. Lafuente suggereix que Puigserver podria haver importat de Catalunya l'art dels moneders, perquè al Llibre de Passantia, en què estan col·leccionats els dibuixos dels treballs que els argenters aspirants realitzaven per ser mestres i que abastava des del segle XVI a mitjans del XIX, hi figurava un moneder de malla de plata. També eren molt antics l’establiment de Jaume Escudero i el dels senyors Tudurí, pare i fills, al camí des Castell, que encara funcionava el 1918. Aquest darrer taller va iniciar l'exportació de moneders de butxaca a Algèria, on encara conservava clients.

Lorenzo Lafuente Vanrell

La conversió d'aquesta manufactura en indústria a gran escala per a l'exportació datava dels darrers vint anys, durant els quals s’havien creat nombrosos tipus de moneders de butxaca: els de mà per a senyora, amb formes i models infinits, els de plata daurada, els d'or... Seguint els imperatius de la moda, els dissenys s’havien sofisticat molt, en una feliç conjunció d’aspectes comercials, industrials i artístics.

Els tallers menorquins prest van passar a vendre els moneders a l’estranger. Els compradors forans els adquirien dels nostres industrials i els revenien i exportaven per compte propi, guanyant sucoses comissions. Alemanya adquiria importants quantitats de sacs de malla, que muntava després amb tancaments de la seva producció o bé els remetia a Menorca perquè es muntessin aquí. Però, advertits els nostres empresaris dels guanys que es podien obtenir d’aquesta manera, van deixar de ser simples fabricants i van incorporar un departament comercial, que els permetia eliminar els intermediaris i arribar directament als mercats consumidors.

També es va anar millorant i menorquinitzant la manufactura. Molts productors que havien començat construint únicament els sacs de malla i  tancaments llisos i encarregaven a Barcelona i altres llocs els dibuixos de models, els estampats, gravats i calats dels tancaments i altres operacions accessòries, gradualment van anar organitzant seccions especials per a aquestes labors. El 1918, quan escriu Lafuente, aquests industrials disposaven de tallers de dibuix, estampat, calat, gravat, galvanoplàstia (banys metàl·lics) i comptaven amb operaris ensinistrats en les respectives especialitats. Malgrat tot, encara calia encarregar algunes operacions, com certs estampats i determinats encunys, fora de l'illa, a vegades a l'estranger; però aquesta pràctica era cada dia més reduïda i era probable que prest se’n pogués prescindir i els menorquins es bastessin amb els seus propis recursos.

Bosseres.Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

A Maó, Ciutadella i Alaior hi havia nombrosos tallers de moneders; en conjunt devien ocupar uns 2.500 treballadors dels dos sexes, entre operaris i empleats. A més, un nombre crescut de persones treballava a Mallorca per als industrials menorquins. Algun d'aquests empresaris disposava de més de 800 operaris, la major part a Mallorca. El treball de la plata podia ser executat amb facilitat a domicili i per aquest motiu s'hi ocupaven dones dels pobles i del camp, fins al  punt que eren poques les finques en què les filles de l’amo no desenvolupen l'ofici de bosseres.

Els tallers més importants eren tres, tots de Maó. El més antic era el de Joan Gomila Riudavets, qui era el principal responsable de la industrialització a gran escala dels moneders. Posseïa unes magnífics instal·lacions al principi del carrer de Sant Manuel, que eren un model d'ordre, bon gust i comoditat. A continuació es trobava el de Guillem Coda, que en aquell moment estava instal·lat provisionalment en amplis edificis, que prest anaven a ser substituïts per una fàbrica que estava en construcció (també al carrer de Sant Manuel). Als plànols que va consultar Lafuente s’apreciava la grandiositat de les seves proporcions i l'encert de la distribució. Finalitzat al cap d’uns mesos, seria utilitzat poc temps pel seu promotor i, a la fallida de l’establiment, s’hi instal·là el fabricant de sabates i articles de goma, Josep Codina. El darrer era el d’Agustí Marqués, ubicat en un local espaiós, l'antiga fàbrica de calçat de Damián Bagur, que llavors era l’únic que elaborava la malla a màquina. Hi ha havia molts altres tallers; de fet a gairebé tots els carrers de Maó es comptaven un o dos.

Anunci de la casa Coda

En un primer moment, la indústria de la plata es reduïa als moneders, però els darrers anys s'havia ampliat a altres articles i el 1918 la producció s’havia diversificat de gran manera i es feien multitud d’objectes: collars, anelletes, cadenes, botons de puny d'or i de plata, passadors dels mateixos metalls per a colls de piqué, pintes i sostenidors per als cabells, fermalls de pit, tovalloners, pales per servir dolços, cendrers, portacigarretes i targeters d'or i plata, copes d’esport i per a xampany, oueres, olieres, gots, muntures per a joiers i gerros de vidre, palmatòries, tasses per a te, canelobres, etc. Lafuente declara que a alguns tallers ha vist projectes de gerros i joieria artística que feien presagiar considerables realitzacions per a un futur pròxim

Els fabricants van començar amb els moneders de plata i, un cop s’havien introduït en els mercats, que era la part més difícil del negoci, van pensar que seria convenient diversificar la seva producció amb manufactures similars, per aprofitar així les seves instal·lacions, les aptituds professionals dels operaris i l’organització comercial. D’aquesta manera també prevenien la saturació d’un determinat article en el mercat, encara que aquest fet era poc probable per la constant renovació de models, formes, dibuixos i ornamentacions, i fins i tot la capritxosa disposició de les malles en belles combinacions.

Argenteria de  Gerard Vidal. Museu de Menorca

A pesar de la I Guerra Mundial, llavors encara en curs, els menorquins havien expandit les seves vendes a tot el món, com ho demostraven els segells que alguns empresaris li havien mostrat a l’autor. Espanya era un excel·lent mercat  però, més enllà, a Europa es tenien relacions amb França, Portugal, Anglaterra, Grècia, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Itàlia. D'Àfrica es podien veure encunys del Marroc francès, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, el Congo belga, l’Est d’Àfrica, Sud-Àfrica, Angola, etc. Àsia estava representada per Palestina, la Xina, el Japó, l’Índia anglesa, Indoxina, Siam, l’Índia Portuguesa i Singapur, així com les Filipines, Malàisia i les Illes holandeses. Amèrica també era un mercat rellevant; tots els seus països, de nord a sud, tenien representació postal. Pel que feia a Oceania, s’hi comptaven timbres d'Austràlia amb mata-segells de Sydney, Melbourne i altres poblacions.