L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.