La indústria dels moneders de plata segons Llorenç Lafuente

 Llorenç Lafuente Vanrell va participar de forma activa en la vida cultural de Maó de començament del segle XX, sobretot per la seva vinculació a l’Ateneu, del qual en fou secretari durant alguns períodes entre el 1906 i el 1936, alhora que publicava de forma assídua a la Revista de Menorca. Fruit d’aquestes col·laboracions, el 1918 va escriure l’article “La industria de la plata en Menorca”, que ha estat una de les principals fonts utilitzades per tots els que han tractant el tema.

Moneders de plata. Museu de Menorca

Lafuente comenta que, segons les seves investigacions, entre el 1840 i el 1845 van fer “la seva misteriosa aparició a Menorca” els primers moneders de malla de plata, de l’origen dels quals, encara que existien algunes teories fantasioses al respecte, no se’n sabia res de cert.

L’argenteria i l’orfebreria menorquines sempre havien estat indústries locals, sense capacitat d'exportació, i així va començar sent la producció de moneders, senzills, sòlids i limitats durant molt d’anys al clàssic tipus anomenat “flamenc” pels argenters. Només es feien moneders de butxaca d’home i els fabricants es consideraven satisfets quan en podien vendre cinc o sis a la setmana. Sembla que des del principi la manufactura de la malla va ser una tasca femenina. Se soldava amb un bufador de boca, que al segle XX va passar a ser de pedal i, darrerament, en els grans tallers s’havia perfeccionat i era impulsat pel gas projectat per un ventilador.

Els primers tallers de què es tenia notícia eren del senyor Puigserver (conegut amb el malnom de Pusites), ja tancats, que estaven instal·lats al carrer de Portal de Mar. Lafuente suggereix que Puigserver podria haver importat de Catalunya l'art dels moneders, perquè al Llibre de Passantia, en què estan col·leccionats els dibuixos dels treballs que els argenters aspirants realitzaven per ser mestres i que abastava des del segle XVI a mitjans del XIX, hi figurava un moneder de malla de plata. També eren molt antics l’establiment de Jaume Escudero i el dels senyors Tudurí, pare i fills, al camí des Castell, que encara funcionava el 1918. Aquest darrer taller va iniciar l'exportació de moneders de butxaca a Algèria, on encara conservava clients.

Lorenzo Lafuente Vanrell

La conversió d'aquesta manufactura en indústria a gran escala per a l'exportació datava dels darrers vint anys, durant els quals s’havien creat nombrosos tipus de moneders de butxaca: els de mà per a senyora, amb formes i models infinits, els de plata daurada, els d'or... Seguint els imperatius de la moda, els dissenys s’havien sofisticat molt, en una feliç conjunció d’aspectes comercials, industrials i artístics.

Els tallers menorquins prest van passar a vendre els moneders a l’estranger. Els compradors forans els adquirien dels nostres industrials i els revenien i exportaven per compte propi, guanyant sucoses comissions. Alemanya adquiria importants quantitats de sacs de malla, que muntava després amb tancaments de la seva producció o bé els remetia a Menorca perquè es muntessin aquí. Però, advertits els nostres empresaris dels guanys que es podien obtenir d’aquesta manera, van deixar de ser simples fabricants i van incorporar un departament comercial, que els permetia eliminar els intermediaris i arribar directament als mercats consumidors.

També es va anar millorant i menorquinitzant la manufactura. Molts productors que havien començat construint únicament els sacs de malla i  tancaments llisos i encarregaven a Barcelona i altres llocs els dibuixos de models, els estampats, gravats i calats dels tancaments i altres operacions accessòries, gradualment van anar organitzant seccions especials per a aquestes labors. El 1918, quan escriu Lafuente, aquests industrials disposaven de tallers de dibuix, estampat, calat, gravat, galvanoplàstia (banys metàl·lics) i comptaven amb operaris ensinistrats en les respectives especialitats. Malgrat tot, encara calia encarregar algunes operacions, com certs estampats i determinats encunys, fora de l'illa, a vegades a l'estranger; però aquesta pràctica era cada dia més reduïda i era probable que prest se’n pogués prescindir i els menorquins es bastessin amb els seus propis recursos.

Bosseres.Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

A Maó, Ciutadella i Alaior hi havia nombrosos tallers de moneders; en conjunt devien ocupar uns 2.500 treballadors dels dos sexes, entre operaris i empleats. A més, un nombre crescut de persones treballava a Mallorca per als industrials menorquins. Algun d'aquests empresaris disposava de més de 800 operaris, la major part a Mallorca. El treball de la plata podia ser executat amb facilitat a domicili i per aquest motiu s'hi ocupaven dones dels pobles i del camp, fins al  punt que eren poques les finques en què les filles de l’amo no desenvolupen l'ofici de bosseres.

Els tallers més importants eren tres, tots de Maó. El més antic era el de Joan Gomila Riudavets, qui era el principal responsable de la industrialització a gran escala dels moneders. Posseïa unes magnífics instal·lacions al principi del carrer de Sant Manuel, que eren un model d'ordre, bon gust i comoditat. A continuació es trobava el de Guillem Coda, que en aquell moment estava instal·lat provisionalment en amplis edificis, que prest anaven a ser substituïts per una fàbrica que estava en construcció (també al carrer de Sant Manuel). Als plànols que va consultar Lafuente s’apreciava la grandiositat de les seves proporcions i l'encert de la distribució. Finalitzat al cap d’uns mesos, seria utilitzat poc temps pel seu promotor i, a la fallida de l’establiment, s’hi instal·là el fabricant de sabates i articles de goma, Josep Codina. El darrer era el d’Agustí Marqués, ubicat en un local espaiós, l'antiga fàbrica de calçat de Damián Bagur, que llavors era l’únic que elaborava la malla a màquina. Hi ha havia molts altres tallers; de fet a gairebé tots els carrers de Maó es comptaven un o dos.

Anunci de la casa Coda

En un primer moment, la indústria de la plata es reduïa als moneders, però els darrers anys s'havia ampliat a altres articles i el 1918 la producció s’havia diversificat de gran manera i es feien multitud d’objectes: collars, anelletes, cadenes, botons de puny d'or i de plata, passadors dels mateixos metalls per a colls de piqué, pintes i sostenidors per als cabells, fermalls de pit, tovalloners, pales per servir dolços, cendrers, portacigarretes i targeters d'or i plata, copes d’esport i per a xampany, oueres, olieres, gots, muntures per a joiers i gerros de vidre, palmatòries, tasses per a te, canelobres, etc. Lafuente declara que a alguns tallers ha vist projectes de gerros i joieria artística que feien presagiar considerables realitzacions per a un futur pròxim

Els fabricants van començar amb els moneders de plata i, un cop s’havien introduït en els mercats, que era la part més difícil del negoci, van pensar que seria convenient diversificar la seva producció amb manufactures similars, per aprofitar així les seves instal·lacions, les aptituds professionals dels operaris i l’organització comercial. D’aquesta manera també prevenien la saturació d’un determinat article en el mercat, encara que aquest fet era poc probable per la constant renovació de models, formes, dibuixos i ornamentacions, i fins i tot la capritxosa disposició de les malles en belles combinacions.

Argenteria de  Gerard Vidal. Museu de Menorca

A pesar de la I Guerra Mundial, llavors encara en curs, els menorquins havien expandit les seves vendes a tot el món, com ho demostraven els segells que alguns empresaris li havien mostrat a l’autor. Espanya era un excel·lent mercat  però, més enllà, a Europa es tenien relacions amb França, Portugal, Anglaterra, Grècia, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Itàlia. D'Àfrica es podien veure encunys del Marroc francès, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, el Congo belga, l’Est d’Àfrica, Sud-Àfrica, Angola, etc. Àsia estava representada per Palestina, la Xina, el Japó, l’Índia anglesa, Indoxina, Siam, l’Índia Portuguesa i Singapur, així com les Filipines, Malàisia i les Illes holandeses. Amèrica també era un mercat rellevant; tots els seus països, de nord a sud, tenien representació postal. Pel que feia a Oceania, s’hi comptaven timbres d'Austràlia amb mata-segells de Sydney, Melbourne i altres poblacions.